Arxiu d'etiquetes: Xavier Teixidó

– 063 – Teatre – ÓRDAGO A LA GRANDE (🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 038) – 2019.11.29

ÓRDAGO A LA GRANDE (temp. 19/20 – espectacle nº 038)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir divendres dia 29 vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per veure la primera producció pròpia del Festival Simbiòtic en la seva quarta edició. Un festival que es referma com a primer festival d’arts escèniques “accessibles”.

A l’entrada de la Sala Tallers, ens vam trobar una curiosa exposició de “nassos” i olors, anomenada “NASEVO” que està realitzada per un artista sord, Ernesto Ventós, que ha desenvolupat el seu art d’aquesta manera tan peculiar. Ernesto és creador d’essències i col·leccionista d’art relacionat amb el perfum.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aina Pociello MasAna Candela Campello són les codirectores del Festival i, tal com van fer a la roda de premsa del passat dimarts, abans de començar la representació, ens presenten breument la producció ÓRDAGO A LA GRANDE.

En aquesta obra sis persones es troben dins un ascensor que per causes desconegudes queda aturat. Les seves reaccions són diverses i de mica en mica apareix l’angoixa i la por i l’absoluta convicció del fet que es tracta d’un accident i han de morir.

En els últims minuts, donen pas als seus instints més primaris i acaben la seva vida amb una orgia.

Dirigida per Arantza López i Vero Cendoya, coautores de la dramatúrgia, ens expliquen l’actitud d’aquestes sis persones davant la mort i el seu balanç dels èxits i fracassos acumulats al llarg de les seves vides.

Tota la segona part de l’acció té lloc en una sala de vetlles.

«Fer un órdago» és un envit en el qual un jugador de mus aposta el joc complet i arrisca tot el que té. Si surt bé, guanya la partida.

Qui s’atreveix a assumir el màxim risc? Qui s’atreveix a tirar un órdago?

Tal com ens comenten al col·loqui (us deixem l’àudio), que té lloc un cop acabada la representació, el projecte ha nascut d’un encàrrec i el procés de creació ha estat col·lectiu, un procés on han participat els sis intèrprets amb i sense diversitat funcional.

Continua llegint

– Fira Tàrrega – Teatre – POOL (NO WATER) (🐌+🐚) – Pol. Municipal – 2017.09.07 – (temp. 17/18 – espectacle nº 007)

POOL (NO WATER) (Fira Tàrrega) –  (temp. 17/18 – espectacle nº 007)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Una proposta que ens parla de l’amistat i els interessos que de vegades forgen les relacions d’amistat. Parla de les enveges i dels desitjos de posseir el que els altres tenen, de voler sempre el que no tens. Parla de l’èxit social i del significat de l’art en la vida dels creadors.

Una adaptació del text de Mark Ravenhill que l’han adaptat l’Elena Martín, l’Anna Serrano i en Marc Salicrú  i dirigit. Una posada en escena que vol ser agosarada i trencadora, que fa ús ampli de les noves tecnologies i tendències en les arts escèniques …. vídeo, superposició d’imatges, música, fum…. molt de fum, veu en off, provocació, complicitat, … però malauradament ens ha resultat feixuc, amb un inici prometedor que s’ha anat esvaint a mesura que avançava l’espectacle.

La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua. 

Continua llegint

– Teatre (199) – WASTED (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 02.03.2017

WASTED

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

El 12 de setembre del 2015, l’Imma i jo vàrem poder veure aquesta proposta escènica dins del Festival de Teatre de Tàrrega i malauradament més que gaudir-la, la vàrem patir per una sèrie de circumstàncies, segurament aliena a la direcció i la companyia Íntims Produccions, que no tenien pas a veure amb el text o les interpretacions dels actors.

En aquella crònica acabàvem dient: Ens agradaria tornar a veure la representació amb unes millors condicions, sense d’haver d’apartar constantment els peus per deixar passar als actors, no haver de girar-me constantment 180 graus per veure les actuacions i sobretot no tenir un focus directament dirigit a la cara.

Doncs bé, per sort ahir, almenys jo (l’Imma estava a la feina), vaig poder treure’m aquella petita espina clavada des de llavors, en assistir a una representació matinal d’aquesta proposta escènica a la Sala Beckett, juntament amb un grup nombrós d’estudiants d’Instituts.

wasted-sala-beckett-voltar-i-voltar-1

WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit.

Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic.

wasted-sala-beckett-voltar-i-voltar-2

L’Edu, la Carlota i en Dani han quedat a l’arbre d’en Toni. Avui fa deu anys que va morir. Deu anys sense el seu millor amic. Deu anys sense la quarta peça del trencaclosques que els unia. I entre birres, tabac i porros sorgeixen els records: com era en Toni? Què volia ser? Què volia fer? Ja gairebé ni se’n recorden. El temps esborra moltes coses.

I ells? Què volien fer ells quan tenien quinze anys? Què volien ser? Odien la merda en què s’han convertit, el puto curro, el puto pis, el puto cotxe-gos-piscina. I arribar a casa esgotat i sense putes ganes de fer res. Veure’s poc amb els col·legues. Poquíssim. I enyorar molt tot allò que eren abans. Moltíssim.

Aquesta vegada m’ha agradat molt la posada en escena i les interpretacions… i encara més veient la reacció dels estudiants que em rodejaven, perquè es notava clarament que el missatge els arribava directament, perquè els actors parlaven el seu mateix llenguatge.

Continua llegint