Arxiu d'etiquetes: Joan Sureda

– 177 – Teatre – ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” – Sala Atrium (🐌🐌+🐚) – 2019.02.03 (temp. 18/19 – espectacle nº 129)

ASAP “Actes de Solidaritat amb el Patriarcat” (temp. 18/19 – espec. nº 129)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir diumenge vam anar a la Sala Atrium per poder veure aquest projecte escrit i dirigit per Marc Rosich. Un projecte nascut a partir de la posada en escena de la peça breu “Un minut de silenci” que es va presentar a Microteatre Barcelona ara fa dos anys.

Segons comenta el mateix Marc Rosich ASAP (Actes de Solidaritat Amb el Patriarcat) és, al capdavall, una nova dramatúrgia a partir de peces que vaig escriure fa molt de temps, potser més de quinze anys.

Uns textos que componen un retrat irònic i despietat del món controlat des del patriarcat, amb uns homes obertament dominants i maltractadors i unes dones que reben aquesta “violència” amb conformitat i un somriure a la boca.

This slideshow requires JavaScript.

Unes situacions exageradament caricaturitzades, que evidencien fins a límits quasi absurds la submissió enfront de la violència verbal, sense embuts, dels mascles dominants.

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat), és un retaule incòmode i irònic dels nostres usos i costums, una instantània deformada feta de veus impersonals però clarament identificables, un seguit de situacions incòmodes que acaben fent un retrat del nostre pitjor perfil.

Una proposta que ens convida a reflexionar sobre la violència en les relacions de parella, la violència subtil que s’amaga darrere les paraules i els somriures aparentment inofensius. Homes i dones dominadors i dominats, agressors i víctimes en una societat on aquesta mena de relació està consentida i permesa i on els cops de puny són invisibles. Una violència que queda soterrada als ulls dels altres, sota les màscares de la correcció, de les aparences de cordialitat i mostres d’afecte entre els membres de la parella.

Continua llegint →

2018.04.18 – Teatre – MEDEA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Montjuïc (temp. 17/18 – espectacle nº 259)

Deixa un comentari

MEDEA (temp. 17/18 – espec. nº 259)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver.

Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens.

This slideshow requires JavaScript.

Medea és filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de l’oceànida Idia. I neta del sol, Heli, i de la maga Circe. Casada amb Jasó, cap dels Argonautes i a qui va ajudar a conquerir el velló d’or, viu amb ell a Corint, el país d’origen d’Eetes, sota el regnat de Creont.

Un bon dia, però, Creont decideix fer casar la seva filla amb l’heroi. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella, però, aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret, el temps just de preparar la seva venjança.

Impregna de verí un vestit i joiells i ho envia tot a la seva rival per mitjà dels seus fills. Quan ella s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont quan corre a auxiliar-la, i fins al palau sencer. Mentrestant, Medea assassina els seus propis fills al temple d’Hera i, tot seguit, s’escapa a Atenes enfilada en un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el sol.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

Fotografies de Ros Ribas

Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat que deu suposar actuar absolutament mullada ….

Continua llegint →

– Teatre (03) – LA REBEL·LIA POSSIBLE (🐌🐌🐌🐌) – La Seca Espai Brossa – 07.09.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

LA REBEL·LIA POSSIBLE –

Aquest passat dimecres 7 de setembre va ser nit d’estrena de temporada a La Seca Espai Brossa, i ho va ser amb una obra estrenada l’any 2007 a Madrid, que va tancar un cicle amb més de 250 representacions i un munt de premis. Rebeldias posibles és el seu títol original, escrita per Javier G.Yagüe i Luis García Araus, i ara traduïda al català per Gemma Roura. Ara, aquesta proposta està dirigida per José Sánchez Orosa.

La Rebel·lia possible és una interessant visió sobre les petites lluites que tenen el seu fruit.

Ja al començament de l’espectacle, cinc dels actors que intervenen, d’entrada ja han trencat la quarta paret i alguns d’ells situats entre el públic, estan llegint diaris del dia i comenten en veu alta notícies de rabiosa actualitat i que ens afecten a tots, notícies de fets que ens indignen i que sovint comentem a casa o a la feina per, al moment següent, oblidar-ho i continuar amb la vida com si res. Som incapaços d’actuar perquè pensem que no hi ha res a fer. Aquesta obra ens fa reflexionar sobre la possibilitat de les petites revoltes que poden canviar coses.

Un conte que ens parla d’algú decent en un món indecent, de la tenacitat enfront de la impaciència, de l’idealisme enfront del pragmatisme.

García (Joan Sureda), és un personatge gris i anònim que decideix lluitar fins a les últimes conseqüències per recuperar uns cèntims de més que li ha cobrat una companyia telefònica.

En paraules de l’autor, “García pertenece a la vida real. De hecho, supimos de alguien como él a través de la noticia de un periódico. Es una persona completamente anónima. Y así quiere seguir siendo. Ganó un juicio a una gran operadora internacional, que fue condenada a devolver cientos de millones de pesetas”.

Continua llegint →

– Teatre – LA DAMA DE LES CAMÈLIES (***) – La Seca – espai Brossa – 28/05/2014

2 respostes

En els últims dies de les seves representacions al Espai Brossa de La Seca, ens animem a anar a veure aquesta producció. mes aviat “forçats” per les bones critiques i comentaris complaents dels nostres coneguts teatraires que parlaven d’una excel·lent interpretació de Nausicaa Bonnín, filla del nostre admirat director de La Seca, Hermann Bonnín.

L’argument de, “La dama de les camèlies“, es prou conegut per nosaltres, segurament massa, degut a que una de les òperes mes escoltades i estimades per nosaltres “La Traviata” de Giuseppe Verdi, està basada precisament en aquest text; però, així com la música de La Traviata, la puc escoltar una i mil vegades i no em cansa, el text d’aquesta obra escrita a l’any 1848, no m’interessa el mes mínim.

Cada vegada mes aposto pel teatre contemporani que tracta de temes actuals, sempre que tinguin un bon text. Això no vol dir que abandoni els clàssics, ja que hi ha forces que un cop adaptats al dia d’avui, els seus arguments no grinyolen en absolut.

A l’època en que es va escriure l’obra, aquest personatge encarnava el paper de la dona forta, independent, valenta i capaç de decidir per ella mateixa el destí de la seva vida. Malauradament l’argument de la “esgarriada”, una prostituta de luxe, es capaç al final, d’arruïnar la seva vida i deixar la persona que estima pel be d’una donzella que no coneix…. em sembla hores d’ara, absolutament ridícul.

Continua llegint →

– Teatre – NOMÉS UN ANUNCI (**) – Sala FlyHard – 03/02/2014

Deixa un comentari

Malauradament havia de passar algun dia. Confiàvem massa amb els ulls tancats en qualsevol producció que es representes a la Sala FlyHard i reservàvem les entrades en el mateix moment que rebíem el correu electrònic en el que s’anunciava la nova representació. Això almenys ens ha servit aquesta vegada per obtenir un preu especial de 5 euros al estar entre els 5 primers que han reservat per aquella funció.

Però, aquesta manera d’actuar, s’ha acabat; d’ara endavant esperarem alguna critica per decidir la nostra assistència. La raó ha estat el haver assistit a veure la producció “NOMÉS UN ANUNCI“, que sincerament ens ha deixat un mal regust de boca. Per primer cop des de que assistim a aquesta Sala, no ens veiem amb cor de recomanar l’assistència a La Flyhard per veure aquesta representació.

Continua llegint →

– Teatre – L’ONADA (*****) – Teatre Lliure de Gràcia – 15/03/2013

8 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

La tarda i nit del divendres 15 de març la varem dedicar plenament a la presentació de la producció Teatral L’ONADA en una taula rodona a la Sala de premsa del Teatre Lliure de Monjuïc i posterior assistència a la representació de l’obra al Teatre Lliure de Gràcia. Encara no entenem com pot ser que els dos actes els hagin programat en les dues seus del Lliure, fent-nos anar als espectadors d’una banda a l’altre sense gaire sentit.

Als anys seixanta, Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’institut, intenta ensenyar als seus alumnes d’història com es va poder forjar la societat que va donar peu, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme i als camps de concentració i extermini. Per fer-ho engega un experiment: durant diverses setmanes els alumnes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar, des de dins i en primera persona, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari.

Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu ex alumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l’estrena al Teatre Lliure de l’adaptació de L’Onada. És un cas únic. És la primera vegada que s’explica la història tal com va passar. El Marc es va posar en contacte amb Ron Jones ara fa 5 anys i durant aquest temps ha estat treballant en extreure l’historia real i no l’ensucrada (que ha servit ja per fer un parell de pel·lícules afegint histories d’amor o suïcidis per tal de fer-les mes comercials). Ha fet servir material original que mai s’ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars… Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans.

l’alumne Mark Hancock i el professor Ron Jones (amb l’interprete)

En motiu dons de la presència de Ron Jones a Barcelona, ens varen oferir una taula rodona, en la que es va debatre fins a quin punt, i segons quines estratègies i formes de comportament social, es podria tornar a produir una altre “onada” avui en dia. Van participar:

– el mateix professor Ron Jones

– Mark Hancock (alumne de Jones i participant de l’experiment original)

– Xavier Torrens Llambrich (Doctor en Ciències Polítiques i sociòleg, professor de Política Cultural de la Universitat de Barcelona i expert en educació sobre l’Holocaust i en gestió multicultural i prejudicis)

– Ana Kipen (especialista en psicologia social i maltractament, amb una llarguíssima experiència amb adolescents i joves pel que fa a prejudicis i violència: racisme i violència i sexisme i violència de gènere)

– Xavier Casals (Doctor en Història, professor de diverses universitats i especialista en moviments extremistes i en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins a l’actualitat)

– Marc Montserrat Drukker, director d’aquesta producció.

Continua llegint →