– Teatre (34) – CINCO TONOS DEL COLOR AZUL (🐌🐌🐌+ 🐚) – Sala Atrium – 28.09.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

CINCO TONOS DEL COLOR AZUL – 

Aquesta obra de la Companyia Proyecto Azul va ser una residència de creació de La Seca Espai Brossa la temporada passada i s’ha pogut veure en diferents centres cívics, i ara fa una petita estada a la Sala Atrium, dirigida per Paula Ribó i interpretada per Marta Aguilar i Lluna Gay.

La Lluna i la Marta són l’Anna, i l’Anna ha perdut la seva mare per una malaltia diagnosticada tan sols cinc mesos abans de la seva mort. L’Anna no ha tingut prou temps per fer-se a la idea i la mort de la mare la deixa fora de joc i l’obliga a iniciar el procés de dol.

Quan mor un ésser estimat, ens convertim en hàmsters. Iniciem una cursa a tota velocitat amb els ulls embenats sobre una roda que no sembla avançar. Aquesta marató s’ordena emocionalment a: negació, ira, depressió, negociació i finalment acceptació. Cinc tons del color blau és una anàlisi del duel pel qual passa Anna després de la mort de la seva mare, amb la particularitat que la protagonista està interpretada per dues actrius en lloc d’una. Anna és un hàmster que no deixa de pedalejar mentre el món no deixa d’engreixar els tabús que envolten el tema de la mort. Però al final, encara que no ho sembli, sempre arriba la llum i la vida segueix.

cinco-tonos-de-color-azul

Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross un procés de dol es pot dividir en cinc fases: la negació, l’ira, la depressió, la negociació i l’acceptació.

  • La negació consisteix en el rebuig conscient o inconscient dels fets o la realitat de la situació. Es tracta d’una resposta temporal que ens paralitza i ens fa amagar-nos dels fets.
  • La ira pren el protagonisme dirigint aquest enuig al ser estimat mort, a nosaltres mateixos, a amics, familiars, objectes inanimats i inclusivament a persones estranyes. Se sent un ressentiment cap a la persona que ens ha deixat causant un immens dolor en nosaltres però aquest enuig es viu amb culpa fent-nos sentir més enutjats encara.
  • La depressió es manifesta amb sentiments de buit i profund dolor sentint un esgotament físic i mental que porta a dormir llargues hores.
  • La negociació ens porta a fer un tracte amb Déu o un altre poder superior perquè el ser estimat mort torni a canvi d’un estil de vida reformat.
  • L’acceptació de la realitat, aprendre a conviure amb aquesta pèrdua i a dipositar les nostres energies en les nostres amistats i en nosaltres mateixos establint una relació diferent amb la persona morta.

L’Anna es veurà obligada a passar per aquestes cinc fases que formen part del dol. Les dues actrius interpreten el mateix personatge i tots els altres personatges que intervenen a l’obra. Es van intercanviant els papers, al mig de les escenes d’una manera continuada, amb una agilitat en el canvi de registre realment sorprenent. Plantejat per la directora com un recurs escènic que, permet distanciar les actrius del personatge i aporta un ritme enriquidor davant d’un fet tan dur com la pèrdua d’un ésser estimat.

Un text dramàtic que incorpora música, teatre, dansa i vídeo, amb punts de comicitat que trenquen amb la duresa del tema. Unes interpretacions esplèndides que ens han aconseguit commoure. Una obra feta de pinzellades sobre sentiments, sobre emocions, sobre sensacions que tots hem patit en algun moment de la nostra vida quan la mort sobtada d’una persona estimada ens estaborneix.

Un treball que introdueix moviments gimnàstics com la zumba, arts marcials o balls de saló, sense perdre el sentit de la peça ni destorbar per res l’ordre cronològic de les cinc fases del dol. Una posada en escena senzilla i uns moviments i gestualitat estudiats amb detall.

En paraules de la pròpia companyia:

Arran d’aquest pretext no ens interessa fer una obra de text. Volem que sigui una obra multidisciplinària. És un tema tan complicat i tan misteriós que només les paraules no el poden abordar. Por això volem incloure molta part visual.

Dansa, o teatre dansa, si és que així el podem anomenar, on els dos personatges es fonen en un només a partir del moviment corporal. Això ens apropa a matisar d’una manera més coherent i més honesta allò que volem transmetre.

Utilitzar videoart per visualitzar l’interior dels personatges: la seva buidor, el seu pensament, com canalitzen el seu dolor, la seva esperança, tot el que viuen, en definitiva.

La música és un llenguatge universal. És evident que tots dos personatges tenen records que els evoquen a un moment concret en relació a la persona que ha mort. La mare li cantava a la seva filla una cançó; i si la filla també li canta aquesta cançó a la mare? En alguns contexts socials es comparteixen cançons. Cantar serà un recurs més a la peça.

Per això hem pensat que l’espai serà buit, no hi haurà escenografia. En aquest cas les intèrprets s’exposen directament a l’espectador, no hi ha cap objecte que les protegeixi de tot el seu recorregut.

Autoria: Proyecto Azul
Direcció: Paula Ribó
Interpretació: Marta Aguilar i Lluna Gay
Coach Corporal: Aina Torné \ Producció: Isis López i Lluna Gay
Idioma: Castellà
Durada: 70 minuts

mort-dun-cargol

Advertisements

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s