– 177 – Teatre – ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” – Sala Atrium (🐌🐌+🐚) – 2019.02.03 (temp. 18/19 – espectacle nº 129)

ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” (temp. 18/19 – espec. nº 129)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir diumenge vam anar a la Sala Atrium per poder veure aquest projecte escrit i dirigit per Marc Rosich. Un projecte nascut a partir de la posada en escena de la peça breu “Un minut de silenci” que es va presentar a Microteatre Barcelona ara fa dos anys.

Segons comenta el mateix Marc Rosich ASAP (Actes de Solidaritat Amb el Patriarcat) és, al capdavall, una nova dramatúrgia a partir de peces que vaig escriure fa molt de temps, potser més de quinze anys.

Uns textos que componen un retrat irònic i despietat del món controlat des del patriarcat, amb uns homes obertament dominants i maltractadors i unes dones que reben aquesta “violència” amb conformitat i un somriure a la boca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Unes situacions exageradament caricaturitzades, que evidencien fins a límits quasi absurds la submissió enfront de la violència verbal, sense embuts, dels mascles dominants.

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Una proposta que ens convida a reflexionar sobre la violència en les relacions de parella, la violència subtil que s’amaga darrere les paraules i els somriures aparentment inofensius. Homes i dones dominadors i dominats, agressors i víctimes en una societat on aquesta mena de relació està consentida i permesa i on els cops de puny són invisibles. Una violència que queda soterrada als ulls dels altres, sota les màscares de la correcció, de les aparences de cordialitat i mostres d’afecte entre els membres de la parella.

Com hem arribat fins aquí? És perquè la rapidesa amb què passa la vida davant els nostres ulls no deixa que ens aturem a reflexionar? És perquè la provisionalitat amb què vivim ens aboca a mirar-nos només al propi melic i a no conrear l’empatia amb l’altre? És perquè a les relacions ens hem acabat acostumant a desconfiar de tot el que no aporta beneficis clars i quantificables? Així, les escenes es van succeint, tenint com a protagonistes l’impudor injustificat, la crueltat gratuïta amb l’altre, la fragilitat del compromís, la prepotència del que està en situació de poder.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una posada en escena on segons comenta Marc Rosich, han treballat per esborrar el realisme, proposant una posada en escena més abstracta, treballant el text de manera radiofònica com a arma feridora per els personatges dominants i com a estratègia d’escapisme per a les víctimes.

Els quatre intèrprets, Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda incorporen diferents identitats passant pels diferents rols de víctima o botxí en funció de la situació. Un vestuari cromàticament uniforme i purità de forma que el sexe verbalment invocat no ens és mostrat. Uns elements escenogràfics que poden ajudar a fer imaginar situacions o llocs de trobades sexuals sòrdides com uns lavabos i el seu eixugamans o uns bancs de vestuari. Uns personatges que no arriben a tocar-se i que no es miren als ulls, que parlen en la foscor quan el temporitzador del fluorescent del lavabo s’acaba. I el somriure impertèrrit de l’Alba Pujol.

En sortir l’Imma i en Miquel no ens posàvem d’acord amb la nostra valoració, potser perquè patíem d’un sabor agredolç, provocat per les crues situacions plantejades que ambdós ens han incomodat força.

L’opinió de l’Imma: uns personatges que poden semblar exagerats, però que en realitat vol dibuixar uns monstres fruit de la nostra societat, monstres que creixen i evolucionen al nostre costat i als que en ignorar-los donem ales, donem credibilitat. Unes víctimes que són incapaces de fer res, que esperen i aguanten enganxades a situacions que fan mal. Per què? Por a la soledat? Por que aquesta violència es faci més explicita, esdevingui física? Por a no ser enteses per la societat que les envolta??

En Miquel en canvi, no s’ha cregut gens la visió que en Rosich ens vol mostrar d’aquests supermascles “folladors”… potser existeixen, però en cap cas no creu que sigui massa lògic informar d’aquest fet i reiteradament a la seva parella, per demostrar que ell és “més mascle que ningú”… potser sí que existeixen “mascles” que davant dels “amics” intenten demostrar que ell és el que més dones s’ha “tirat”, en una mena de cursa competitiva, … però en cap cas és creïble que li expliqui a la seva pròpia parella reiteradament i encara menys creïble, que ella assumeixi aquesta realitat passivament i amb un somriure al rostre. Tampoc creu que sigui creïble la relació sexual entre els dos homes, que després de dormir junts durant 3 setmanes seguides, utilitzen per cridar-se l’un a l’altre la paraula “amor”, perquè desconeixen el nom de la seva parella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tampoc li ha acabat d’agradar a en Miquel, aquesta dramatúrgia que no posseeix un argument que es pugui seguir, sinó que és una mena de calidoscopi de situacions curtes, creades entre diferents parelles, homosexuals o heterosexuals, respecte a la manera d’entendre el sexe, prescindint totalment de qualsevol afectivitat.

En el que si els dos ens hem posat rapidament d’acord, és en valorar positivament l’excel·lent interpretació dels quatre actors.

De totes maneres, s’ha de reconèixer que és una proposta valenta i molt diferent de les que ens té acostumats en Marc Rosich. Unes escenes sobre les relacions desiguals de parella que ens incomoden i ens fa sortir del teatre amb un mal regust de boca i un munt de preguntes.

En aquests temps d’alta toxicitat social i afectiva, per què no retratar l’enemic com a antídot? Per què no riure’ns d’ell fent servir el mirall deformador de la caricatura? Per què no posar-nos sobre avís del perill fent servir les armes de l’humor més negre?

En qualsevol cas, una proposta que cal veure, almenys per poder tenir la teva pròpia opinió.

Dramatúrgia i Direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda
Ajudant direcció: Jordi Centelles // il·luminació: Mattia Ruso //Escenografia: Roger Orra // Vestuari: Joana Martí // so: Joan Pàmies
Idioma: català – Durada: 75 minuts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.