WASTED –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques
Per Miquel Gascón –
El 12 de setembre del 2015, l’Imma i jo vàrem poder veure aquesta proposta escènica dins del Festival de Teatre de Tàrrega i malauradament més que gaudir-la, la vàrem patir per una sèrie de circumstàncies, segurament aliena a la direcció i la companyia Íntims Produccions, que no tenien pas a veure amb el text o les interpretacions dels actors.
En aquella crònica acabàvem dient: Ens agradaria tornar a veure la representació amb unes millors condicions, sense d’haver d’apartar constantment els peus per deixar passar als actors, no haver de girar-me constantment 180 graus per veure les actuacions i sobretot no tenir un focus directament dirigit a la cara.
Doncs bé, per sort ahir, almenys jo (l’Imma estava a la feina), vaig poder treure’m aquella petita espina clavada des de llavors, en assistir a una representació matinal d’aquesta proposta escènica a la Sala Beckett, juntament amb un grup nombrós d’estudiants d’Instituts.
WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit.
Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic.
L’Edu, la Carlota i en Dani han quedat a l’arbre d’en Toni. Avui fa deu anys que va morir. Deu anys sense el seu millor amic. Deu anys sense la quarta peça del trencaclosques que els unia. I entre birres, tabac i porros sorgeixen els records: com era en Toni? Què volia ser? Què volia fer? Ja gairebé ni se’n recorden. El temps esborra moltes coses.
I ells? Què volien fer ells quan tenien quinze anys? Què volien ser? Odien la merda en què s’han convertit, el puto curro, el puto pis, el puto cotxe-gos-piscina. I arribar a casa esgotat i sense putes ganes de fer res. Veure’s poc amb els col·legues. Poquíssim. I enyorar molt tot allò que eren abans. Moltíssim.
Aquesta vegada m’ha agradat molt la posada en escena i les interpretacions… i encara més veient la reacció dels estudiants que em rodejaven, perquè es notava clarament que el missatge els arribava directament, perquè els actors parlaven el seu mateix llenguatge.
Continua llegint →
Una adaptació del text de Mark Ravenhill que l’han adaptat l’Elena Martín, l’Anna Serrano i en Marc Salicrú i dirigit. Una posada en escena que vol ser agosarada i trencadora, que fa ús ampli de les noves tecnologies i tendències en les arts escèniques …. vídeo, superposició d’imatges, música, fum…. molt de fum, veu en off, provocació, complicitat, … però malauradament ens ha resultat feixuc, amb un inici prometedor que s’ha anat esvaint a mesura que avançava l’espectacle.