A vegades un espectacle es valora per un conjunt d’aspectes, que per si sols i valorats de forma independent, no arribarien potser a ser considerats; però el bon treball d’un grup de gent entusiasmada per la seva professió teatral, aconsegueixen aixecar un dels millors espectacles de la temporada. Aquesta temporada al TNC, únicament han assolit 2 produccions, les cinc estrelles de “Voltar i Voltar” …. “Doña Rosita la Soltera” i “La Rosa tatuada”, ambdues amb textos extraordinaris d’escriptors consagrats.
Ara però, també fem pujar al nostre pòdium particular aquesta producció “SAFARI PITARRA”, que amb un text absolutament desenfadat i escrit “fa una estona” per dos autors dels que creiem no haviem vist cap obra fins ara,…. arriba a dalt de tot perquè darrera d’ells un equip d’actors i tècnics enamorats amb la seva feina, han aconseguit el que era impensable.
Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).
Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.
Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.
Sabíem per un twit que ens va arribar el mateix dia de l’estrena, que ens ho passaríem be, però no ens imaginàvem mai que seria un espectacle tan esbojarrat; segurament el mes esbojarrat que hem vist mai… però compte !!!…. un espectacle que paga la pena veure, perquè no es un espectacle buit , tot al contrari del que sembla a priori, te molt contingut; no es tan sols un “divertimento”… el que es diu te molt malla llet, es crític especialment amb la classe corrupta política, però també amb el mateix mon teatraire i entre broma i broma i sense pels a la llengua va denunciant fets que ens afecten molt directament. Es l’espectacle TOTAL…. i no, … no es tracta d’un òpera, però es un treball de “xinos” que aconsegueix barrejar moltes arts escèniques, des de Teatre de text, Teatre musical, Circ, mímica, màgia, musica en directe i humor, molt humor que fa que tot plegat aconsegueixi arribar a ser una de les millors propostes de la temporada del TNC i de tot l’àmbit teatral de Catalunya.
Crec que es un espectacle al que es te que assistir per entendre de que es tracta …. no es pot explicar amb paraules, ni es la meva intenció fer-ho. No tindria sentit desvetllar les sorpreses que esperen al espectador d’un espectacle, que sota el meu punt de vista, és rodó. Els 6 intèrprets, estan extraordinaris, magnífics…. i es nota que s’ho passen be…. millor dit … s’ho passen molt be, de conya marinera i així ho transmeten als espectadors situats a les grades de la Sala Tallers, encara que ahir, malauradament estaven mig buides per culpa de la inauguració del mundial de futbol de Brasil.
El gran, gran, gran Lluís Soler, interpreta l’estàtua de la Rambla de Frederic Soler i Hubert, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra….. estàtua que pren vida de nou al escenari muntat sense que s’adoni gaire, en un AVE camí de Madrid, per tal de deixar la seva herència davant notari als seus dos fills (Nao Albet i Marcel Borràs, que tornen a treballar de nou junts, en una de les seves millors actuacions des de que els conec ). La resta dels actors, Paula Malia – Aina Sánchez / Anna Moliner – Carles Pedragosa, formen part activíssima del espectacle i no son en cap cas personatges secundaris; les noies en diferents papers molt divertits i en Carles amb imitacions de personatges que fan partir de riure, especialment quant fa de gos “sortit de voltes”.
Una llàstima no poder llegir el text a posteriori, que aquests dos autors han aconseguit aixecar, suposem que amb els afeixitons dels propis intèrprets a mida que anaven desenvolupant-se els assajos. Tot el que sembla una bogeria, està absolutament pensat i mesurat al mil·límetre; es denuncien persones concretes i fets concrets amb noms i cognoms, en una mena de borratxera d’accions que desborden als espectadors, que es veuen amb incapacitat d’assumir tot el que se li presenta davant dels seus ulls i oïdes.
Si!!! Completíssimament d’ acord!!! No m’ho esperava pas, i em va agradar moltíssim!! Ho té tot, es divertida, fa riure, canten, ballen, fan imitacions, i sobretot fan una gran crítica social i política de temes molt i molt actuals. És fantàstica i molt i molt recomanable. I el final ja em va semblar apoteòsic!
Jo tampoc m’ho esperava i m’ho vaig passar TETA !!!
Necessitem de joves amb aquest esperit transgressor que aportin quelcom mes al Teatre contemporani, que els clàssics de sempre.
Jo hi vaig anar també perquè m’hi van insistir els col·legues -i vosaltres- i no me’n penedeixo, però només li posaria 4 estrelles. Reconec i admiro tot el treball de creació de dramatúrgia, el ritme frenètic de gatades i canvis de narració, la mescla de gèneres i l’aprofitament de les músiques o la crítica àcida de l’actualitat política… però em vaig perdre en algun moment de la funció i cap al final estava ja una mica cansat… La imprevisibilitat de les gatades i el to fa que no hi hagi argument ni crescendo… i la capacitat de sorprendre també es va reduint amb el pas del temps. Potser 15 minuts menys s’agrairien.
Molt bé el Lluís Soler -que no és cap actor preferit per a mi-, però que aquí fa un Pitarra esplèndid, el Nao Albert també, amb una versatilital fantàstica… i la resta no desentona.
Segurament tens raó, però a mi em va sorprendre tant favorablement que no em vaig poder estar de valorar-la amb la màxima puntuació. Crec que aquesta producció seria una bona candidata en programar-la mes extensament la temporada vinent …. al igual que “Liceistes i Cruzados” que la van representar únicament 3 dies i me la vaig perdre.
Diuen que va ser tot un encert i una de les propostes de la temporada, que paga la pena recordar.