Per MIQUEL GASCÓN …

Divendres passat tornem al Teatre Nacional amb la sensació de què el que anem a veure no ens agradarà gens, ja que totes les critiques llegides fins ara han estat unànimes i l’han deixat força malament tant la interpretació com la posada en escena.

A mes a mes estavem una mica cabrejats amb la direcció del TNC ja que tenien entrades des de feia molts mesos i sense avisar amb temps van canviar el dia del col·loqui fa pocs dies i ens varem assabentar casi per casualitat. Tant és així que quan varem trucar a taquilles per canviar les entrades pel dia del col·loqui real, la taquillera encara no estava assabentada.

Un cop vista aquesta producció no creiem pas que passi a la història dels grans esdeveniments del TNC, però hem de dir que ens ha agradat força i en això segurament ens ha influenciat el poder assistir-hi al col·loqui on entens l’esforç per interpretar uns papers amb dificultat afegida i ple de simbolismes. Un text magnific el d’Ibsen, però no fàcil d’empassar i que el director Ferran Madico ha aconseguit transformar-ho en quelcom mes digerible.

Arnold Rubek, un escultor amb un cert prestigi, descansa en un tranquil balneari amb vistes als fiords amb la seva dona, la jove i vitalista Maia, uns anys més jove. El matrimoni, envaït secretament pel tedi, comença a esquerdar-se amb l’arribada al resort d’una misteriosa dona, Irena, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Arnold. L’aparició d’Ulfheim, un caçador que desperta en Maia la voluntat d’endinsar-se en la natura, acabarà de treure a la llum tots els conflictes que planaven per sobre la relació.

Després de publicar Quan despertem d’entre els morts, l’any 1899, Henrik Ibsen (1828-1906) no va escriure cap altra obra. La peça compendiava els grans temes de la literatura ibseniana (les dualitats entre vida i mort, cos i esperit, l’home i la multitud…), sempre en tensió amb la societat burgesa escandinava, marcada per la tensió entre el poder i la moralitat.  El testament literari d’un autor indispensable.

És d’admirar la visió que ens dona Henrik Ibsen de la “dona” amb la seva escriptura realitzada ara fa mes de 100 anys… la lluita de dos tipus de “dona” tan diferents però en cap cas enfrontades entre si, per un home ja que son capaces d’afrontar-ho civilitzadament… la dona “morta”, l’esposa del professor (Esther Bové), la que ja no espera mes que la comoditat de viure al costat d’un home amb una certa posició social, però que ja no se sent estimada i si en canvi farta d’una vida rutinària i plena de buidor. La dona “buida de la seva pròpia ànima”, que ha estimat i encara estima de debò al protagonista (Cristina Plazas), però que un dia, ja fa anys va creure que no era corresposta amb el mateix amor i va preferir refer la seva vida lluny de l’esser estimat.

L’home, el professor Arnold Rubek (Lluís Marco), que ha aconseguit fer la seva obre mestre, la seva millor escultura per la qual ha estat reconegut internacionalment com un grandíssim escultor, treballant 4 anys i prenent com a model a una dona de la que, en el seu moment no es va adonar que estava profundament enamorat, fins que una maleïda frase “ha estat un magnific episodi”, allunya aquesta dona de la seva vida… i que com a conseqüència d’això, a partir de llavors no ha tornar a ser el mateix, ni a poder crear cap escultura que realment valgui la pena.

El retorn de la seva musa li farà veure aquesta realitat, la realitat de què el seu únic amor ha estat sempre el d’ella i decidir que per sempre mes restarà al seu costat, tant en la vida com en la mort …. molt propera, en els cims on li va prometre un dia que la portaria perquè veies totes les meravelles del mon.

El pes interpretatiu recau en aquesta tres personatges i les interpretacions estan força ben aconseguides, especialment el de Lluís Marco. Haig de dir però que abans del col·loqui tenia una opiniò força pitjor d’aquestes interpretacions, però desprès vaig entendre la dificultat i el gran treball realitzat en aquest sentit pels 3 actors amb la col·laboració del director de l’espectacle.

L’escenografia de Max Glaenzel, la vaig trobar magnifica, i em va sobtar que tan sols amb 4 o 5 pedrots enormes es pugui aconseguir tant… i fer-nos creure que estem des d’un espai on es vol representar un estudi d’un escultor, com desprès l’espai exterior de la mitja muntanya com al final els cims nevats de l’alta muntanya. Evidentment amb l’ajut d’una magnifica il·luminació (Maria Domènech) i d’un vestuari d’època realment molt treballat amb tons de blanc (Mercè Paloma).

Els tan criticats moviments de dansa que serveixen com a transició entre escenes, a mi no em van molestar gens ni mica i crec que és una bona pensada del director, i dic això a pesar de què molts de vosaltres ja coneixeu la meva manca de sintonia amb Sol Picó.

Resumint, una bona producció molt pensada i treballada però potser no apta per tots els públics, ja que es tracta d’una obra de text bàsicament, que sense l’ajut d’un col·loqui posterior pot semblar feixuga i difícil d’empassar.