Teatre Nacional |

NO EM VA FER JOAN BROSSA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón –

Com ja he comentat a la crònica anterior, en acabar la Roda de premsa al TNC, vàrem poder assistir a la inauguració de la instal·lació NO EM VA FER JOAN BROSSA, creada per CaboSanRoque, de la que ja hem pogut veure altres propostes, com MAQUINOFÒBIAPIANOLERA l’any 2012, o IMPULSO al 2016.

Ubicada dins l’antiga llibreria del vestíbul del TNC, l’espectador entra dins d’una interpretació lliure, que cabosanroque ha construït com a destil·lació de l’obra de Joan Brossa; combinant desviacions de gèneres brossians, com la poesia objectual amb el postteatre, i sempre des del punt de vista del so.

El punt de partida és la paraula que el poeta desenvolupa durant els anys 40 i 50. D’una banda el paisatge dins la prosa, centrada en les imatges hipnagògiques, i de l’altra, fragments de poesia escènica, on el so de la paraula esdevé gairebé més important que el significat, poemes escènics farcits d’al·literacions.

Les imatges hipnagògiques es materialitzen a través d’objectes animats que es transformen en paisatge i executen accions sonores.

En la instal·lació el primer que compte el so, després els objectes i finalment l’escultura.

Continua llegint →

Per MIQUEL GASCÓN …

Divendres passat tornem al Teatre Nacional amb la sensació de què el que anem a veure no ens agradarà gens, ja que totes les critiques llegides fins ara han estat unànimes i l’han deixat força malament tant la interpretació com la posada en escena.

A mes a mes estavem una mica cabrejats amb la direcció del TNC ja que tenien entrades des de feia molts mesos i sense avisar amb temps van canviar el dia del col·loqui fa pocs dies i ens varem assabentar casi per casualitat. Tant és així que quan varem trucar a taquilles per canviar les entrades pel dia del col·loqui real, la taquillera encara no estava assabentada.

Un cop vista aquesta producció no creiem pas que passi a la història dels grans esdeveniments del TNC, però hem de dir que ens ha agradat força i en això segurament ens ha influenciat el poder assistir-hi al col·loqui on entens l’esforç per interpretar uns papers amb dificultat afegida i ple de simbolismes. Un text magnific el d’Ibsen, però no fàcil d’empassar i que el director Ferran Madico ha aconseguit transformar-ho en quelcom mes digerible.

Arnold Rubek, un escultor amb un cert prestigi, descansa en un tranquil balneari amb vistes als fiords amb la seva dona, la jove i vitalista Maia, uns anys més jove. El matrimoni, envaït secretament pel tedi, comença a esquerdar-se amb l’arribada al resort d’una misteriosa dona, Irena, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Arnold. L’aparició d’Ulfheim, un caçador que desperta en Maia la voluntat d’endinsar-se en la natura, acabarà de treure a la llum tots els conflictes que planaven per sobre la relació.

Després de publicar Quan despertem d’entre els morts, l’any 1899, Henrik Ibsen (1828-1906) no va escriure cap altra obra. La peça compendiava els grans temes de la literatura ibseniana (les dualitats entre vida i mort, cos i esperit, l’home i la multitud…), sempre en tensió amb la societat burgesa escandinava, marcada per la tensió entre el poder i la moralitat. El testament literari d’un autor indispensable.