Després de l’ultima sessió dels “Oficis del Teatre” on vam poder gaudir dels preparatius d’aquesta producció des del punt de vista escenogràfic i tècnic (aquí podeu veure aquella crònica), teníem moltes ganes d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle.
Dos títols d’Eduardo de Filippo versionats i dirigits per en Lluís Pasqual, el primer “Home i senyor” és una peça de joventut de l’autor on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel (aquí només tenim l’oportunitat de veure el primer acte); el segon, “La Gran Il·lusió” on el primer acte també passa en un hotel per traslladar-se després a la casa del mag i acabar a casa del noble Di Spelta, atrapat en un joc d’il·lusió que no s’acaba mai i que el portarà a trastocar-se.
Aquests dos textos estan clarament en la línia d’aquest autor, perquè són dos “divertimento di teatro napoletano“, que no pretenen anar més enllà que fer passar una bona estona als lectors/espectadors, malgrat que s’ha de reconèixer que estan escrits amb una mestria difícil de superar. Tampoc, a parer nostre, són ni de bon tros els millors textos d’Eduardo de Filippo… recordem aquell inesborrable “Dissabte, Diumenge i Dilluns” dirigida per Sergi Belbel al TNC l’any 2002….. i també “Natale a casa Cupiello” dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca l’any 2010; agraïm enormement però, a en Lluís Pasqual, l’oportunitat de fer-nos conèixer aquestes dues noves propostes… i el felicitem per l’esplèndid resultat obtingut.
Uomo e galantauomo va ser escrita el 1922 i es va estrenar el 1924 amb el títol Ho fatto il guaio ? Ripaperò !. La segona de les peces La grande magia data del 1948 i es va estrenar aquell mateix any.
Segons ens diuen al programa de mà, l’autor va incloure la primera peça en el conjunt titulat la Cantata dei gorni pari (Cantata dels bons temps) i la segona a la Cantata dei gorni dispari (Cantata dels mals temps) i mostra el recorregut creatiu de l’autor, des dels textos elaborats per al teatre de revista fins als que afronten temes més compromesos relacionats amb la societat burgesa.
Pel dramaturg i director italià Eduardo de Filippo (1900-1984) no existia una frontera entre la vida i el teatre i és per això que en la majoria de les seves obres es transita entre la ficció i la realitat.
No hi ha cap lligam manifest entre les dues obres, però Lluís Pasqual las ha escollides perquè “ofereixen un joc constant de teatre dins del teatre. És teatre napolità pur que beu de les fonts del teatre sicilià com el de Pirandello, un dels mites de De Filippo” ha reconegut, però, que la traducció al català ha estat dificultosa perquè “és un teatre falsament naturalista que parteix d’un gran barroquisme i això no té res a veure amb el català. Hem hagut de trobar el to perquè, sense deixar de ser napolità, els personatges parlessin en català.”
Jordi Bosch se’ns va ficar a la butxaca ja des del començament i “Home i senyor” es va convertir en mitja hora hilarant on els riures i els aplaudiments continguts envaïen tota la Fabià Puigserver plena de gom a gom. Com ens havia comentat en Lluís Pasqual, en una de les seves xerrades, Jordi Bosch és un actor dúctil que és capaç de mimetitzar-se amb qualsevol personatge i amb el que ell, professionalment, s’entén sense paraules. Un assaig on la figura de l’apuntador, un magnífic Marc Rodríguez, pren gran protagonisme.
“La gran il·lusió” és un joc, amb màgia inclosa, que ens planteja una pregunta: què és millor, conèixer la realitat, o fabricar-se una il·lusió???
Aquí en Jordi Bosch és un mag que es presta a ajudar a la Sra. Di Spetta, Laura Aubert, a trobar-se amb el seu amant sense saber que fugirà amb ell. Ramon Madaula interpreta al marit abandonat i el mag li fa creure, durant quatre anys que el que està vivint és una il·lusió i que la seva dona no ha marxat.
Un gran repartiment acompanya a aquests dos magnífics actors, Mercè Sampietro que actua per primera vegada al Lliure, Teresa Lozano, Francesca Piñon, Albert Ribalta, Marc Rodríguez, Oriol Guinart, Laura Aubert i Robert González. La Laura i en Robert també toquen i canten cançons tradicionals napolitanes, acompanyats de dos instrumentistes més.
La posada en escena l’hem trobat genial, amb sorpreses continuades que tot i que ens havien mig explicat, no ens deixen de sorprendre. La música en directe amb tres cançons íntegres per canviar d’acte mentre els tècnics transformen l’escenari. L’aproximació a Nàpols mitjançant els vídeos que veiem a través de la cinquena paret de la qual ha parlat el Miquel en el post dels oficis, les plataformes que transformen l’escenari en altres escenaris, la taula que camina, …
L’escenografia l’han fet entre Alejandro Andújar i Lluís Pasqual, tot i que diu que “més que escenografia és un espai amb trastos: un sarcòfag, un biombo, un tros de barca, …”
Molt destacable també la il·luminació d’en Xavier Clot, que ens fa participar en més d’una ocasió com si forméssim part de la representació, com en el moment en què assistim a l’espectacle de màgia, asseguts còmodament al teatre de l’hotel mentre per les finestres veiem el mar i la música estil napolità, composta especialment per aquesta obra per Dani Espasa, ens acompanya.
No som creients i per tant no creiem en “el més enllà”, però si ho fóssim, creuríem que Fabià Puigserver estaria ben orgullós de veure com en Lluís Pasqual es diverteix com un nen, transformant la Sala del Teatre Lliure en una capsa màgica, que es pot convertir en el que es desitgi i sense que els espectadors ni ens adonem.
Potser estem massa influenciats encara, pel que hem pogut conèixer d’aquesta proposta des de dins de l’escenari, amb el cicle “els oficis del teatre”, però hem de dir que considerem aquesta proposta com una de les millors que hem vist aquesta temporada…. i ja en portem amb aquesta, 142 vistes des del passat setembre.
Autor: Eduardo de Filippo
Versió i direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert (Viola, Marta Di Spelta) \ Jordi Bosch (Gennaro de Sia, Otto Marvuglia) \ Robert Gonzàlez (Mariano d’Albino, cambrer del hotel, cantant) \ Oriol Guinart (Gervasio Penna, Gennarino) \ Teresa Lozano (Sra. Locascio, Matilde) \ Ramón Madaula (Calogero Di Spelta) \ Francesca Piñón (Florence, Sra. Marino, Rosa Intrugli) \ Albert Ribalta (Sr. Zampa, Roberto Magliano, Gregorio) \ Marc Rodríguez (Attilio, Il Brigadiere, Oreste Intrugli) \ Mercè Sampietro (Zaira)
Músics: Laura Aubert, Robert Gonzàlez, Pablo Martorelli, Carles Pedragosa-Roman Gottwald
Música: Dani Espasa \ Escenografía: Alejandro Andújar i Lluís Pasqual \ Vestuari: Alejandro Andújar \ Caracterització: Eva Fernàndez \ Il.luminació: Xavier Clot \ So: Roc Mateu \ Audiovisual: Franc Aleu \ Ajudant de direcció: Juan Carlos Martel Bayod \ Assistant de direcció: Òscar Fabrés \ Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo \ Ajudant d’escenografía: Jorge Salcedo \ Alumna en pràctiques de direcció de L’institut del teatre: Judith López \ producció audiovisual: Surreal Lab
Producció: Teatre Lliure
La fontana della Maruzza, anomenada així pel cargol de pedra volcànica, que descansa sobre la roca, de la qual flueix l’aigua; es va construir, segons Celano, en 1554, gràcies a les almoines dels propietaris de vaixells i marins de la zona.