Arxiu d'etiquetes: Metropolitan de New York

– Òpera al cinema – IL TROVATORE (🐌🐌🐌🐌) de Verdi – en directe des del MET – Cinemes Yelmo Icaria 03/10/2015

Aquest passat dissabte, inauguració de la nova temporada d’òpera 2015/16, que es retransmeten en directe des del Metropolitan de New York, a 70 països de tot el món. Nosaltres aquest any únicament ens hem abonat a mitja temporada, escollint 6 de les 12 òperes que es retransmetran…. deixant aixi la nostra agenda amb més espai pel Teatre.

Feia molt de temps que no revisàvem aquesta òpera de Giuseppe Verdi, malgrat que aquesta és potser una de les que més havia escoltat quan encara era adolescent i molt especialment els seus conegudíssims cors, que és el primer que em va impactar en el món de l’òpera.

IL TROVATORE (El trobador) és una òpera en quatre actes sobre un llibret italià de Leone Emanuele Bardare i Salvatore Cammarano, basat en l’obra teatral El trobador d’Antonio García Gutiérrez. La seva estrena va ser al Teatro Apollo de Roma l’any 1853.

La trama -intricada i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la revolta de Jaume d’Urgell, a les primeries del segle XV, contra Ferran d’Antequera, arran del resultat del Compromís de Casp, celebrat després de la mort sense successió de Martí l’Humà.

Continua llegint →

– Òpera al cinema – LA DONNA DEL LAGO (🐌🐌🐌🐌) de Rossini – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 14/03/2015

Deixa un comentari

Casualitats no volgudes, fan que en 24 hores en aquest darrer cap de setmana hem vist dues òperes seguides; dissabte però, al cinema en una retransmissió en directe des del Metropolitan de New York; aquesta vegada una òpera molt més assequible pels nostres coneixements i gustos, LA DONNA DEL LAGO de Gioachino Rossini. El llibret de “La donna del lago” és d’Andrea Leone Tottola, basat en un poema de Walter Scott. Va ser estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols l’any 1819, i a casa nostra, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, l’any 1823.

Es tracta de l’òpera que hem gaudit més de totes les retransmeses des del MET aquesta temporada… i si no fos per la carrinclona, horripilant i fosca posada en escena, hauria obtingut la màxima qualificació voltaire de 5 cargols. Malauradament el MET acostuma a presentar-nos unes posades en escena que fan vergonya aliena, però en aquesta ocasió ha aconseguit superar-se a si mateixa; potser per això el cinquè cargol ha fugit horroritzat de la capçalera.

Fa un parell d’anys vàrem veure un altra producció de la mateixa òpera, des del Royal Opera House de Londres i gairebé amb el mateix cast i encara que la posada en escena era totalment diferent, rellegint la meva crònica de llavors, pel que sembla la posada en escena tampoc em va agradar gens.

La trama està situada a l’Escòcia del segle XVI. Walter Scott feia coincidir, com era habitual en la seva obra, una història d’amor amb la gran Història, a través de la rivalitat entre el rei Jaume V d’Escòcia i el clan dels Douglas. El sobirà apareix d’incògnit al principi de la història i, inevitablement, s’enamora d’Ellen Douglas, la “dama del llac” que el socorre quan s’ha extraviat durant una cacera. Però el cor d’Ellen ja té amo: Malcolm Graeme, així com un futur i no desitjat espòs: Roderick Rhu, l’home que ha ajudat a James Douglas, proscrit pel rei. Per una vegada les coses acabaran bé, encara que des del punt de vista d’Ellen i Malcolm, que obtindrà el perdó del rei, ja desposseït de la seva identitat falsa.

Continua llegint →

– Òpera al cinema – FALSTAFF (***1/2) en directe desde el MET de NY – Cinemes Icaria Yelmo – 14/12/2013

2 respostes

Fa tan sols una mica mes de 9 mesos, vam assistir (a través del cinema) a un altre producció de la mateixa òpera de Verdi, FALSTAFF…. i el curiós és que el protagonista era el mateix baríton, en Ambrogio Maestri, que sembla tothom coincideix que és un dels millors Falstaff’s de la història operística.

En aquella ocasió va ser una producció de l’òpera de La Bastille de Paris.

Dissabte passat, 14 de desembre i en directe des de el Metropolitan de New York, assistim en directe a un altre producció de la mateixa òpera i tornem a veure a dos cantants en el mateix paper, el mencionat Ambrogio Maestri i també a Paolo Fanale en el paper de Fenton.

“Durant quaranta anys he volgut escriure una òpera còmica”. Quan Verdi va escriure aquestes paraules el 1890, ja havia anunciat el seu adéu als escenaris, no una sinó dues vegades, amb Aida i Otello. Cinquanta anys abans, s’havia intentat aventurat amb l’òpera buffa amb Un giorno de regno.

L’obra va ser un fracàs i, amb l’agreujant que la seva dona va morir durant la seva composició, el fracàs el va deixar molt amargat. Va ser el desig d’evitar la mala sort que apareix en tantes de les seves òperes el que li va fer prendre la ploma de nou per última vegada? O era l’ombra de Shakespeare? “M’estic divertint…” una frase que Verdi repeteix contínuament mentre compon Falstaff.

Continua llegint →