Una gran decepció al comprovar que les nostres il·lusions de poder gaudir de nou d’un gran espectacle de Alain Platel, es van esfumar gairebé des del començament d’aquesta producció, EN AVANT MARCHE!

És el tercer espectacle que veiem d’aquest artista “provocador” que tants seguidors incondicionals té a casa nostre, si ens basem amb la reacció del públic en finalitzar els seus espectacles, amb un seguit de “bravos” i aplaudiments fora de mides, com en el cas que ens ocupa. L’any 2011 vàrem poder veure GARDENIA i la veritat és que ens va agradar molt, moltíssim; al juliol del 2014, l’espectacle de dansa TAUBERBACH, va refredar les nostres expectatives i encara que no ens va acabar de convèncer, reconec que almenys plàsticament era bonic; però aquest últim espectacle l’únic que ens ha provocat, ha estat rebuig i fins i tot fàstic en algunes de les escenes a les quals no trobem ni cap ni peus.

Suposo que no hem sabut captar el que Alain Platel ens volia mostrar…. o precisament l’hem captat massa bé i el que pretenia és precisament “provocar” aquests sentiments de rebuig i fàstic físic, fins i tot vers la seva persona i la manera d’interpretar les seves pallassades a l’escenari del Teatre Lliure.

Escenes com les de Wim Opbrouck, interpretant una melodia fent gàrgares amb la boca ben plena de líquid, mentre que una de las “vedettes” intentava entomar el líquid que queia de la seva boca… no li trobem cap sentit, com tampoc a les accions que tenen molt a veure amb el sadomasoquisme més barroera i inversemblant; escenes de sexe sense gaire sentit entre l’únic actor/equilibrista/ballarí que pagava la pena veure i l’altre “vedette”; tampoc ens va causar cap emoció veure a Wim Opbrouck com ens mostra el seu cos, sabent que el seu excés de greix i suor és l’únic o de les poques coses que ens pot oferir en aquest, diguem-ne “espectacle”.

No crec sincerament que la raó d’aquest rebuig, sigui la nostre actitud reaccionaria, o que tinguem ja una edat que no ens permeti acceptar segons que, a un escenari …. tot el contrari, ja que ens considerem oberts a qualsevol acció per “forta” que sigui, però evidentment sempre que tingui un mínim de qualitat i no es vulgui prendre la cabellera al públic, posant a escena el que li passi pel cap, sense sentit…… simplement perquè es cregui un Star que pot fer el que li surti d’allà on no sona, i els seus incondicionals aplaudiran igualment les seves ocurrències.

Malauradament Alain Platel, ha utilitzat la Banda Municipal de Barcelona, per posar música i fer més digerible aquesta performance, que d’una altre manera i tant sols amb els membres de la seva “troupe” hauria estat força més fluix i no s’hauria sortit; bona part de la Banda, (que no tota), s’ha posat a disposició d’aquest “clown”, mentre queWim Opbrouck es passeja entremig, tot fent tota mena de vulgaritats sense sentit; això si, una bona part del públic li segueix les seves “gràcies” amb riallades, que encara m’han incrementat el meu rebuig.

Una paret simulada, amb moltes finestres, és el que serveix d’escenografia i els personatges apareixen i desapareixen per les seves portes i finestres, tot pujant i baixant a escena; això si, Wim Opbrouck, permanentment a escena vol ser el protagonista absolut, iniciant tot amb una llarga escena, amb uns plats de percussió d’orquestra a les seves mans, tot esperant el moment per poder-los utilitzar, amb la sintonia d’un radiocasset, que el seu so no arriba més enllà de la fila 5…… m’ha semblat sincerament patètic!!!

La seva “troupe”, també interpreta música i no ho fan pas malament, com tampoc alguna escena coreogràfica o d’equilibri….. però en conjunt l’espectacle i sobretot la persona que els dirigeix no m’han semblat mereixedors d’uns aplaudiments, que en bona part han estat produïts simplement perquè queda bé dir que t’ha agradat el que fa “Alain Platel”…. sigui el que sigui.

L’únic element que per mi ha tingut qualitat de debò, ha estat la Banda Municipal de Barcelona, que en principi era simplement un complement de l’espectacle i no el seu protagonista. Per veure i escoltar la Banda, molt millor anar als seus concerts que periòdicament interpreten a l’Auditori de Barcelona.

El que sí que ha aconseguit, Alain Platel, és que el que almenys el que escriu aquesta crònica, consideri aquest “espectacle” com un dels espectacles més decebedors que ha vist al llarg de la seva vida.

En sortir, un conegut nostre molt teatreru, que potser va més al Teatre que nosaltres, que ja és dir… va i ens diu: “Estic tan emocionat amb aquest espectacle, que en l’última escena he estat a punt de plorar”…. crec que ho deia de debò…. i jo pensava…. mira, coincidim amb el plor, però crec que els dos en sentits totalment oposats.

Direcció: Frank Van Laecke, Alain Platel

Dramatúrgia: Koen Haagdorens

Intèrprets: Chris Thys, Griet Debacker, Hendrik Lebon, Wim Opbrouck, Gregory Van Seghbroeck (tuba), Jan D’Haene (trompeta), Jonas Van Hoeydonck (trompeta), Lies Vandeburie (fiscorn), Niels Van Heertum (bombardí), Simon Hueting (trompa), Witse Lemmens (percussió), Steven Prengels (director), la Banda Municipal de Barcelona

Interpretació musical: KMV De Leiezonen // Composició i direcció musical: Steven Prengels // Ajudant de direcció: Steve De Schepper, Katelijne Laevens // Escenografia: Luc Goedertier // Vestuari: Marie ‘Costume’ Lauwers // Disseny d’il·luminació: Carlo Bourguignon// Disseny de so: Bartold Uyttersprot

Una producció del Grec 2015 Festival de Barcelona, NTGent i les ballets C de la B
Coproduït per La Rose des Vents, TorinoDanza, Théâtre National de Chaillot, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Festspielhaus St. Pölten, Ludwigsburger Schlossfestspiele, el Festival Printemps des Comédiens de Montpeller, Croatian National Theatre in Zagreb, Le Maillon Strasbourg, KVS Bruxelles, el Brisbane Festival i el Théâtre Vidy-Lausanne.
Amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.