ÓRDAGO A LA GRANDE (temp. 19/20 – espectacle nº 038)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir divendres dia 29 vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per veure la primera producció pròpia del Festival Simbiòtic en la seva quarta edició. Un festival que es referma com a primer festival d’arts escèniques “accessibles”.
A l’entrada de la Sala Tallers, ens vam trobar una curiosa exposició de “nassos” i olors, anomenada “NASEVO” que està realitzada per un artista sord, Ernesto Ventós, que ha desenvolupat el seu art d’aquesta manera tan peculiar. Ernesto és creador d’essències i col·leccionista d’art relacionat amb el perfum.
Aina Pociello Mas i Ana Candela Campello són les codirectores del Festival i, tal com van fer a la roda de premsa del passat dimarts, abans de començar la representació, ens presenten breument la producció ÓRDAGO A LA GRANDE.
En aquesta obra sis persones es troben dins un ascensor que per causes desconegudes queda aturat. Les seves reaccions són diverses i de mica en mica apareix l’angoixa i la por i l’absoluta convicció del fet que es tracta d’un accident i han de morir.
En els últims minuts, donen pas als seus instints més primaris i acaben la seva vida amb una orgia.
Dirigida per Arantza López i Vero Cendoya, coautores de la dramatúrgia, ens expliquen l’actitud d’aquestes sis persones davant la mort i el seu balanç dels èxits i fracassos acumulats al llarg de les seves vides.
Tota la segona part de l’acció té lloc en una sala de vetlles.
«Fer un órdago» és un envit en el qual un jugador de mus aposta el joc complet i arrisca tot el que té. Si surt bé, guanya la partida.
Qui s’atreveix a assumir el màxim risc? Qui s’atreveix a tirar un órdago?
Tal com ens comenten al col·loqui (us deixem l’àudio), que té lloc un cop acabada la representació, el projecte ha nascut d’un encàrrec i el procés de creació ha estat col·lectiu, un procés on han participat els sis intèrprets amb i sense diversitat funcional.
Una adaptació del text de Mark Ravenhill que l’han adaptat l’Elena Martín, l’Anna Serrano i en Marc Salicrú i dirigit. Una posada en escena que vol ser agosarada i trencadora, que fa ús ampli de les noves tecnologies i tendències en les arts escèniques …. vídeo, superposició d’imatges, música, fum…. molt de fum, veu en off, provocació, complicitat, … però malauradament ens ha resultat feixuc, amb un inici prometedor que s’ha anat esvaint a mesura que avançava l’espectacle.
