Fa tan sols una mica mes de 9 mesos, vam assistir (a través del cinema) a un altre producció  de la mateixa òpera de Verdi, FALSTAFF…. i el curiós és que el protagonista era el mateix baríton, en Ambrogio Maestri, que sembla tothom coincideix que és un dels millors Falstaff’s de la història operística.

En aquella ocasió va ser una producció de l’òpera de La Bastille de Paris.

Dissabte passat, 14 de desembre i en directe des de el Metropolitan de New York, assistim en directe a un altre producció de la mateixa òpera i tornem a veure a dos cantants en el mateix paper, el mencionat Ambrogio Maestri i també a Paolo Fanale en el paper de Fenton.

“Durant quaranta anys he volgut escriure una òpera còmica”. Quan Verdi va escriure aquestes paraules el 1890, ja havia anunciat el seu adéu als escenaris, no una sinó dues vegades, amb Aida i Otello. Cinquanta anys abans, s’havia intentat aventurat amb l’òpera buffa amb Un giorno de regno.

L’obra va ser un fracàs i, amb l’agreujant que la seva dona va morir durant la seva composició, el fracàs el va deixar molt amargat. Va ser el desig d’evitar la mala sort que apareix en tantes de les seves òperes el que li va fer prendre la ploma de nou per última vegada? O era l’ombra de Shakespeare?  “M’estic divertint…” una frase que Verdi repeteix contínuament mentre compon Falstaff.

El compositor observa les aventures del vell cavaller arruïnat i panxut, que vol lligar-se les esposes i acaba derrotat, en un cistell de roba bruta i llançat al riu Tàmesi, amb la mirada lúcida, distant i entremaliada que reconeixem en les seves últimes fotografies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta vegada, si que si, ens va agradar la producció de Robert Carsen, molt mes lluminosa, excepte en un acte on veiem a Falstaff literalment tirat pel terra a sobre d’una pila de palla en un estable de cavalls… almenys en el cinema costava entreveure l’acció.  L’escenografia de l’enorme cuina dels anys 60 del segle passat, la vaig trobar deliciosa…. amb tota mena de detalls com el sabó de rentadora “OMO” en un dels estants.

Es tracta d’una òpera divertida on estranyament no mor ningú…. la musica de Verdi bellíssima com sempre. L’orquestra del Metropolitan ja ens te acostumats a la seva enorme qualitat però aquesta vegada encara mes al estar dirigit per James Levine, ara assegut en una cadira de rodes, però amb la mateixa força d’abans.

En quant a la interpretació vocal, molt bé en general, destaquen per sobre de tots  Ambrogio Maestri i Angela Meade. A una molt bona alçada també Stephanie Blythe.

Durant els descansos, en aquest cas tan sols un, a la retransmissió als cinemes, aprofitant la llarga espera podem veure com l’escenografia es desmunta i munta de nou, però tot a ma, sense cap mecanisme o plataforma mecànica, que anul·li el treball que fan la multitud de persones que fan de tramoistes.  Un exemple potser a seguir, ja que a Europa la feina humana es mecanitza tota…. i així ens va !!!   Veure aquesta feina, és com si veiéssim un ballet on tot esta pensat, coordinat, mil·limetrat tant en l’espai com en temps d’execució. Un espectacle dins d’un altre espectacle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Director musical: James Levine

Orquestra i cors del Metropolitan de Nova York

Producció : Robert Carsen

Nannetta: Lisette Oropesa – Alice Ford: Angela Meade  – Ford: Franco Vassallo –  Mrs. Quickly: Stephanie Blythe – Meg Page: Jennifer Johnson Cano – Fenton: Paolo Fanale – Falstaff: Ambrogio Maestri – Dr. Cajus: Carlo Bosi – Bardolfo: Keith Jameson – Pistola: Christian Van Horn

Escenografia: Paul Steinberg – Vestuari: Brigitte Reiffenstuel – Il.luminació: Robert Carsen

________________________________________________________________

– Cinemes Yelmo Icaria – Preu 21 € – ( preu pagat 14 € – Abonament 10 òperes)

________________________________________________________________________________