Arxiu d'etiquetes: ORIOL GUINART

– 172 – Teatre – SOLITUD  (🐌🐌🐌) —– Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 118) – 2020.03.03

SOLITUD (temp. 19/20 – espectacle 118)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts passat vam poder assistir, a la sala Petita del TNC, a una prèvia de SOLITUD, un espectacle vinculat a l’Epicentre Pioneres, que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 27 de febrer (podeu veure AQUÍ aquella ressenya).

SOLITUD és la versió teatral que ha fet Albert Arribas del text de Caterina Albert (La Escala, 1869-1966) més coneguda com a Víctor Català, i que Alicia Gorina dirigeix.

Va per endavant el que la mateixa Alicia Gorina diu en el programa de mà ,quan escriu que probablement aquesta sigui una proposta condemnada al “fracàs” per la impossibilitat de plasmar la descripció del paisatge i la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista….. jo em pregunto, és de fet Solitud una obra de teatre impossible? O una novel·la sorprenentment teatral? 

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de May Circus

SOLITUD ens descobreix un personatge femení apassionant, magníficament interpretat per Maria Ribera. Mila ens explica la seva pròpia història, un viatge vital que inicia al costat del seu marit Matias (Oriol Guinart) fins a arribar al seu destí on han de tenir cura d’una ermita.

L’ermita dedicada a Sant Ponç. Allà es troben amb un pastor (Pol López) i un nen de vuit anys, en Baldiret (un joveníssim Adrià Salazar) que l’acompanya. En el poble un jove, l’Arnau (Pau Vinyals) i en el bosc un ànima (Pepo Blasco). Mila, insatisfeta amb el seu matrimoni i la seva vida, defensa les seves passions i s’embarca en un intens viatge interior i emocional.

SOLITUD és un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Aquesta proposta teatral conserva la riquesa literària de la novel·la muntanyenca original, i la seva posada en escena és un projecte personal de l’Alícia Gorina, que busca reivindicar l’obra i l’autora fora del context acadèmic.

Continua llegint

– 281 – Teatre – JACUZZI (🐌) – Sala FlyHard – 2019.05.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

JACUZZI (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dilluns vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se’ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d’una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.

Potser en llegir el subtítol de la proposta “Un musical electoral de Marc Rosich …..” esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC “A tots els que heu vingut” que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d’una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.

Àngela Amat (Antònia Jaume), és l’alcaldable d’esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s’està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l’instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat… però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l’equipament un cop a la setmana.

Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l’Àngela.

L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..

La música signada per Clara Peya està enregistrada i s’ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d’aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l’hauríem d’escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.

Continua llegint

– 194 – Teatre – INCÒGNIT (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2019.02.27 (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

INCÒGNIT (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.

Una proposta que parla del cervell, la millor “màquina de generar històries”. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d’unió.

Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.

Dirigida per Mónica Bofill que també n’ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l’any 1955 va fer l’autòpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.

La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.

Continua llegint

– 071 – Teatre – ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (🐌🐌🐌) – TNC – Sala Gran – 2018.10.05 (temp. 18/19 – espectacle. nº 052)

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.

Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.

Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.

Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.

Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.

La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.

Continua llegint

– Teatre – L’HOSTALERA (nou repartiment) (🐌🐌🐌+🐚) – Biblioteca de Catalunya – 2017.12.30 (temp. 17/18 – esp. nº 152)

L’HOSTALERA (temp. 17/18 – espectacle nº 152)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte vàrem anar al Teatre per última vegada dins de l’any 2017 i ho vàrem fer en companyia dels nostres fills que han vingut de Suècia a passar el Nadal. Per això vam escollir L’HOSTALERA, una proposta que teníem la seguretat que els agradaria, perquè nosaltres ja l’havíem vist ara fa gairebé un any al mateix espai de la Biblioteca de Catalunya…. i llavors ens vam divertir molt i fins i tot li vam atorgar la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols.

Com ja vaig comentar a la ressenya de la roda de premsa, que es va celebrar el passat novembre, la reposició no s’ha pogut fer amb el mateix repartiment, perquè els actors masculins estan ara mateix treballant amb altres projectes i únicament repeteixen cast en els tres papers de dona, les actrius Laura Aubert (Mirandolina) i en papers més secundaris Júlia Barceló i Alba Pujol.

This slideshow requires JavaScript.

Ernest Villegas substitueix a David Verdaguer en el paper de “Ripafratta”, Oriol Guinart substitueix a Marc Rodríguez en el paper del compte d’Albafiorita, Jordi Llovet substitueix a Javier Beltrán en el paper del marquès de Forlipopoli i Pau Vinyals substitueix a Jordi Oriol, en el paper del fidel Fabrizzio.

Malgrat que tots quatre són actors de reconegut prestigi, a nosaltres cap d’ells ens ha acabat de convèncer i segurament això és per culpa del record que tenim d’aquelles altres interpretacions que ens van enamorar ara fa poc més d’un any.

Com de segur ja coneixeu, es tracta d’una comèdia escrita per Carlo Goldoni, plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor … on comença un i acaba l’altre? … Sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen?…i si no ens arrosseguen?. Una història en el que veiem una lluita entre dues bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de seducció. Una reflexió que Goldoni ens vol fer sobre la diferència entre l’amor romàntic i l’amor pragmàtic.

Continua llegint

– Teatre – A TEATRO CON EDUARDO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 30/03/2016

Després de l’ultima sessió dels “Oficis del Teatre” on vam poder gaudir dels preparatius d’aquesta producció des del punt de vista escenogràfic i tècnic (aquí podeu veure aquella crònica), teníem moltes ganes d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle.

A Teatro con Eduardo - Teatre Lliure 2

Dos títols d’Eduardo de Filippo versionats i dirigits per en Lluís Pasqual, el primer “Home i senyor” és una peça de joventut de l’autor on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel (aquí només tenim l’oportunitat de veure el primer acte); el segon, “La Gran Il·lusió” on el primer acte també passa en un hotel per traslladar-se després a la casa del mag i acabar a casa del noble Di Spelta, atrapat en un joc d’il·lusió que no s’acaba mai i que el portarà a trastocar-se.

Aquests dos textos estan clarament en la línia d’aquest autor, perquè són dos “divertimento di teatro napoletano“, que no pretenen anar més enllà que fer passar una bona estona als lectors/espectadors, malgrat que s’ha de reconèixer que estan escrits amb una mestria difícil de superar. Tampoc, a parer nostre, són ni de bon tros els millors textos d’Eduardo de Filippo… recordem aquell inesborrable “Dissabte, Diumenge i Dilluns” dirigida per Sergi Belbel al TNC l’any 2002….. i també “Natale a casa Cupiello” dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca l’any 2010; agraïm enormement però, a en Lluís Pasqual, l’oportunitat de fer-nos conèixer aquestes dues noves propostes… i el felicitem per l’esplèndid resultat obtingut.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint

– Teatre – RÒMUL EL GRAN (🐌🐌) – Teatre Tantarantana – 07/01/2016

Una estrena que esperàvem amb especial il·lusió, RÒMUL EL GRAN de la companyia Els McGregor Teatre …. i el resultat no ha estat ni de lluny el que esperàvem. El Teatre Tantarantana ple fins a la bandera en aquesta nit d’estrena amb les entrades exhaurides… i algunes trobades amb amics blogaires, va ser potser un dels millors al·licients de la nit.

ROMUL EL GRAN - Tantarantana Teatre

Un text escrit el 1949 (Romulus der Grosse) pel gran dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt i traduïda al català el 1983 per Carme Serrallonga. Pel que sembla es tracta d’un text d’una vàlua considerable (nosaltres no el coneixíem pas), que parla de la necessitat de generar noves vies de construcció social, política i econòmica des d’una honestedat regenadora. “Potser cal deixar que caigui tot i així podrem canviar i començar de nou“; també intenta transmetre a l’espectador un missatge antibel·licista que el fa més viu i actual que mai, tenint en compte les circumstàncies actuals del món en què vivim.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – KRUM (crosta) (****) – Mercat de les Flors, sala MAC – 03/07/2014

Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història dun home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint

– Teatre – ADIOS A LA INFANCIA, una aventi de Marsé (****) – Teatre Lliure Gràcia – 13/12/2013

Anna LizaranAbans de començar la meva crònica… i com aquest espectacle es representa a la Sala (encara sense nom) del Lliure de Gràcia, aprofito per reivindicar de nou, tal i com ho faig sempre a la columna de la dreta d’aquest Blog, que els responsables del Teatre Lliure posin el nom de ANNA LIZARAN a la Sala del Lliure de Gràcia.

Aquest fet no farà que el públic deixi d’anomenar al Teatre “El Lliure de Gràcia”, però crec que l’Anna es mereix com a mínim que el seu nom consti a l’entrada de la Sala.

cartell_adiosEl mateix dia que hem d’assistir a la representació de ADIOS A LA INFANCIA, llegim un parell de critiques on no deixen gaire be l’obra, ni la direcció … ni tan sols les interpretacions. El seu argument principal, es que la representació teatral es massa literaria,  te poc de llenguatge teatral… i que el text no arriba al públic.  Ens deixa una mica ensopits i assistim al Teatre creient de debò que ens avorrirem.  Avanço que la nostra valoració difereix en 180 graus aquest anàlisi i no entenem com un professional de la critica teatral, pot arribar a dir que aquest espectacle no te res de Teatral….  mare de la “constitució intocable”, quina bajanada !!!

Des de l’inici e inclús abans de començar el públic es veu engolit dins d’una festassa al local de la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, on la gent anava a ballar i a passar-ho be (precisament el local que ara ocupa el Lliure de Gràcia)… i ens transporta a una època no massa llunyana. Els espectadors poden sortir a ballar juntament amb els actors de l’obra. En Sisa dalt d’un escenari desgranant cançons de l’època i acompanyat per una orquestrina.

….. oh benvinguts passeu, passeu!!

Continua llegint

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem?  Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo.  Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint