Arxiu d'etiquetes: Ferran Carvajal

– 100 –  Teatre – ESCAPE ROOM (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2018.12.04 (temp. 18/19 – espectacle. nº 078)

ESCAPE ROOM (temp. 18/19 – espec. nº 078)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimarts dia 4 de desembre, un Teatre Goya que feia goig, ple fins dalt de tot, per veure ESCAPE ROOM la comèdia de terror escrita i dirigida per Joel Joan i Hèctor Claramunt.

Una proposta que busca divertir a l’espectador amb un tipus d’humor àcid que es riu de nosaltres mateixos i de la nostra actualitat política. Però no és només un divertiment, segons Joel Joan, ESCAPE ROOM vol deixar evident que les mentides, en general, fan mal i no serveixen per res. Que la veritat sempre ajuda per dolorosa que aquesta pugui ser.

Una obra on se’n riuen de gairebé tot: del feminisme, de la radicalitat de la CUP, dels afiliats al PSC, de l’independentisme, dels símbols ideològics, de les relacions de parella, de la impuntualitat com a norma, del cinema d’autor, de l’ego dels actors, de las “super-illes de BCN” ….. una proposta on els quatre personatges són portats a una situació límit que els obliga a treure’s la mascara social que porten incorporada. On també es posa a prova la seva amistat i les seves relacions de parella.

Fotografies de David Ruano

I precisament perquè s’apropa molt a la realitat de la societat en què vivim, la proposta  la sentim molt propera; entre riure i riure ens adonem que alguna d’aquestes riallades venen provocades perquè en més d’una ocasió ens veiem reflectits com si l’escenari fos un mirall.

Dos amics de tota la vida queden per fer un “escape room” amb les seves parelles al barri d’Hostafrancs, on recentment s’ha trobat, en un contenidor, el cadàver d’un home esquarterat…  Els quatre amics es pensen que els espera un joc divertit per passar l’estona, posar a prova la seva intel·ligència i riure una miqueta. Però tan bon punt la porta de l’habitació es tanca hermèticament al seu darrere i comença el compte enrere, comencen a passar coses estranyes.

Edu (Joel Joan) és l’amic que proposa el joc a la seva nova i jove parella, Marina (Paula Vives) i als seus amics de tota la vida, Rai (Oriol Vila) i Vicky (Àgata Roca). Un cinquè i inquietant personatge, el doctor Mengele, apareix en pantalla, interpretat per  Ferran Carvajal.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – ESPLENDOR (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 12/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

ESPLENDOR

Cada any, en quant surt la temporada del Grec, ens posem a llegir totes les propostes i a intentar-la encabir les més possibles amb l’ajuda d’un full de càlcul; prioritzem les propostes d’Arts Escèniques internacionals perquè és molt possible que sigui l’únic cop que tenim l’oportunitat de veure-les; un cop fet això, acabem d’omplir els forats amb produccions que es poden veure al llarg de gairebé tot el mes de juliol.

Aquest ESPLENDOR, és una d’aquestes ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea… i va anar d’un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs “negatius” de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.

Teatre Romea buit

Quan ahir vàrem entrar a la platea buida del Teatre Romea, vàrem pensar que havíem escollit malament i que ens avorriríem moltíssim; ens havien avisat de què era repetitiva i poc entenedora, alguns inclús ens havien explicat que no havien entès res, potser a causa del fet que l’acció anava endavant i enrere en el temps. Potser precisament per això, perquè sabíem el que anàvem a veure, entraven a la sala previnguts i molt atens per intentar entendre el que veuríem a escena.

Per sort, a poc a poc va anar entrant més públic i potser es va arribar a una quarta part d’entrada.

ESPLENDOR - Teatre Romea 2

Quatre dones estan tancades dins d’una sala del que sembla un palau residencial d’un president d’un estat de l’est d’Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.

Continua llegint

– Teatre – EL PRESIDENT (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers – 15/11/2014

A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.

IMG_9380.JPG

En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.

Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.
La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.
IMG_9381.JPG

Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – KRUM (crosta) (****) – Mercat de les Flors, sala MAC – 03/07/2014

Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història dun home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint

– Teatre – LA RATONERA (***) – Teatre Apolo – 06/03/2014

Fa unes setmanes es va posar en contacte amb nosaltres el responsable de Màrqueting del nou i jove equip tècnic del Teatre Apolo. Ens volia explicar in situ i personalment la nova forma de fer que volien implementar i sobretot amb molta il·lusió,  a un dels teatres amb mes carisma de Barcelona… el Teatre APOLO.

la_ratonera_poster_oficial_409x600

Aquest Teatre té el seu public evidentment i ara per ara és rendible, però malauradament per el “teatraires”, fa temps que havia deixat de ser un referent del que entenem com a TEATRE, des del punt de vista “cultural”, ja que quasi en exclusivitat, des de la mort del mític propietari, en  Matias COLSADA (pare de la revista a l’estat espanyol), era un simple contenidor de representacions únicament “comercials” de dubtosa qualitat.

La notícia de què estaven preparant i assajant una producció pròpia, i a sobre que es tractava ni mes ni menys que de la RATONERA d’Agatha Christie, ens va alegrar molt. Per això mateix, varem acceptar ràpidament l’oferiment que s’ens oferia de conèixer el Teatre per dins. Estàvem convidats el dia de l’estrena però l’aniversari de l’Imma i la reserva a SANT PAU era prioritari.  L’endemà mateix varem acudir al APOLO, i varen ser amb nosaltres especialment amables; varem poder veure l’escenari per dins, els camerinos, els soterranis de l’orquestra i un per encara per sota…. e inclús parlar uns moments amb el nostre admirat actor Ferran Carvajal.

Després de 62 anys triomfant ininterrumpidament a Londres, arriba a Barcelona La Ratonera d’Agatha Christie! Més de 10 milions d’espectadors, més de 20 000 representacions, 300 actors i diversos records Guiness l’avalen.
Agatha Christie, la indiscutible Reina del Misteri, ens sorprendrà amb el seu major clàssic teatral al seu més pur estil que mai envelleix…8 personatges aïllats accidentalment a la Mansió Monkswell; es cerca a l’assassí que sembla estar entre ells…i res és el que sembla!!

Continua llegint

– GREC 2012 – (12) – Teatre – EL VÍDEO NO HO VEU NINGÚ (**) – Sala MAC – Mercat de les Flors

El dijous 19 de julio 2012, vaig haver de sortir corrents de la manifestació perquè teníem entrades per un altre representació. A dos quarts de deu de la nit, a la Sala MAC del Mercat de les Flors s’estrenava una altra producció d’aquest GREC 2012 i nosaltres feia ja una bona estona estàvem asseguts a la fila 1.

CARME PORTACELI, directora d’aquest espectacle va sortir a escena i amb el micro a la ma ens va fer saber que ells haurien d’estar en aquell moment a la manifestació, però que com el Teatre ho consideraven un servei public, havien decidit continuar amb l’estrena, encara que “d’anima” estaven recolzant aquesta reacció del mon de la Cultura. També va dir que la CULTURA no era un privilegi d’uns quants, sinó que era un dret irrenunciable de qualsevol poble i en cap cas un LUXE com ara volen fer creure al poble amb la seva manipulació vergonyosa.

Va rebre l’aplaudiment mes important de la nit…. Desprès la cosa canviaria força.

EL VÍDEO NO EL VEU NINGÚ (**), ens va decebre força, i és que el text sobretot no ens va “atrapar” en cap moment i va ser una llàstima perquè la posada en escena prometia molt i les interpretacions en general eren molt bones.

Martin Andrew Crimp és un dramaturg britànic nascut l’any 1956 a Dartford, Kent. Les seves obres es representen sovint a Gran Bretanya i el continent europeu. És un dels autors anglesos contemporanis més traduïts i esta considerat per part de la crítica com “l’hereu de Harold Pinter”.

L’obra de Crimp es caracteritza per una visió ombrívola de les relacions humanes: cap dels seus personatges sembla experimentar amor o alegria. En gran mesura les seves peces tracten de la violència contemporània, amb crueltat però també sentit de l’humor.

Continua llegint