Arxiu d'etiquetes: Robert Carsen

– Òpera – GÖTTER-DAMMERUNG (El capvespre dels Déus) de Richard Wagner (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 11/03/2016

La setmana passada vàrem poder veure una grandíssima òpera al Gran Teatre del Liceu, que segurament serà classificada com el millor espectacle de la temporada. Es tracta de l’última part de l’anomenada tetralogia de Richard Wagner, L’ANELL DEL NIBELUNG, una sèrie de quatre drames musicals èpics basats lliurement en figures i elements de la mitologia germànica.

El Capvespre del Déus - Liceu - 1 (1)

Richard Wagner és l’autor tant del llibret com de la música, els quals va escriure i compondre al llarg de 26 anys, des de 1849 a 1874.

El Gran Teatre del Liceu, ha representat les quatre òperes del cicle de l’Anell, durant quatre temporades seguides:

El Capvespre dels Déus 6

Continua llegint

– Òpera – SIEGFRIED (🐌🐌🐌 + 🐚) de Richard Wagner- Gran Teatre del Liceu – 13/03/2015

Cap de setmana molt actiu culturalment, ja que hem pogut veure dues òperes (Liceu i retransmissió des del MET), un concert de l’OBC a l’Auditori, un espectacle de dansa al Mercat de les Flors i una representació teatral a La Vilella. Per tant intentaré fer cròniques molt esquemàtiques per tal de deixar com a mínim constància i valoracions.

Divendres, al Gran Teatre del Liceu vàrem poder veure en directe l’òpera SIEGFRIED de Richard Wagner (Llibret i música); és la tercera de les quatre òperes que formen part de la tetralogia “L’anell del nibelung”. Va ser estrenada al teatre de Bayreuth el 16 d’agost de 1876, amb ocasió de la primera representació completa del cicle de l’Anell.  Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 15 de novembre de 1900 i la darrera representació en aquest teatre va ser el 30 de juny de 2004.

– Das Rheingold (L’or del Rin)

– Die Walküre (La valquíria)

Siegfried (Sigfrid)

– Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

L’argument d’aquesta tetralogia gira al voltant d’un anell màgic que atorga el poder de dominar el món, forjat pel nan nibelung Alberichusant l’or robat del fons del riu Rin. Diversos personatges mítics lluiten per la possessió de l’anell, incloent-hi Wotan (Odin), el cap dels déus. Les intrigues de Wotan, a través de generacions, per a intentar vèncer les seves pròpies limitacions, proporcionen la línia argumental principal. L’heroi Sigfrid aconsegueix l’anell, tal com Wotan volia, però és finalment traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brünnhilde, amant de Sigfrid i filla rebutjada per Wotan, torna l’anell al Rin. Els déus són destruïts.

Continua llegint

– Òpera – LA WALQUIRIA (** 1/2) de Richard Wagner – Gran Teatre del Liceu – 30/05/2014

Quant érem joves, assistíem a la primera part de la dècada dels 70, a alguna representació d’òpera al Gran Teatre del Liceu, a la llotja que disposava gratuïtament pels empleats, l’empresa on encara avui treballo, ara farà 47 anys.  Llavors eren altres temps, i es mirava de que els treballadors estiguessin a gust i fins i tot orgullosos de pertànyer a la organització.

Liceu - Perejaume

Liceu – Perejaume

Explico això perquè recordo que abans no es sobretitulava la representació i era francament molt dur aguantar 5 hores d’una òpera de Wagner i mes encara si no entenies ni un borrall del que cantaven, com era el cas.  Llavors, evitàvem per tots els mitjans esquivar que ens toques en sort una òpera de Richard Wagner….. quin pal !!!

Aquesta visió nostre, ha canviat radicalment amb els anys, en part gràcies a poder entendre l’argument i el que es canta; ara puc dir que Wagner es un dels compositors que admiro mes de tots, perquè te moments de musica irrepetibles i meravellosos, com es per exemple la Cavalcada de les Valquíries, precisament d’aquesta òpera.

Aquesta versió es la que va escollir Francis Ford Coppola, l’any 1979 per la pel·lícula Apocalypse Now. Molta gent que afirma que no li agrada l’òpera es veu sorpresa quant s’ha assabenta de que la musica es de l’òpera “La Walquiria” de Richard Wagner.

Continua llegint

– Òpera al cinema – FALSTAFF (***1/2) en directe desde el MET de NY – Cinemes Icaria Yelmo – 14/12/2013

Fa tan sols una mica mes de 9 mesos, vam assistir (a través del cinema) a un altre producció  de la mateixa òpera de Verdi, FALSTAFF…. i el curiós és que el protagonista era el mateix baríton, en Ambrogio Maestri, que sembla tothom coincideix que és un dels millors Falstaff’s de la història operística.

En aquella ocasió va ser una producció de l’òpera de La Bastille de Paris.

Dissabte passat, 14 de desembre i en directe des de el Metropolitan de New York, assistim en directe a un altre producció de la mateixa òpera i tornem a veure a dos cantants en el mateix paper, el mencionat Ambrogio Maestri i també a Paolo Fanale en el paper de Fenton.

Cartell Falstaff MET

“Durant quaranta anys he volgut escriure una òpera còmica”. Quan Verdi va escriure aquestes paraules el 1890, ja havia anunciat el seu adéu als escenaris, no una sinó dues vegades, amb Aida i Otello. Cinquanta anys abans, s’havia intentat aventurat amb l’òpera buffa amb Un giorno de regno.

L’obra va ser un fracàs i, amb l’agreujant que la seva dona va morir durant la seva composició, el fracàs el va deixar molt amargat. Va ser el desig d’evitar la mala sort que apareix en tantes de les seves òperes el que li va fer prendre la ploma de nou per última vegada? O era l’ombra de Shakespeare?  “M’estic divertint…” una frase que Verdi repeteix contínuament mentre compon Falstaff.

Continua llegint

– Òpera – L’OR DEL RIN (***) – Gran Teatre del Liceu – 26/04/2013

La setmana passada vaig poder veure DAS RHEINGOLD (el pròleg de la Tetralogia wagneriana), un parell de vegades al Gran Teatre del Liceu; la primera en un pre-assaig general convidat per “l’Associació Liceistes 4t i 5e pis” i el divendres el dia del nostre torn d’abonament.

L'Or del Rin 2-imp

L'Or del RinDel pre-assaig vaig sortir força decebut, i ni les veus em van entusiasmar, ni la posada en escena ni la mateixa òpera em van acabar d’agradar.  El fet de què aquesta òpera de quatre actes i quasi 3 hores es faci tota seguida, a mi almenys se’m va fer una mica interminable  i alguna escena del segon acte, força avorrida.

El segon cop tot va funcionar millor, potser al ser la segona vegada que l’escoltava en pocs dies… la musica la vaig trobar molt mes fàcil d’empassar i fins i tot, en algun moment una musica “sublim”; així i tot alguna escena la vaig trobar feixuga i difícil per mi.   Tres hores de musica seguida sense cap pausa, és sobretot per l’orquestra i el seu director un acte de valentia i de resistència realment brutal.

L'Or del Rin 1Josep Pons em va agradar molt com la va dirigir i l’orquestra va sonar magníficament bé.

La posada en escena de Robert Carsen, em va agradar molt, però molt i molt a la primera escena on acompanyant  l’obertura uns homes anaven passant d’esquerra a dreta primer lentament per anar agafant ritme tot passejant, desprès caminant ràpid fins arribar a córrer per seguir el ritme de la musica. Una solució sorprenent que em va impactar.

Continua llegint