Per Imma Barba & Miquel Gascón

LEHMAN TRILOGY

Estem a la Sala Villarroel i una plataforma blanca simulant marbre és tota l’escenografia. Els sis actors surten a escena.

Ens diuen que estem al port de Nova York, és l’any 1844 i Heyum Lehman (Santi Ricart) acaba d’arribar després d’una travessia de més de tres mesos. És un jueu circumcidat que procedeix de Rimpar, Baviera, a Alemanya. L’oficial d’immigració que li dóna el permís d’entrada el rebateja com a Henry. S’estableix a Montgomery (Alabama) i obre una petita botiga de teixits i peces de roba.

Ell és el cap.

Arriben els seus germans, Emanuel (Òscar Muñoz) i Mayer (Jordi Rico). Emanuel és el braç. Mayer és una patata que lliga el cap amb el braç.

Canvien el nom de la botiga i la rebategen com a Lehman Brothers i inicien una frenètica carrera.

Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada, obres de les que també hem parlat en aquest blog i que podeu llegir les nostres valoracions, clicant en els enllaços corresponents. Un tipus de teatre documental i de denúncia que ens arriba punyent i clar.

En aquest cas ens explica la història de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americà que va desfermar la crisi econòmica més gran dels últims anys.

L’espectacle traça la vida de tres generacions Lehman, recorrent la història del capitalisme modern des de l’intercanvi de béns fins al deliri contemporani, d’ordinadors que compren i venen en fraccions de segon, passant per la mediació comercial, la borsa o la globalització.

L’espectacle fa èmfasi en la deshumanització constant que afecta el món econòmic i polític en nom de l’augment del benefici. El segle XX ha estat una cursa sense sentit cap a no se sap on, cada vegada més ràpida, amb menys regles i més desconnectada del món real i les seves estructures i necessitats. Una cursa que va desembocar en una crisi financera mundial i ha provocat una recessió de la qual encara en patim els efectes.

L’obra original constava de tres parts: “Tres Germans”, “Pares i fills” i “L’immortal”, i tenia una durada de set hores. Roberto Romei ha reduït l’obra a menys de la meitat del temps i l’ha aixecat amb sis actors que eren tretze en el text de Massini. Un treball d’interpretació brutal.

La història de la nissaga es presenta a través de la narració, els personatges es presenten a ells mateixos i molt sovint fan servir reiteracions per remarcar fets. Per exemple tot el cerimonial del dol que compleix escrupolosament la primera generació i que ens expliquen fil per randa cada vegada que estan de dol: Asseguts en un banc contra la paret ….. Es tanca la porta i es torna a obrir, un altre ….. la barba llarga …. estripar un vestit …. Remarcat pel fet que cada personatge mort s’ha desfet de les seves sabates i la seva americana, afluixant el nus de la corbata. Però no abandona l’escena, es queda observant i interactuant amb els personatges vius. Aquest ritual del dol anirà perdent rigor de generació en generació com una mostra fefaent de la deshumanització de la nissaga.

Una nissaga que de comerciants esdevindran intermediaris de la compravenda del cotó, del cafè, del carbó, del petroli i acabaran obrint un banc amb seu a Nova York. Constantment busquen noves fórmules d’expansió invertint en automòbils, aeronàutica i cinema. Philip (David Vert) entra en el món de la borsa a Wall Street en tant que el seu cosí Herbert (Jacob Torres) fa carrera en el món de la política i acaba sent governador de Nova York. Claríssim vincle entre el poder de la política i el poder dels diners.

Robert (Rubén de Eguia), és el fill de Philip i lidera la recuperació del negoci després del famós dijous negre l’any 29. Centra la seva activitat en el suport a empreses orientades al consumisme i els crèdits, i entra en una imparable bogeria en la compra i venda d’accions d’alt risc que continua després de la seva mort i condueix a la caiguda definitiva del gegant l’any 2008.

La part merament narrativa de la creació i enlairament de la nissaga es veu enriquida amb la part més humana de cada personatge que ens expliquem les seves pors, els seus somnis, els seus tics (escriure en majúscules a l’agenda, o la tremolor de les mans), la particular selecció de l’esposa ideal, les seves aficions, ….

Una escenografia modular s’adapta a cada part de la història afegint elements i guanyant altura. Creix al mateix ritme que creix el negoci de la família. A la segona part, una gran butaca dalt de tot representa el lloc que ocupa el president de l’imperi. Acurat també el vestuari que evoluciona en els personatges de la mateixa forma que van adquirint poder i notorietat, passant de la senzillesa de la roba de Henry a la sofisticació del vestit de Robert.

Una posada en escena magnifica i l’entrega de tots els actors ens ha fet gaudir d’una gran nit de teatre.

Malgrat que ens ha agradat moltíssim, especialment per la seva posada en escena i per unes interpretacions memorables, creiem que el text ha estat excessivament retallat en aquesta versió de Roberto Romei; el resultat ha estat força digne, malgrat que s’ha convertit gairebé en una narració sense diàlegs… una mena de classe d’economia i d’història del capitalisme, que almenys nosaltres ja coneixíem prou bé. La pitjor part se l’ha emportat la teòrica “tercera part” d’aquesta trilogia (“L’immortal”), i és que l’hem trobat massa accelerada, aspecte que no ens ha acabat d’agradar. És per aquest fet, que la nostra valoració cargolaire no arriba a ser la màxima de 5 cargols voltaires, com ens hauria agradat atorgar a aquesta magnífica producció.

És una llàstima que no puguem veure a casa nostra la versió completa d’aquesta “teòrica trilogia”, que malgrat que en la seva total extensió hauria arribat a unes 7 hores, bé es podria haver representat en 3 representacions separades, com de fet ja s’ha fet en altres ocasions…. o inclús també seguides, per què no?… com en aquella memorable “Tragèdies romanes” d’inesborrable record. Una gran ocasió perduda.

Autor: Stefano Massini

Traducció: Carles Fernández Giua

Direcció: Roberto Romei

Repartiment:  Rubèn de Eguía  (Robert) \ Òscar Muñoz ( Emanuel) \ Santi Ricart (Henry) \  Jordi Rico  (Mayer) \ Jacob Torres ( Herbert) \ David Vert  (Philip)

Escenografia i il·luminació: Roger Orra \ Vestuari: Marta Rafa \ Espai Sonor: Lucas Ariel \ Moviment escènic: Nuria Legarda  \ Ajudant de direcció: Anna Maria Ricart \ Direcció de producció: Amparo Martínez \ Cap de producció: Maite Pijuan \ Producció executiva: Raquel Doñoro\ Responsable técnic: Txema Orriols \ Construcció Escenografía: Estudi-Taller d’escenografia Jorba-Miró