Arxiu d'etiquetes: James Levine

– Òpera al cinema – ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG (***) de Wagner (4/9) – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 13/12/2014

Per nosaltres va ser tot un repte el fet de veure per primera vegada la representació sencera de l’Òpera ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG, i no pas perquè sigui una òpera de Richard Wagner; potser si fa un temps ens hauria tirat enrere aquest compositor, però ara a mesura que anem entrant cada cop més en el món de l’òpera, el sabem valorem i fins i tot ens agrada força. El repte, al que faig menció a l’inici, no és més que el haver aguantat com uns “Jabatos” les SIS HORES (inclosos 2 descansos de mitja hora), que va durar la retransmissió en directe el passat divendres, des del Metropolitan Opera House de NY.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2014/12/img_0271.jpg

….. i el repte ho vam aconseguir i fins i tot vam gaudir força de la mateixa, encara que al final del primer acte de 105 minuts, estava una mica desanimat i fins i tot vaig preguntar als meus amics que estaven a la Sala, si en els dos actes restants passaria alguna cosa, el que fos, per donar-li una mica d’acció a l’argument. Entrar a la Sala a les 6 de la tarda i sortir força satisfet, passades les 12 de la nit, ha estat per nosaltres un “orgullo y satisfacción”, haver-ho resistit, però sobretot per haver gaudit intensament una òpera, de la qual a l’inici teníem seriosos dubtes.

Els mestres cantaires de Nuremberg (en alemany Die Meistersinger von Nürnberg) és una de les òperes més populars del repertori de Wagner, i també una de les més llargues; va ser estrenada al Teatre Nacional de Munic, el 21 de juny de 1868, i al Liceu l’any 1904. És l’única òpera de maduresa del compositor que està basada en una història absolutament original, escrita pel mateix Wagner.

Continua llegint

– Òpera al cinema – LES NOCES DE FÍGARO (***) de Wolfgang Amadeus Mozart (2/9) – en directe des del MET de NY – Cinemes Yelmo Icaria – 18/10/2014

S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.

La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.

IMG_8762.JPG

Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.

Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.

Continua llegint

– Òpera al cinema – COSI FAN TUTTE (** 1/2) de Wolfgang Amadeus Mozart – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 26/04/2014

Tornem a fer un viatge virtual a NEW YORK, per assistir a la penúltima representació en directe als cinemes d’aquesta temporada.  Avui tenim una òpera de Wolfgang Amadeus Mozart, COSI FAN TUTTE (Així fan totes ).

cosifantutteEl llibret va ser escrit per Lorenzo Da Ponte…. i es va lluir, perquè es tracta d’un argument absolutament misogin, que en la actualitat fa caure la cara de vergonya. El tema de l’òpera és l’intercanvi de parelles, molt popular en el segle XIII, però que tracta a la dona com un objecte d’intercanvi i gairebé casi com de prostitutes.  “Totes fan el mateix”, son les paraules cantades pels tres homes quan parlen del voluble amor femení, en el segon acte.

Independentment d’això, l’obra musicalment no és ni de molt lluny una de les preferides nostres i jo personalment cada vegada trobo a Mozart mes reiteratiu musicalment parlant i moltes de les seves obres sonen exactament de la mateixa manera…. reconec que es un geni, però em comença a cansar la seva música, perquè poques variacions trobo en aquesta òpera des de el seu inici i veritablement es fa llaaaarga. Per acabar de rematar-ho, te un percentatge de “recitatius” molt alt, que encara la fa menys digerible.

A mes de tot això, la posada en escena tampoc es res de l’altre mon i com acostuma a passar, es de tall realista/clàssic, al gust conservador del nord-americans de classe alta.

Però el que la salva, és la magnifica direcció musical de James Levine, i és que sembla que ell mateix es transforma al escoltar la música que esta dirigint; paga la pena veure les seves expressions d’autèntic plaer que li produeix la seva feina.  L’orquestra del Metropolitan Opera House, com sempre, per trauers el barret.

Così fan tutte

Vocalment si que va ser una tarda profitosa, ja que tots els cantants van tenir una bona alçada i mol especialment  Susanna Philips com a Fiordiligi i Mattehew Polenzani com a Fernando.

El millor de la nit, va ser que ja varem poder comprar els nostres abonaments per la temporada vinent, en la que podrem veure 10 produccions, 2 d’elles dobles:  Macbeth (Verdi) – Le Nozze di Figaro (Mozart) –  Carmen (Bizet) –  The Death of Klinghoffer (Adams) – Die Meistersinger von Nürnberg (Wagner) – The Merry Widow (Lehar) –  Les Contes d’Hoffmann (Offenbach) –  Iolanta (Tchaikovsky) – Bluebeard’s Castle (Bartok) – La Donna del Lago (Rossini) – Cavalleria Rusticana (Mascagni) –  Pagliacci (Leoncavallo).

Us animo a incorporar-vos a la colla que acostumem a presenciar aquestes òperes en directe retransmeses als cinemes Yelmo que te l’exclusiva, des de el Metropolitan Opera House de New York.  El preu es força assequible (14 euros), si compres l’abonament de 10 sessions de tota la temporada.

Director musical: James Levine – Orquestra del Metropolian Opera House
Direcció escènica: Lesley Koenig –Stage Director: Robin Guarino – Disseny: Michael Yeargan – Disseny de llums:  Duane Schuler
Fiordiligi : Susanna Phillips
Ferrando : Matthew Polenzani
Dorabella : Isabel Leonard
Guglielmo: Rodion Pogossov
Despina: Danielle de Niese
Don Alfonso: Maurizio Muraro

cosi_1

______________________________________________________________

– Cinemes Yelmo Icaria – Preu 21 € – ( preu pagat 14 € – Abonament 10 òperes)
_______________________________________________________________________________

Cargol Cosi fan tutte

– Òpera al cinema – FALSTAFF (***1/2) en directe desde el MET de NY – Cinemes Icaria Yelmo – 14/12/2013

Fa tan sols una mica mes de 9 mesos, vam assistir (a través del cinema) a un altre producció  de la mateixa òpera de Verdi, FALSTAFF…. i el curiós és que el protagonista era el mateix baríton, en Ambrogio Maestri, que sembla tothom coincideix que és un dels millors Falstaff’s de la història operística.

En aquella ocasió va ser una producció de l’òpera de La Bastille de Paris.

Dissabte passat, 14 de desembre i en directe des de el Metropolitan de New York, assistim en directe a un altre producció de la mateixa òpera i tornem a veure a dos cantants en el mateix paper, el mencionat Ambrogio Maestri i també a Paolo Fanale en el paper de Fenton.

Cartell Falstaff MET

“Durant quaranta anys he volgut escriure una òpera còmica”. Quan Verdi va escriure aquestes paraules el 1890, ja havia anunciat el seu adéu als escenaris, no una sinó dues vegades, amb Aida i Otello. Cinquanta anys abans, s’havia intentat aventurat amb l’òpera buffa amb Un giorno de regno.

L’obra va ser un fracàs i, amb l’agreujant que la seva dona va morir durant la seva composició, el fracàs el va deixar molt amargat. Va ser el desig d’evitar la mala sort que apareix en tantes de les seves òperes el que li va fer prendre la ploma de nou per última vegada? O era l’ombra de Shakespeare?  “M’estic divertint…” una frase que Verdi repeteix contínuament mentre compon Falstaff.

Continua llegint