PUNT DE FUGA o la moral de l’herbicida (temp. 17/18 – espectacle nº 159)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
A l’Àtic 22 del Tantarantana hem pogut veure aquest espectacle de la Companyia ÉsGrata amb dramatúrgia de María Porras i dirigit per Eduard Tudela.
En entrar a la sala, una dona embarassada (Laia Alberch) dorm en un sofà. A l’altra banda de l’habitació una planta solitària. Unes projeccions audiovisuals ens informen de l’existència d’una organització que va guanyant adeptes de manera espectacular. D’una banda, declaracions de persones que estan encantades de pertànyer al grup on sembla han trobat la pau i la felicitat. D’altra banda, detractors d’aquesta nova manera d’entendre la societat i la convivència, que es manifesten arreu del món acusant-los de sectaris.
El món com el coneixem té els dies comptats. La nostra civilització és molt a prop de la seva data de caducitat: una de nova i de millor li està agafant el relleu gràcies a una misteriosa organització que remunta els seus orígens al nostre futur.
La dona embarassada es diu EMA i desperta després de dormir durant cinc mesos, està en un centre d’embarassades destinades a repoblar la Terra. Una altra dona, també embarassada (Georgina Latre) viu les seves darreres hores, ja que un cop hagi tingut la criatura, serà eliminada, ella pertany a la civilització que cal erradicar. Els hi fa companyia i vigila, un dels membres de l’organització (Javier López).
“A vegades m’encanta saber quant de temps em queda per morir-me”
PUNT DE FUGA o la moral de l’herbicida, és un conte de ciència-ficció on es reflecteixen les ganes de destruir-ho tot per tornar a construir-ho tot de nou. La confiança en una societat que tot i estar enverinada encara té l’esperança que en algun moment triarà la comprensió i l’amor en lloc de la por i l’odi.
Un conte que ens parla de l’extinció de la nostra civilització que està sent substituïda per una altra, gràcies o a causa d’una misteriosa organització.
Una història surrealista amb una dramatúrgia irregular, amb moments realment engrescadors i comprensibles, i d’altres moments desconcertants i difícils d’entendre, malgrat que creiem que la idea inicial és atraient.
En el programa de mà, que a nosaltres no ens ha aclarit gaire més, podem llegir:
Fins a quin punt els nostres errors són, en realitat, una conseqüència de la nostra naturalesa? Som lliures en les nostres decisions o tots juguem el nostre rol dins d’una sèrie d’esdeveniments predeterminats? Tot el que passa ja ha passat? És el temps un bucle sense fi? Si en tinguéssim l’oportunitat, sabríem reescriure la història? I és que el fi (no) justifica els mitjans.
Unes interpretacions que també han estat irregulars, convincents a estones i absolutament inversemblants en altres moments. Millor i més creïbles elles. Una posada en escena marcada, al nostre entendre, per una innecessària quantitat d’entrades i sortides per les portes laterals.
Una proposta que ens ha desconcertat i a la que caldria, al nostre entendre, una revisió, especialment en el que es refereix a la direcció de la proposta i de la seva posada en escena.
Dramaturgia: María Porras
Direcció: Eduard Tudela
Intèrprets: Laia Alberch, Georgina Latre, Javier López
Assessoria de moviment: Xavier Torra \ Escenografía i vestuari: Jordi Rovira i Eduard Tudela\ Disseny de llums: Core Rodríguez Vilaplana \ Producció: Cristina Ferrer \ Fotografía: Ingrid Ribassala \ Realització video: Laia Alberch \ Tècnic video: Carles Castaño
Idioma: català
Durada: 60’
