Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història d‘un home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint →