Arxiu d'etiquetes: LLUÍS PASQUAL

– 108 – Teatre – ROMANCERO GITANO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea (temp. 19/20 – espectacle 069) – 2020.01.15

ROMANCERO GITANO (temp. 19/20 – espectacle nº 069)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir, dimecres dia 15 de gener, vam fer cap al Teatre Romea per veure ROMANCERO GITANO, un espectacle creat per Lluís Pasqual especialment per a Núria Espert,  a partir del poemari homònim de Federico Garcia Lorca.

Amb aquesta proposta, Núria Espert torna al Romea on va debutar amb tretze anys, i on segons ha explicat vaig descobrir que volia ser actriu. L’espectacle compta amb una acurada selecció del poemari, altres obres de l’autor granadí, i amb vivències personals de l’actriu.

ROMANCERO GITANO és un poemari de Federico García Lorca publicat en 1928, compost per divuit romanços, i que té a Andalusia i als gitanos per protagonistes. El primer gran llibre de Federico on ell es reconeix com a poeta. Un mapa d’Andalusia on la pena és la figura central i està personificada en els gitanos.

Un llibre que evoca en tot moment les arrels del seu autor: l’amor a la seva terra, la seva passió, la tradició, la cultura, la història, la literatura i la religió. Són poemes de temàtica romàntica carregats de populisme i folklore, de sensualitat, però també de frustració, tragèdia i mort.

Fotografia de Sergio Parra

El Teatre Romea ple de gom a gom, amb el cartell d’entrades exhaurides, i aplaudiments incondicionals al “bona nit” de la Núria en sortir a escena. Núria Espert ens ha regalat un recital ple d’intensitat i emotivitat, que malauradament ha anat acompanyat per un “recital d’estossecs” injustificable que no han parat en cap moment i al que finalment s’ha afegit la melodia d’un mòbil, en el moment més inoportú.

Continua llegint

– 045 – Sarsuela – DOÑA FRANCISQUITA (🐌🐌🐌+🐚) d’Amadeu Vives – Gran Teatre del Liceu (temp. 19/20 – espectacle 027) – 2019.11.17

DOÑA FRANCISQUITA (temp. 19/20 – espectacle nº 027)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir diumenge, dins del nostre abonament, vam tenir oportunitat de veure l’última de les representacions de la sarsuela DOÑA FRANCISQUITA, d’Amadeu Vives (Collbató 1871-Madrid 1932), dirigida per Lluís Pasqual.

Una proposta estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb força controvèrsia per la posada en escena de Lluís Pasqual, que ha decidit canviar els diàlegs parlats i ha ubicat l’acció en tres temps diferents. En un primer acte l’acció se situa en un estudi de ràdio, l’any 1934, en un segon acte en un plató de televisió l’any 1964 i l’últim acte a una sala d’assaig, ara, en 2019.

DOÑA FRANCISQUITA està inspirada en “La discreta enamorada” de Lope de Vega, i va ser estrenada com a comèdia lírica. Una sarsuela en tres actes amb llibret del dramaturg asturià Federico Romero (1886-1976) i de l’escriptor madrileny Carlos Fernández-Shaw (1865-1911). Va ser estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923 i al Teatre Tívoli de Barcelona el desembre del mateix any. Al Liceu es va estrenar el febrer del 1933.

Abans de continuar, volem deixar clar que nosaltres som defensors de l’enorme tasca que Lluís Pasqual ha realitzat al capdavant del Teatre Lliure durant tots aquests anys, d’ençà que va participar de la fundació d’aquest teatre. També estem personalment molt agraïts de la tasca educativa cap als espectadors, d’ençà que durant dues temporades vàrem tenir la sort de participar en l’escola d’espectadors que Lluís Pasqual va organitzar. També volem deixar escrit que ens va doldre moltíssim la seva injusta sortida forçada de la direcció del Teatre, ja que nosaltres el considerem el nostre teatre de capçalera, per la que va començar la nostra gran afició teatral.

Un cop dit això, hem de reconèixer que aquesta versió de Lluís Pasqual, ens ha decebut força, malgrat els moments màgics que també conte la seva proposta escènica.

La proposta de Lluís Pasqual, prescindint de diàlegs i afegint d’altres, que a manera de monòlegs, interpreta l’actor Gonzalo de Castro (a qui nosaltres vam veure treballar a “Invernadero“, al Lliure, l’any 2016), no han fet més intel·ligible l’argument de la sarsuela, i més aviat creiem que, al contrari, la fa més difícil d’entendre.

Continua llegint

– RdP – Presentació Temporada 2018/2019 TEATRE LLIURE – 2018.06.29 (temp. 17/18 – RdP 106)

Presentació Temporada 2018/2019 TEATRE LLIURE – (temp. 17/18 – RdP nº 106)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Per fi ahir es va fer la RdP de la presentació de Temporada 2018/2019 del Teatre LLIURE; una presentació que com cada any es fa desitjar fins a l’últim moment.

Lluís Pasqual tot sol a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver, abans de fer la presentació de cada un dels espectacles de la temporada vinent, va voler fer un repàs breu d’aquesta temporada, malgrat que encara no està totalment tancada, perquè queden un parell de representacions de “In Memoriam. La quinta del biberó” … i un darrer espectacle que es podrà veure el 26 d’agost, que parlarà de “nacionalismes”, en el que participen fins a 6 Teatres europeus.

Els espectadors totals de la Temporada 17/18 hauran estat 96.396, dels quals 92.703 són els que han vingut als tres espais del Teatre Lliure, amb un percentatge d’ocupació global del 87,8% –3 punts per sobre de la temporada passada-, i 3.693 ho són d’espectacles en gira.

La Temporada haurà comptat amb 34 espectacles i 408 funcions. Per espais, el Lliure de Montjuïc ha rebut 62.706 espectadors i assoleix un 86% d’ocupació, mentre que el Lliure de Gràcia haurà rebut 29.997 espectadors amb un 91,9% d’ocupació.

La recaptació total haurà estat de 1.099.032 € (sense IVA).

L’espectacle més vist a Montjuïc ha estat Medea, amb 11.982 espectadors i un 99,9% d’ocupació, i a Gràcia, El sistema solar, amb 5.786 espectadors i un 100% d’ocupació.

Primer de tot, Pasqual, va fer un parlament amb les línies generals del que ha volgut que fos aquesta programació. En cadascun dels espectacles de la Temporada vinent hi podem trobar, molts punts sensibles que connecten amb el nostre món d’avui: mentides, revolució com a utopia imprescindible, confrontació orient/occident, amor i desamor, recerca de la pròpia identitat sexual i/o de pensament, relació amb la col·lectivitat…

Continua llegint

– Teatre – SIS PERSONATGES – HOMENATGE A TOMÁS GINER (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2018.06.02 (temp. 17/18 – espectacle  nº 286)

SIS PERSONATGES – HOMENATGE A TOMÁS GINER (temp. 17/18 – espectacle nº 286)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

NOSaltres, Mostra de Teatre Inclusiu, és un projecte del Teatre Lliure nascut amb la intenció de mostrar al públic una part de la societat que s’ha volgut amagar, utilitzant el teatre com a mitjà per donar veu als que habitualment romanen invisibles.

Dins d’aquesta Mostra s’han programat 4 espectacles teatrals : “TRANS (MÉS ENLLÀ)“, “CINEMA“, “HISTÒRIES D’ISTANBUL, A CONTRAPEU” i aquest “SIS PERSONATGES-HOMENATGE A TOMÁS GINER“, tot seguint els quatre eixos vertebrals proposats: persones amb diversitat sexual i afectiva, persones amb diversitat funcional, persones refugiades i persones sense sostre.

SIS PERSONATGES-HOMENATGE A TOMÁS GINER és la història d’una persona sense llar amb una personalitat única. Una persona que va captivar tothom.

El text, escrit per Joan Yago, sorgeix d’un procés de creació col·lectiva en què han participat els cinc protagonistes d’Arrels, en un procés que ha durat més d’un any, i que ha sorgit després de nombroses reunions, entrevistes i exercicis d’improvisació teatral; podeu veure el procés de creació en aquesta web  www.sispersonatgesblog.wordpress.com

Amb l’aparença d’un documental, l’obra està dirigida per Juan Carlos Martel Bayod  i conduïda magistralment per l’actor Marc Rodríguez. Té com a protagonista a una persona absent, Tom Giner, també conegut com a Tomasín o Tom “l’americà”, al que coneixem a través dels testimonis de persones que van compartir vivències amb ell. La vida, els retalls de vida, de vegades increïbles, no acabes de saber mai què és realitat i que és ficció, d’un home que va viure i morir al carrer.

This slideshow requires JavaScript.

Tom Giner era una persona, real ? fictícia ?, que, abandonada en néixer va viure fins als 16 anys en un orfenat a la província de Madrid. Actor frustrat, no va aconseguir el seu paper en l’obra de “Sis personatges en cerca d’autor” de Pirandello, que dirigia Ricard Salvat al Romea, per desavinences amb el director al qual no va voler escoltar. Aquest episodi de la seva vida ens ho explica la Carme Sansa en una entrevista gravada.

Continua llegint

2018.04.18 – Teatre – MEDEA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Montjuïc (temp. 17/18 – espectacle  nº 259)

MEDEA (temp. 17/18 – espec. nº 259)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver.

Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens.

This slideshow requires JavaScript.

Medea és filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de l’oceànida Idia. I neta del sol, Heli, i de la maga Circe. Casada amb Jasó, cap dels Argonautes i a qui va ajudar a conquerir el velló d’or, viu amb ell a Corint, el país d’origen d’Eetes, sota el regnat de Creont.

 Un bon dia, però, Creont decideix fer casar la seva filla amb l’heroi. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella, però, aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret, el temps just de preparar la seva venjança.

 Impregna de verí un vestit i joiells i ho envia tot a la seva rival per mitjà dels seus fills. Quan ella s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont quan corre a auxiliar-la, i fins al palau sencer. Mentrestant, Medea assassina els seus propis fills al temple d’Hera i, tot seguit, s’escapa a Atenes enfilada en un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el sol.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

Fotografies de Ros Ribas

Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat que deu suposar actuar absolutament mullada ….

Continua llegint

– Òpera (88) – LE NOZZE DI FIGARO de Wolfgang Amadeus Mozart – (🐌🐌🐌+🐚) – Gran Teatre del Liceu – 10.11.2016

LE NOZZE DI FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

La nostra segona òpera de la temporada del Liceu, ha estat aquesta conegudíssima “Le nozze di Figaro” de Wolfgang Amadeus Mozart, en versió de Lluís Pasqual i amb Leo Castaldi com a director d’escena i Josep Pons en la direcció musical.

Ambientada en els anys 30 i amb una escenografia de Paco Azorín on domina el color blanc, aquesta proposta escènica és la tercera vegada que torna al Liceu on va ser estrenada l’11 de novembre de 2008 i reposada en febrer del 2012, de la que ja vàrem escriure un altra crònica.

En paraules de Lluís Pasqualla decisió fonamental que s’ha de prendre quan et planteges una posada en escena és la de decidir en quin moment històric s’ambienta“. Amb el seu escenògraf van fer un esforç per apropar l’acció al públic: “Com que les comèdies de l’època van ser concebudes per a teatres amb molta proximitat amb el públic, en l’escenografia vam sortir cap a la platea intentant que els espectadors veiessin millor els gestos i els detalls

le-nozze-di-figaro-gran-teatre-del-liceu-1

LE NOZZE DI FIGARO és una òpera buffa en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, sobre un llibret de Lorenzo da Ponte, basat a l’obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro. Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada a Viena l’1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor. Tant l’òpera com l’obra de teatre original són la segona part d’una trilogia iniciada amb Le barbier de Séville i conclosa amb La mére coupable.

Escrita en italià, és una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada com una de les millors creacions de Mozart, i rebé moltes crítiques a la seva època al mateix temps que recollí grans èxits en les seves representacions. La trama es desenvolupa a Sevilla (Espanya).

Continua llegint

– Teatre (67) – IN MEMORIAM, LA QUINTA DEL BIBERÓ – Teatre Lliure Montjuïc (🐌🐌🐌🐌🐌) – 23.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

IN MEMORIAM, LA QUINTA DEL BIBERÓ – 

Aquest ha estat l’espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d’opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d’aquest escrit.

He matat un home! Potser per tranquil·litzar la meva consciència hauria de dir que he liquidat un adversari, que he suprimit un enemic, però jo sé que això no val i menys encara en les circumstàncies en què s’ha produït. He matat un home i jo no puc enganyar-me a mi mateix ….” (del llibre “Dues línies terriblement paral·leles” d’en Francesc Grau i Viader)

in-memoriam-teatre-lliure-1

Segons ens comenta Lluïs Pasqual en el col·loqui que te lloc un cop acabada la representació, ell tenia un oncle que va formar part de la Quinta del Biberó, el van cridar a la guerra quan tenia 17 anys i va morir a la Batalla de l’Ebre uns mesos més tard. Ell ho va descobrir per casualitat, quan amb nou anys va pujar a unes golfes on no podia pujar i va obrir un armari que no s’havia d’obrir. A casa seva com a moltes altres s’havia imposat el silenci i l’oblit, el que no es recorda i del que no es parla, no existeix. Per la por i el dolor.

in-memoriam-teatre-lliure-voltar-i-voltar-2

Per tant aquesta obra és un homenatge a la memòria d’una generació perduda. Està basat en el testimoni directe de varius supervivents d’aquesta Batalla als que Pasqual ha anat entrevistant al llarg d’un any.

Continua llegint

– Teatre – A TEATRO CON EDUARDO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 30/03/2016

Després de l’ultima sessió dels “Oficis del Teatre” on vam poder gaudir dels preparatius d’aquesta producció des del punt de vista escenogràfic i tècnic (aquí podeu veure aquella crònica), teníem moltes ganes d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle.

A Teatro con Eduardo - Teatre Lliure 2

Dos títols d’Eduardo de Filippo versionats i dirigits per en Lluís Pasqual, el primer “Home i senyor” és una peça de joventut de l’autor on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel (aquí només tenim l’oportunitat de veure el primer acte); el segon, “La Gran Il·lusió” on el primer acte també passa en un hotel per traslladar-se després a la casa del mag i acabar a casa del noble Di Spelta, atrapat en un joc d’il·lusió que no s’acaba mai i que el portarà a trastocar-se.

Aquests dos textos estan clarament en la línia d’aquest autor, perquè són dos “divertimento di teatro napoletano“, que no pretenen anar més enllà que fer passar una bona estona als lectors/espectadors, malgrat que s’ha de reconèixer que estan escrits amb una mestria difícil de superar. Tampoc, a parer nostre, són ni de bon tros els millors textos d’Eduardo de Filippo… recordem aquell inesborrable “Dissabte, Diumenge i Dilluns” dirigida per Sergi Belbel al TNC l’any 2002….. i també “Natale a casa Cupiello” dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca l’any 2010; agraïm enormement però, a en Lluís Pasqual, l’oportunitat de fer-nos conèixer aquestes dues noves propostes… i el felicitem per l’esplèndid resultat obtingut.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint

– Teatre – Els Oficis del Teatre – 9a sessió – amb Noemí Alesan (relacions públiques ), Albert Minguillón ( cap de personal de sala) i Lluís Pasqual (director del Teatre Lliure) – Mirador de Lliure – 07/03/2016

Avui de nou a la sala del Mirador amb l’Albert Minguillón i la Noemí Alesan que bromegen amb nosaltres abans de començar la sessió, la penúltima del cicle.

La Noemí Alesan és la Responsable de Relacions Públiques del Teatre Lliure i ens comença dient quines són les persones que formen part del seu equip: la Laia Montanyès, que se’n ocupa de la imatge i el disseny, la María Zaragoza que se’n ocupa dels continguts de totes les publicacions: programes de mà, dossiers de premsa, web,….), la Begoña Barrena que és la responsable de premsa, la Mariona Montaña que se’n ocupa dels serveis de pedagogia i dels grups i la Alicia Gorina que se’n ocupa del relacionat amb els texts i l’anomena “l’aconseguidora” de textos o programes difícils de trobar en altres llocs.

This slideshow requires JavaScript.

L’Albert Minguillón és el cap del personal de sala i en el seu equip compta amb la Mireia Coromina, cap de sala de Gràcia, Ona Campillo i Eva Pachón que són les taquilleres de Montjuïc i Gràcia i d’ell depenen també els 10 acomodadors i els taquillers eventuals.

Continua llegint

– Teatre – ELS OFICIS DEL TEATRE – 1a sessió amb Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure – Mirador del Lliure – 09/11/2015

Fa unes setmanes, en la presentació de la temporada del Teatre Lliure, Lluís Pasqual ens va informar que aquest any volien obrir un espai, el Mirador del Lliure (cúpula), per tal d’oferir als aficionats i abonats del Teatre, una aproximació al funcionament d’un Teatre, en una sèrie de trobades amb tan sols 30 espectadors, per parlar de … ELS OFICIS DEL TEATRE.

El Teatre Lliure ha obert als espectadors aquesta iniciativa, per les persones que tenen ganes de conèixer de primera mà les particularitats dels oficis del teatre, amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement del fet escènic entès no només com allò que veiem quan som espectadors d’una funció. Com funcionen els assaigs? Per què un espectacle dura més dies que un altre? En quin moment es comença a treballar en l’espai escènic? Què comporta il·luminar una funció? Qui diu que comenci l’espectacle, i per què? Com es programa un teatre? Com es gestiona?. La intenció del Teatre Lliure és ensenyar a aquestes persones encuriosides en el fet teatral, la rebotiga on es cuina i es programa, des de l’inici fins a l’última representació.

Hem tingut molta, molta, però que molta sort de ser admesos en aquestes trobades (vuit teòriques i dues pràctiques)… i el passat dilluns 9 de novembre vaig assistir a la primera d’aquestes reunions, precisament per parlar de l’ofici de “Director d’un Teatre”, amb la presència de Lluís Pasqual. Intentaré fer un resum de què es va dir, encara que sóc molt conscient que és difícil copsar el més important de les dues hores que vàrem poder xerrar amb en el director actual del Teatre Lliure.

Lluís PasquelQue fa un director de Teatre? – Ha de governar els estats d’ànims d’un equip humà, precisament d’un grup de persones que porten els sentiments a flor de pell. És potser el director artístic? Lluís Pasqual ens comenta que tal com estan les coses, creu que no existeix ara mateix, ja que qualsevol decisió artística ha de recolzar-se en una decisió econòmica.; el seu “ofici” diu, és cuidar-se una mica de tot.

Una programació es basa en 3 elements: el primer és esbrinar els desitjos dels espectadors, el segon els desitjos del mateix teatre i el tercer element, la recerca dels professionals de teatre + els diners que es disposen per portar-ho a terme. Així i tot, un cop aconseguits els 3 elements, el teatre actua com una loteria i un espectacle pot caure en qualsevol moment de la programació, pels motius més inesperats.

Actualment, a causa de la crisi econòmica, fa que es treballi amb una programació de “guerra”, deixant molts projectes en el calaix a l’espera de temps millors.

Lluís ens fa cinc cèntims de la història ja coneguda del Teatre Lliure, que l’any 1976 es va constituir com el primer teatre estable de Barcelona; considera que la fugida dels treballadors de teatre cap a Madrid va començar inclús abans de la guerra civil i fins que va acabar la dictadura no va aparèixer la necessitat de crear a la ciutat un teatre amb programació pròpia i amb una companyia estable, entenent com a companyia a tots els treballadors, incloent-hi els tècnics.

teatre-lliure-graciaescala Teatre Lliure Gracia

El teatre català era gairebé inexistent i cada vegada que es volia fer una representació s’havia de passar per la censura; el llavors Teatre independent català era suportat per un grup reduït de persones de caràcter excursionista; en aquell ambient el Lliure va pensar de muntar un teatre amb taller d’escenografia, taller de vestuari propis… on s’estudiaven els textos pels mateixos actors. Recorda que l’actriu Anna Lizaran recercava fins i tot el perfum de cada personatge que havia d’interpretar i fins que no el trobava no donava per acabada la seva feina.

Els espectadors de seguida es van adonar (i nosaltres dos entre ells), que el teatre que es feia al Lliure integrava als espectadors dins de l’espai escènic; Lluís ens explica l’anècdota de què un matrimoni ja gran de la primera fila, a causa del fred que feia a la Sala, es van tapar les cames amb la lona de la mateixa escenografia… i la representació va continuar com si res.

Els treballadors del Lliure van treballar els primer anys en forma de cooperativa, en el que solament cobraven un sou, els que no tenien altre salari complementari; després es va convertir en una Fundació.

Quan va néixer el Teatre Lliure l’any 1976, acabàvem de sortir d’una foscor casposa de la dictadura franquista i tothom teníem ganes de construir i d’endinsar-nos en la Cultura Europea. En pocs anys el Lliure de Gràcia va assolir grans èxits en el món del Teatre, per la seva manera artesanal de fer… arribant a ser un símbol de llibertat a tot l’estat espanyol, creant ràpidament “escola”; l’any vinent el Lliure complirà el seu 40 aniversari.

Teatre Lliure

En Fabià Puigserver se’n va adonar que l’èxit de públic faria que rapidament els espectadors no capiguessin en aquella sala tan reduïda i va recercar un nou espai que fos encara millor, sense que es perdés l’ambient de proximitat del teatre de Gràcia; per sort aquest espai el tenim ara i és l’enveja de molts teatres de l’estat espanyol i també en l’àmbit internacional, per la facilitat de transformar-se en cada un dels espectacles que es representen.

La situació econòmica del Teatre Lliure ara mateix és molt delicada, perquè ha assolit el cim de qualitat en els últims anys, amb una programació molt extensa que intenta abastar tots els públics i totes les economies possibles; arribats fins aquí, és molt difícil créixer i assolir nous reptes amb la mateixa qualitat, i comptant amb la mateixa subvenció publica o encara més minsa. El teatre Lliure ha intentat obrir-se a tots el tipus de públic amb iniciatives com són els “aixoplucs” a companyies teatrals formades per joves o autors gairebé novells.

Fa uns anys que algú va decidir que el Teatre Lliure de Gràcia era “socialista” sense cap raó que ho sustentés…. i llavors els “convergents” de l’època van creure que havia de crear-se un nou teatre a la seva imatge…. així es va crear un altre teatre públic a Barcelona, el TNC. A Barcelona ja fa temps que es practica el canibalisme cultural. El Teatre Lliure va passar de Gràcia a Montjuïc, sense pressupost suficient per portar a terme una programació digne; fins fa molt poc, la plantilla del Lliure era la meitat que la del TNC…. una injustícia històrica. Malgrat aquest fet, oferint qualitat teatral, el Lliure ha aconseguit doblar els espectadors, els abonats i la taquilla.

Teatre Lliure - sala

El Teatre públic necessita el suport amb diners públics; els espònsors de grans empreses privades prefereixen invertir en esports i molt poc en Teatre i arts escèniques. No és pas veritat que el teatre anglosaxó és bàsicament privat, ja que en moments de crisis com l’actual, l’estat britànic aporta el 60% del seu pressupost.

A casa nostra quan arriben els nous polítics, se’ls ha d’explicar des del principi, el cost que tenen determinats espectacles i es queden astorats quan s’assabenten que per representar l’òpera Carmen al Liceu, per transportar la seva escenografia es van necessitar 17 tràilers… i és que desconeixen totalment les necessitats reals d’una producció.

És importantíssim per un Director de Teatre, tenir confiança plena amb el seu equip tècnic i en Lluís Pasqual afirma que sortosament la té; també comenta que l’ofici de Director de Teatre s’aprèn amb el temps i que es podria comparar al del patró d’un vaixell; afirma que els actors són la base de tot, ja que són realment els que fan anar a la gent al Teatre… i són també ells els que fan arribar a emocionar al públic; els actors estudien 3 anys per poder projectar la seva veu a punts concrets de les platees… és una tècnica no gens fàcil d’aprendre; malgrat això comenta que la societat actual “sordeja” per la mala costum d’escoltar a gran volum la música a través dels auriculars.

Lluís Pasqual ens comenta que per exemple la temporada vinent està pensada ja en el 90%... i que per què ens fem una idea, aquesta setmana acaba de parlar amb una companyia teatral de cara al Nadal del 2017.

La seva opinió és que el Teatre català va quedar escapçat l’any 1939 i que els autors clàssics i les seves obres són finites; ell aposta molt més pel teatre contemporani que pel teatre clàssic actualitzat. Ens diu que ell mai ha estat gelós ni a la seva vida privada ni tampoc al món del teatre…. però el que ens afirma, que si és envejós i molt, de la forma de fer teatre a Anglaterra, país del qual hauríem d’aprendre molt … i és que el Teatre en aquell país es mama des de ben petit inclús en l’ensenyament obligatori a l’escola; el teatre, afirma, forma part de la vida dels britànics, fins a punt que els Teatres tanquen també els diumenges com qualsevol altre treball.

L’espectador de teatre per la seva part en assistir a una representació adquireix una sèrie de “compromisos” que altre tipus d’espectadors no assumeixen normalment… no adormir-se, no tossir i no marxar de la sala en mig d’una representació, per respecte; la seva valoració de l’espectacle moltes vegades depèn del seu propi estat d’ànim i de cada funció, perquè el Teatre es ven viu.

El Teatre Lliure sempre ha considerat els seus espectadors com la seva família i han estat el “centre” i l’objectiu final del seu treball.

D’això últim puc donar fer personalment, ja que el tracte amb els espectadors és modèlic des del primer treballador de la casa fins a l’últim, incloent-hi als actors; quan arribes al teatre Lliure et sents com a casa…i això pocs teatres poden presumir de què els seus espectadors pensin d’aquesta manera.

Teatre i Cargol

Continua llegint