Per Imma Barba & Miquel Gascón
ESPLENDOR
Cada any, en quant surt la temporada del Grec, ens posem a llegir totes les propostes i a intentar-la encabir les més possibles amb l’ajuda d’un full de càlcul; prioritzem les propostes d’Arts Escèniques internacionals perquè és molt possible que sigui l’únic cop que tenim l’oportunitat de veure-les; un cop fet això, acabem d’omplir els forats amb produccions que es poden veure al llarg de gairebé tot el mes de juliol.
Aquest ESPLENDOR, és una d’aquestes ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea… i va anar d’un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs “negatius” de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.
Quan ahir vàrem entrar a la platea buida del Teatre Romea, vàrem pensar que havíem escollit malament i que ens avorriríem moltíssim; ens havien avisat de què era repetitiva i poc entenedora, alguns inclús ens havien explicat que no havien entès res, potser a causa del fet que l’acció anava endavant i enrere en el temps. Potser precisament per això, perquè sabíem el que anàvem a veure, entraven a la sala previnguts i molt atens per intentar entendre el que veuríem a escena.
Per sort, a poc a poc va anar entrant més públic i potser es va arribar a una quarta part d’entrada.
Quatre dones estan tancades dins d’una sala del que sembla un palau residencial d’un president d’un estat de l’est d’Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.
La periodista no parla pas l’idioma del país i és per això que ha demanat la presència d’una traductora per poder fer l’entrevista al president com cal; la primera dama del país, es veu obligada a rebre en el palau presidencial a les dues dones, a l’espera de què arribi el seu marit com més aviat millor; està angoixada perquè intueix que alguna cosa important està passant fora del palau, perquè el servei ha desaparegut i es troba tota sola davant d’aquella situació. Ha d’aparentar tranquil·litat i normalitat, però l’estat d’angoixa que pateix és enorme.
Davant d’aquella solitud que no pot suportar i de les amenaces de mort que va rebent per telèfon, decideix trucar a la seva millor “amiga” i gairebé l’obliga a personar-se a palau a recolzar-la en aquella situació angoixant d’espera. Fora es comencen a escoltar trets i algunes explosions d’artilleria.
El text ens explica aquella espera de poques hores, que per totes quatre es farà interminable i angoixant; l’autor ens ho explica, sembla que repetitivament, malgrat que de repetició no en te res, perquè l’important d’aquest text és que ens mostra una mateixa acció, i ens ho explica des de la visió personal de cada una d’aquestes dones; un estudi molt interessant, de com un mateix fet pot ser viscut de forma molt i molt diferent.
Malgrat que pot semblar que jo ara vulgui fer “espòiler”, no ho pretenc pas, ja que l’argument en si és simplement una excusa per entrar en l’ànima d’aquestes quatre dones; el que he explicat amb aquestes frases inicials, en cap cas crec que és l’important… ni del text ni de la posada en escena, per cert molt ben dirigida per Carme Portaceli, que ha sabut afrontar molt bé un treball que no és fàcil i segurament poc amable per la majoria del públic que assisteix al Teatre Romea, a veure una representació, esperant veure teatre amb un argument de fàcil lectura.
La sorpresa per nosaltres ha estat majúscula, perquè l’hem trobat molt entenedora, al contrari del que sospitàvem, sobretot pel que ens havien fet arribar; precisament jo, en Miquel, acostumo a perdrem fàcilment quan la narració va endavant i enrere en el temps; aquí això, per sort en cap moment m’ha passat.
Hem gaudit de valent amb aquesta proposta de molt bon teatre, de teatre d’estudi del comportament de persones diferents, que es troben tancades amb una situació d’angoixa i per alguna d’elles inclús de desesperació en veure’s molt a prop de la seva mort.
Ens ha agradat molt el text, precisament per aquesta diferència amb altres propostes, ens ha agradat molt la posada en escena en la que es veu la mà d’un expert en moviment coreogràfic, com es Ferran Carvajal; moltes produccions haurien de prendre exemple de la incorporació d’un expert de moviment escènic dels actors.
I ens ha agradat moltíssim les interpretacions de les quatre actrius, començant per la grandíssima Míriam Iscla, que ha fet un treball immillorable assumint un paper molt difícil, amb canvis de registres brutals, en haver de fer creïble el paper de la dona del president, aparentment molt tranquil·la i falsament buida d’ideologia política, malgrat de no ser-ho i sobretot ser molt conscient de la gravetat de la situació extrema a la qual ha de fer front, amb una angoixa que ha de dissimular. No veig per enlloc una actuació histriònica, que s’ha comentat en alguns fòrums teatraires.
Lluïsa Castell interpreta a una dona angoixada per una situació de dependència que no desitja i que inclús odia, malgrat l’aparença d’amistat que es veu obligada a mantenir per poder sobreviure. Ens ha agradat també moltíssim la contenció en una esplèndida interpretació. Gabriela Flores té el paper segurament més comprensible de la proposta, una periodista que es veu al ben mig d’una revolució i que intenta exercir la seva professió el més asèpticament possible, un paper segurament amb menys dificultat d’interpretar però que sap defensar molt bé.
El paper que més vol trencar amb l’angoixa que l’espectador està rebent constantment de l’escenari, és el de la falsa traductora cleptòmana, interpretat per Laura Aubert, que amb les seves intervencions dóna una mica d’aire fresc perquè puguem respirar almenys momentàniament, en el camí inexorable cap a una tragèdia claríssima. Laura en aquesta ocasió sap compaginar molt bé la seva facilitat per fer comèdia, amb el drama que viu el seu personatge en el seu interior, intentant sobreviure com pot, en companyia d’un soldat que lluita en contra del seu poble.
Resumint, una veritable classe de teatre, ….teatre en estat pur; teatre que no és apte, potser per tot tipus de públic, precisament perquè el seu argument està basat més en actituds, reflexions i punts de vista psicològics de les persones, que en esdeveniments visibles en l’escenari.
A nosaltres, per sort, ens ha captivat i ens ha agradat molt tota la proposta escènica, …. text, direcció, posada en escena i interpretacions. Una nit que preveiem com una selecció errònia per part nostre, ha estat tota una sorpresa agradable.
Autoria: Abi Morgan // Traducció: Neus Bonilla Benages i Carme Camacho Pérez
Direcció: Carme Portaceli
Interpretació: Míriam Iscla, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert
Escenografia: Anna Alcubierre // Vestuari: Antonio Belart // Ajudant de direcció: Judith Pujol, Magda Puig // Disseny d’il·luminació: Ignasi Camprodon // Disseny de so: Efrén Bellostes // Música i espai sonor: Jordi Collet // Moviment: Ferran Carvajal // Caracterització: Toni Santos // Producció executiva: Roger B. Sardà // Ajudant d’escenografia: Judit Colomer Mascaró // Ajudant tècnic: Adrià Pinar
