Decepció aquesta vegada, perquè m’esperava molt més del que he pogut veure al Teatre Lliure de Gràcia; CREC EN UN SOL DÉU (Credoinunsol-odio) és un magnífic text de Stefano Massini, al que s’hauria d’haver extret molt més “suc” teatralment parlant; la direcció de Lluís Pasqual no la vaig saber veure per enlloc.
Una única actriu per a tres personatges, tres històries, tres maneres de veure el món. Cada vegada que la llum canvia de color l’actriu canvia de personatge. Aquest text és un retrat de tres dones i un laberint. Eden Golan, una professora d’història hebraica. Mina Wilkinson, al servei de l’exèrcit dels Estats Units. I finalment Shirin Akhras, una estudiant palestina de 20 anys. Cadascun d’aquests noms és una troca per desenredar, un embolic de motivacions, la punta de l’iceberg. Els tres monòlegs, paral·lels s’expliquen els uns en els altres, i descobrim abismes de diferència i espurnes de simetria. Perquè en el caos hi ha una simetria.
Pel que sembla Lluís Pasqual, en llegir aquest extraordinari text, va pensar immediatament en l’actriu Rosa Maria Sardà i gairebé d’immediat li va proposar portar-lo a escena; llavors, ell mateix va traduir el text per l’ocasió. No conec pas si la decisió de plasmar-ho com una lectura “dramatitzada” va ser idea de Lluís Pasqual o bé una premissa que va imposar el mateix autor; sigui per la raó que sigui, aquesta posada en escena no m’ha agradat gens. M’explico…
Veig força sovint Teatre en format de lectura dramatitzada (molt a la sala Àtic22)… i haig de dir que encara que no és la forma que m’agradi més de veure Teatre, el trobo interessant perquè és una forma en què abaratint les despeses dels assajos, els espectadors podem gaudir de textos que potser no veuríem representats en Teatres comercials, precisament per la “por” a una rendibilitat escassa. Aquesta producció, ni tampoc aquest Teatre, no crec pas que estiguin en aquest cas.