Decepció aquesta vegada, perquè m’esperava molt més del que he pogut veure al Teatre Lliure de Gràcia; CREC EN UN SOL DÉU (Credoinunsol-odio) és un magnífic text de Stefano Massini, al que s’hauria d’haver extret molt més “suc” teatralment parlant; la direcció de Lluís Pasqual no la vaig saber veure per enlloc.

Una única actriu per a tres personatges, tres històries, tres maneres de veure el món. Cada vegada que la llum canvia de color l’actriu canvia de personatge. Aquest text és un retrat de tres dones i un laberint. Eden Golan, una professora d’història hebraica. Mina Wilkinson, al servei de l’exèrcit dels Estats Units. I finalment Shirin Akhras, una estudiant palestina de 20 anys. Cadascun d’aquests noms és una troca per desenredar, un embolic de motivacions, la punta de l’iceberg. Els tres monòlegs, paral·lels s’expliquen els uns en els altres, i descobrim abismes de diferència i espurnes de simetria. Perquè en el caos hi ha una simetria.

Pel que sembla Lluís Pasqual, en llegir aquest extraordinari text, va pensar immediatament en l’actriu Rosa Maria Sardà i gairebé d’immediat li va proposar portar-lo a escena; llavors, ell mateix va traduir el text per l’ocasió. No conec pas si la decisió de plasmar-ho com una lectura “dramatitzada” va ser idea de Lluís Pasqual o bé una premissa que va imposar el mateix autor; sigui per la raó que sigui, aquesta posada en escena no m’ha agradat gens. M’explico…

Veig força sovint Teatre en format de lectura dramatitzada (molt a la sala Àtic22)… i haig de dir que encara que no és la forma que m’agradi més de veure Teatre, el trobo interessant perquè és una forma en què abaratint les despeses dels assajos, els espectadors podem gaudir de textos que potser no veuríem representats en Teatres comercials, precisament per la “por” a una rendibilitat escassa. Aquesta producció, ni tampoc aquest Teatre, no crec pas que estiguin en aquest cas.

Per altra banda, en una lectura dramatitzada, encara que els actors actuen amb uns folis a la mà i van rellegint el text de tant en tant, també s’ha de saber interpretar amb el gest, l’entonació de la veu, el moviment del seu cos i l’expressió del seu rostre. En aquest cas Rosa Maria Seria no ho va saber fer, almenys com a mi m’hauria agradat …. o potser no la van deixar?

És una de les grans actrius de Catalunya sense cap mena de dubte, però potser ja per la seva avançada edat, no té la capacitat d’aprendre de memòria un text tan complex, tenint en compte que s’ha d’interpretar tres personatges molt diferents, a l’hora. El dimarts passat la vaig veure dispersa, com perduda, sobretot al començament quant feia de Rosa Maria Sardà i no pas dels personatges que hauria d’interpretar; sort que a poc a poc es va anant redreçant i en alguns (pocs) i curts moments va interpretar magníficament cada personatge, com ella ho sap fer…. però malauradament això va passar en petitíssimes escenes que no duraven a vegades ni 30 segons.

Avui en dia amb els mitjans tècnics que existeixen (teleprompter ?… per exemple), no caldria tenir una actriu palplantada i estàtica davant d’un faristol, durant tota la representació.

Aquest és el meu punt de vista i potser estic equivocat, però a mi l’òpera m’agrada representada i no en versió concert; per la mateixa raó, el Teatre m’agrada representat, perquè si no és així, quasi m’estimo més escoltar l’àudio o millor llegir el text directament.

Un text de 5 estrelles (encara que una mica decantat a afavorir la versió israeliana), que no s’ha pogut o volgut aprofitar per fer una posada en escena com cal. Quina diferència, per Déu, amb l’altra producció del mateix autor “Dona no reeducable” i dirigida també per Lluís Pasqual !!!

Grans aplaudiments al final de la representació; crec que a vegades es confon un bon text amb una bona producció teatral; aquesta ultima, segons el meu punt de vista, ha estat fallida.

CrecEnUnSolDéu parteix dels esdeveniments succeïts arran de la segona intifada o Intifada al-Aqsa, després del fracàs a Camp David el 2000 de la cimera per la pau impulsada pel president dels Estats Units Bill Clinton. Al-Aqsa és el nom oficial que van donar els dirigents palestins a l’alçament popular que va esclatar després del 28 de setembre del 2002, quan Ariel Sharon, líder en aquell moment de l’oposició israeliana, va visitar el Haram al-Sharif (els edificis de la Muntanya del Temple i Cúpula de la Roca de Jerusalem). L’Autoritat Palestina i Al Fatah (el Moviment d’Alliberament de Palestina), que van considerar la visita una provocació, van cridar les masses a enfrontar-se a Sharon, però a la crida només van respondre un grup reduït de funcionaris i activistes. L’endemà, diversos joves palestins van llançar pedres contra alguns jueus que resaven al Mur de les Lamentacions. La policia els va dispersar amb mitjans mortífers: va matar quatre fidels musulmans i en va ferir desenes. En resposta a aquest ús de la força, es van celebrar manifestacions a tots els territoris ocupats i entre els ciutadans palestins d’Israel. Les forces de seguretat israelianes hi van respondre també amb una escalada de mesures repressives igualment mortíferes.