Concert de l’OBC – ROS MARBÀ, 80 ANYS (temp. 17/18 – espectacle nº 115)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir diumenge al matí, vàrem tornar a assistir a un altre concert de l’OBC a l’Auditori, que tenia per títol “Aniversari amb Ravel”, però que nosaltres l’hem reanomenat amb el de ROS MARBÀ 80 ANYS.
Antoni Ros Marbà per nosaltres és tot un símbol, perquè ens vam iniciar en el món de la música simfònica amb ell, ara fa ja 45 anys, quan dirigia habitualment l’OBC en aquells concerts matinals als quals assistíem, com abonats al Palau de la Música. Han passat els anys i per sort continuem amb el nostre abonament, ara però en un altre espai, amb millors condicions en tots els aspectes.
Ara fa 50 anys que va ser nomenat director titular de l’OBC i la va dirigir en un període força llarg de 15 anys.
Ahir, va ser un concert emotiu, especialment per veure com als seus 80 anys, el mestre continua en actiu, tant pel que fa a la direcció orquestral de forma esporpàdica, com molt especialment per la seva faceta creativa; en ocasió d’aquest concert, ha estrenat la seva peça musical “Tres homenatges: a Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”.
Malgrat tot, no va ser pel nostre gust un concert rodó, amb molts alts i baixos, especialment a la primera part que no ens va acabar de fer el pes i fins i tot en algun moment ens va arribar a ser feixuc.
1 – MAURICE RAVEL (Ciboure 1875 – París 1937)
Le Tombeau de Couperin (🐌🐌)
Ravel va començar a compondre Le tombeau de Couperin l’any 1914. Poc després, l’exèrcit francès el va cridar a files durant la Primera Guerra Mundial, i no va reprendre la composició fins al 1917. Inicialment, l’obra constava de sis parts i era per a piano sol: cadascun dels moviments està dedicat a la memòria d’un amic mort al front. La paraula tombeau, a més de significar ‘tomba’ o ‘sepulcre’, es refereix a un tipus de peça musical molt habitual al Barroc per homenatjar un difunt.
La versió orquestral es va estrenar l’any 1920 i només té quatre moviments, ja que Ravel va considerar que els altres dos (Fuga i Tocatta) eren massa «pianístics» i no es prestaven a l’adaptació orquestral.
2 – LLUÍS BENEJAM I AGELL (Barcelona 1914 – Birmingham 1968)
Iberian Preludes, concert per a dos pianos i orquestra. 1a audició (🐌🐌+🐚)
Interpretacions al piano: Josep Colom i Albert Guinovart
Lluís Benejam, violinista i compositor barceloní, es va establir als Estats Units l’any 1959. Va treballar a la Universitat de Montevallo i al Birmingham-Southern College com a professor de composició i instrumentació. L’any 1965, va dedicar els Preludis ibèrics al duet de pianistes residents en aquella universitat americana, format per Robert H. Cowan i la seva dona, Joan Yarbrough Cowan.
Preludis ibèrics és una obra en tres moviments inicialment escrita només per a dos pianos, amb girs melòdics i motius que justifiquen la paraula ibèric del títol. La versió orquestral que hem escoltat, mai no s’havia estrenat al nostre país.
Els aplaudiments van “obligar” a Josep Colom i Albert Guinovart a regalar-nos un bis i a 4 mans en un sol piano; van interpretar la Malagueña de Rapsòdia Espanyola de Maurice Ravel.
3 – ANTONI ROS MARBÀ (L’Hospitalet de Llobregat 1937)
Tres homenatges: “A Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”. (🐌🐌🐌) Estrena absoluta – A Toldrà. Gloses – A Mompou. De la quietud al silenci – A Montsalvatge. Rondó calidoscòpic
He estimat la seva música i els he estimat a ells; era lògic fer-los un homenatge musical. Amb aquestes paraules, Antoni Ros Marbà presenta l’obra que estrena amb l’OBC en aquest concert. Es tracta d’una obra en tres moviments, cadascun dels quals evoca d’una manera o altra la música i la figura del compositor a qui està dedicada. L’autor diu: L’estètica de l’obra és la meva, però hi ha ressons de cadascun d’ells, de la seva època i de la seva personalitat.
Al primer, hi ha motius de Toldrà perfectament “reconeixibles”; al segon es busca l’atmosfera tan característica de Mompou, i al tercer, a més dels motius de Montsalvatge, hi ha una aclucada d’ull al seu llenguatge, una certa derivació del color que era capaç de donar a la música.
4 – MAURICE RAVEL
Daphnis et Chloé: Suite núm. 2 (🐌🐌🐌🐌)
L’any 1910, els Ballets Russos instal·lats a París, dirigits per Serge de Diaghilev, van estrenar L’ocell de foc; el 1911, Petrushka; el 1912, Daphnis et Chloé, i el 1913, La consagració de la primavera, quatre obres cabdals del començament del segle XX, tres de Stravinsky i una de Ravel.
Daphnis et Chloé és una de les obres cabdals del simfonisme de tots els temps, amb un treball d’orquestració poques vegades igualat, compendi de l’estètica impressionista i, alhora, mostra de la genialitat de Ravel en l’ús de recursos arcaics per fer-los sonar com la cosa més moderna del món.
Podeu escoltar el concert clicant en aquest ENLLAÇ
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA i NACIONAL DE CATALUNYA
Director: Antoni Ros Marbà
