Arxiu d'etiquetes: Sol Picó

– Dansa ??? – DANCING WITH FROGS – Sol Picó (🐌+🐚) – Mercat de les Flors – 2017.11.02  (temp. 17/18 – espectacle nº 93)

DANCING WITH FROGS (temp. 17/18 – espectacle nº 93)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Segurament ahir dia 2 de novembre de 2017, data que quedarà en la nostra memòria associada a la injustícia, al dolor, a la ràbia, a la sensació d’impotència, … no era el dia més apropiat per anar a veure aquesta nova proposta de Sol Picó. I no ho era perquè anímicament estàvem rabiosos i tristos, i també perquè aquesta artista, reconeguda arreu i amb nombrosos premis, no aconsegueix atrapar-nos gairebé mai.

Una reacció molt positiva de la direcció del Mercat de les Flors i dels seus treballadors, va ser llegir un comunicat al vestíbul, abans de deixar-nos entrar a la Sala Mac, en repulsa als empresonaments per part de l’estat espanyol, de consellers i del vicepresident del nostre legítim govern, democràticament elegit pel poble de Catalunya.

En el pati de butaques, s’havien reservat a la fila 4, les millors butaques de la Sala MAC per deixar-les buides i en cada una d’elles el nom de cada un dels membres del govern, empresonats feia tan sols unes hores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La nova producció de la coreògrafa Sol Picó se centra en l’home i aquesta peça pretén ser una reflexió del món de la masculinitat. L’artista afirma que es pregunta com viu, sent, acciona, pateix i es relaciona l’home del segle XXI amb el món.

Marta Galán és la dramaturga d’aquesta proposta A DANCING WITH FROGS (ball amb granotes), on es reflexiona, qüestiona i analitza el món de la masculinitat, aquesta altra meitat, el complement biològic del femení.

Continua llegint

– Teatre – NOMÉS SÓN DONES (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita 23/10/2015

Una crònica que teníem pendent, d’un espectacle que ens va impactar i agradar moltíssim i que vàrem poder veure el dia abans de l’accident; encara que sigui una crònica breu, volem que quedi constància al blog d’aquest extraordinari espectacle, que valorem com podeu veure amb la màxima puntuació cargolaire.

Ara fa un parell de setmanes vam anar a la Sala Petita del Nacional per tal de veure NOMÉS SÓN DONES de l’escriptora Carmen Domingo, dirigida per Carme Portacelli.

Foto6_Dones

És una obra que parla de les dones durant la Guerra Civil, cinc dones, cinc històries entrellaçades que ens expliquen el sofriment i les penúries que van viure milers de dones arreu de l’Estat espanyol. El text és el reflex d’una situació històrica i al mateix temps és un crit contra la invisibilitat de les dones en aquell context, en el franquisme i en molts llocs del planeta en l’actualitat.

Continua llegint

– GREC2015 – Dansa – W.W. (We Women) – Sol Picó (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 06/07/2015

Ja és força conegut pels seguidors d’aquest Blog, que no ens acaba de fer el pes les coreografies de la ballarina Sol Picó, i que fins i tot en algun espectacle ens hem sortit abans que finalitzes… i això reconec que no és de bona educació, però abans d’agafar una enrabiada, crec que és el millor. Hem vist espectacles que sempre des de la nostra subjectiva opinió, ens han semblat autèntics bunyols, com per exemple el que vàrem veure l’any 2011 … “Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Maya“.

La temporada passada vàrem seguir els consells d’un bon amic per tal de veure un altre espectacle de la Sol Picó, que volia ser un recull dels sus millors espectacles, “One– Hit Wonders, i encara que el vàrem trobar força millor, tampoc vàrem saber trobar el que.

Enguany ens ha tornat a passar… i és que no escarmentem, carai !!!….. i mira que li posem voluntat, i ens agradaria que ens interessés el seu treball !!! El mateix amic ens va assegurar que ara, sí que si, l’espectacle que presentava la Sol Picó al GREC2015, W.W.(We Women), era el millor que havia vist d’ella …. i ens ho vàrem creure de totes totes i de nou hem caigut de quatre potes, seguint l’entusiasme d’un dels seguidors més fidels d’aquesta professional de la dansa.

We Women

La primera mitja hora de l’espectacle el vaig trobar insofrible, malgrat l’espectacular escenografia i la música en directe (encara que també enllaunada) que feia més suportable el pas del temps. Les quatre ballarines passejant-se per l’espai escènic amb tacons intentant fer de Clowns, sense gens de gràcia, i vestides amb xandalls/impermeables de colors cridaners, que desfiguraven els seus cossos; va ser aleshores que vam témer el pitjor.

Per sort, a partir d’aquell moment, cada ballarina va interpretar el “seu” espectacle, amb interpretacions en solitari de grandíssima qualitat, però que no tenien una continuïtat coreogràfica dins d’un espectacle en el qual almenys recerques una mica de coherència en el seu conjunt.

We Women 5Sense cap mena de dubte, la ballarina que em va agradar més, va ser l’índia Shantala Shivalingappa, interpretant una dansa tradicional índia meravellosa; aquesta ballarina és molt reconeguda arreu del planeta i és que encara que va néixer Madrás, Índia, es va criar a París i va tenir la sort de treballar amb artistes de renom com Maurice Béjart, Peter Brook, i Pina Bausch.

Julie Dossavi té un estil de ball contemporani molt personal, híbrid i sensual però al mateix temps força robust i molt plàstic; nascuda a França el 1968, però originària de Benín, porta a la sang el ritme d’Àfrica i amb ell aconsegueix oferir una dansa urbana que escapa a qualsevol etiqueta.

Minako Seki, nascuda a Tamitsu, Nagasaki, és una mestra japonesa de butō contemporani, pertanyent a la tercera generació d’aquesta dansa. Fa ja forces anys resideix a Berlín i és la co-fundadora de Tatoeba – Téâtre Danse Grotesque, el primer conjunt japonès-alemany de butō, el qual desenvolupa fins avui un estil centrat en les possibilitats del son en els éssers humans. En aquest espectacle ens va mostrar com el seu cos es pot transformar gairebé en una titella, lligant els seus llargs cabells a una corda i deixant-se anar.

We Women 2

Sol Picó també va interpretar el ja conegudíssim i extraordinari ball que fusiona la dansa de puntes amb el flamenc, i evidentment aquesta escena la considerem un dels moments màgics d’aquesta producció. Malgrat tot el que ja he comentat, no vàrem saber trobar el seu treball com a directora de l’espectacle i responsable de la seva coreografia de conjunt, ni el nexe d’unió entre les quatre magnífiques actuacions que hauríem pogut veure deslligades totalment fora d’aquest espectacle.

We Women 3

La resta, ens va decebre, incloent-hi les escasses coreografies on les quatre ballarines van intentar ballar plegades a la recerca forçada per la directora d’una coherència inexistent…. i encara ens va agradar menys les imitacions que Sol Picó va intentar ballar en l’estil de cada una de les seves companyes d’escena… creiem que no es va saber sortir.

Direcció: Sol Picó
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Interpretació coreogràfica: Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó // Interpretació musical: Adele Madau, Lina León, Marta Robles // Assistent de direcció: Verónica Cendoya // Escenografia: Joan Manrique // Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow // Disseny de so: Stéphane Carteaux // Disseny de vídeo: Mayo Films // Producció: Pia Mazuela // Fotografia: Erin Bassa, Carmen Escudero

Snail Girl

– Dansa – ONE – HIT WONDERS – Sol Picò (**) – Mercat de les Flors – 16/10/2014

Com segurament ja sabeu de sobres, existeix un “no se que” inexplicable, entre la ballarina i coreògrafa SOL PICÓ i jo, tot i la meva insistència en intentar una vegada i una altra, comprendre el seu treball des de la seva simple visió d’un espectador aficionat a la dansa contemporània. De fet ja fa uns anys que evito veure els seus espectacles, ja que vaig prometre un dia, que mai més aniria a cap espectacle, on Sol Picó tingues un mínim protagonisme….. promesa que com veieu no he pogut complir.

Crec que molt poques vegades m’he sortit d’una Sala de Teatre, abans que acabes l’espectacle, per respecte a la gent que l’ha aixecat i que ha posat les seves il·lusions i el seu esforç, en ell; recordo però, un parell d’ocasions en què no vaig poder més i vaig haver de sortir … un d’ells es tractava d’una Òpera Xinesa al Teatre Principal i l’altre un espectacle de dansa protagonitzat per Sol Picó a la Sala Tallers del TNC, crec recordar que es tractava de l’espectacle “La dona manca o Barbie-súperstar”.

Potser l’únic espectacle teatral, en el que vaig gaudir i en el que Sol Picó tenia un paper important com a ballarina i coreògrafa va ser en “El ball“, però vaig evitar veure-la a ella com a ballarina i vaig esperar a veure la seva substituta en companyia de la gran, grandíssima Anna Lizaràn….. era l’any 2009 i encara no escrivíem aquest Blog.

Per últim al juliol del 2011, vàrem intentar-ho de nou al Teatre Lliure de Gràcia amb l’espectacle “Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Mayai el resultat va ser nefast….. i fins avui.

SolPicó_790x490

fotografia del portal del Mercat de les Flors

Aquest any i per primer cop ens hem abonat a la temporada del Mercat de les Flors i entre els 8 primers espectacles que ja hem comprat, un ha estat aquest ONE – HIT WONDERS, on sembla que Sol Picó, ha volgut fer un recull de les seves millors coreografies; hem volgut de nou doncs, donar-li una nova oportunitat de fer-nos veure que estàvem equivocats i ens hem arriscat a tornar a veure el seu treball i des de la fila 1 de la Sala MAC.

Continua llegint

– Teatre – QUANT DESPERTEM D’ENTRE ELS MORTS (***) – Teatre Nacional de Catalunya – 15/02/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Divendres passat tornem al Teatre Nacional amb la sensació de què el que anem a veure no ens agradarà gens, ja que totes les critiques llegides fins ara han estat unànimes i l’han deixat força malament tant la interpretació com la posada en escena.

Quan despertem d'entre els morts

A mes a mes estavem una mica cabrejats amb la direcció del TNC ja que tenien entrades des de feia molts mesos i sense avisar amb temps van canviar el dia del col·loqui fa pocs dies i ens varem assabentar casi per casualitat. Tant és així que quan varem trucar a taquilles per canviar les entrades pel dia del col·loqui real, la taquillera encara no estava assabentada.

Un cop vista aquesta producció no creiem pas que passi a la història dels grans esdeveniments del TNC, però hem de dir que ens ha agradat força i en això segurament ens ha influenciat el poder assistir-hi al col·loqui on entens l’esforç per interpretar uns papers amb dificultat afegida i ple de simbolismes. Un text magnific el d’Ibsen, però no fàcil d’empassar i que el director Ferran Madico ha aconseguit transformar-ho en quelcom mes digerible.

Arnold Rubek, un escultor amb un cert prestigi, descansa en un tranquil balneari amb vistes als fiords amb la seva dona, la jove i vitalista Maia, uns anys més jove. El matrimoni, envaït secretament pel tedi, comença a esquerdar-se amb l’arribada al resort d’una misteriosa dona, Irena, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Arnold. L’aparició d’Ulfheim, un caçador que desperta en Maia la voluntat d’endinsar-se en la natura, acabarà de treure a la llum tots els conflictes que planaven per sobre la relació.

Després de publicar Quan despertem d’entre els morts, l’any 1899, Henrik Ibsen (1828-1906) no va escriure cap altra obra. La peça compendiava els grans temes de la literatura ibseniana (les dualitats entre vida i mort, cos i esperit, l’home i la multitud…), sempre en tensió amb la societat burgesa escandinava, marcada per la tensió entre el poder i la moralitat.  El testament literari d’un autor indispensable.

Quan despertem d'entre els morts 1

Continua llegint