VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques
Per Miquel Gascón –
Dimecres passat vaig poder assistir a la Roda de premsa de EL ZOO DE VIDRE al Teatre Akadèmia, malgrat que segurament no podrem anar a veure-la per motius de calendari, ja que el nostre “carnet de ball” el tenim gairebé ple.
El zoo de vidre és una de les obres mestres de Tennessee Williams, i la més representada. Estrenada amb èxit l’any 1944 a Chicago, el Teatre Akadèmia l’ha escollit per ser la primera producció pròpia de la temporada 2016-17, emmarcada dins la proposta de grans clàssics del segle XX. L’obra es podrà veure al teatre de l’Eixample del 28 de setembre al 30 d’octubre.
El text, considerat semi autobiogràfic, es construeix al voltant d’en Tom, un àlter ego de l’autor que exposa als espectadors una història que, anys més tard, continua generant preguntes.
És la història de la família Wingfield, una família marcada per l’abandó del pare que, malgrat no ser-hi, sempre és present -per bé i per mal- en el record. Amanda Wingfield (Mercè Managuerra) és el pal de paller de la família, una mare que tot i la bona fe és controladora i sobreprotectora, i intenta salvar amb ingenuïtat i trencadís optimisme els seus fills: Laura (Alícia Lorente) i Tom (Jordi Robles).
En aquesta versió de ‘El zoo de vidre” que ens presenta el seu director Boris Rotenstein, ha volgut mostrar-nos “una comèdia feta de records” on el pas del temps hi té un pes molt important. El passat i els records ens persegueixen, configuren el nostre present i futur. I així ho ha volgut remarcar Rotenstein.
“Tots estem a punt de trencar-nos contínuament; els éssers humans som com petites figuretes de vidre molt fràgils“
A escena, tan sols unes cadires. Rotenstein juga amb una escenografia senzilla per donar tota la força al text i al pes dels records. Al que hagués pogut ser i no ha estat. Als secrets familiars, al que es calla i no es diu. A les frustracions però, també, a les esperances.
A ‘El zoo de vidre’, Tennessee Williams retrata uns personatges perseguits per unes expectatives massa ambicioses per l’època, uns somnis legítims. El fill, per les seves aspiracions poètiques i les ganes de volar de la fàbrica de sabates on treballa. La mare troba a faltar un passat millor, els criats i uns pretendents que li haguessin dut millor sort que el seu desaparegut marit. La filla, marcada per la seva coixesa, és incapaç d’encarar-se al món. Fins i tot en Jim (Jorge Velasco), un personatge segur d’ell mateix i que és el detonant del despertar de Laura, també ha prosperat menys del que s’esperava quan era el marrec més popular de l’institut. Tota aquesta realitat, sostinguda amb un fi i cruel sentit de l’humor.
Mercè Managuerra, Alícia Lorente, Jordi Robles i Jorge Velasco formen un equip interpretatiu d’aquesta proposta que es posen a les mans del director Boris Rotenstein.
Mercè Managuerra, que al mateix temps és la directora artística d’aquest teatre, ha comentat que “Aquesta feina tan ‘a pèl’ del director rus, casa a la perfecció amb la línia del Teatre Akadèmia, centrada a elevar el text, i en conseqüència les interpretacions i les emocions, per sobre dels aspectes més tècnics o formals”.
En resum: una obra sobre la família, sobre la convivència dels seus membres, on molt segurament ens veurem reflectits.
L’obra es podrà veure al teatre de l’Eixample fins al 30 d’octubre.
