Ja és força conegut pels seguidors d’aquest Blog, que no ens acaba de fer el pes les coreografies de la ballarina Sol Picó, i que fins i tot en algun espectacle ens hem sortit abans que finalitzes… i això reconec que no és de bona educació, però abans d’agafar una enrabiada, crec que és el millor. Hem vist espectacles que sempre des de la nostra subjectiva opinió, ens han semblat autèntics bunyols, com per exemple el que vàrem veure l’any 2011 … “Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Maya“.
La temporada passada vàrem seguir els consells d’un bon amic per tal de veure un altre espectacle de la Sol Picó, que volia ser un recull dels sus millors espectacles, “One– Hit Wonders“, i encara que el vàrem trobar força millor, tampoc vàrem saber trobar el que.
Enguany ens ha tornat a passar… i és que no escarmentem, carai !!!….. i mira que li posem voluntat, i ens agradaria que ens interessés el seu treball !!! El mateix amic ens va assegurar que ara, sí que si, l’espectacle que presentava la Sol Picó al GREC2015, W.W.(We Women), era el millor que havia vist d’ella …. i ens ho vàrem creure de totes totes i de nou hem caigut de quatre potes, seguint l’entusiasme d’un dels seguidors més fidels d’aquesta professional de la dansa.
La primera mitja hora de l’espectacle el vaig trobar insofrible, malgrat l’espectacular escenografia i la música en directe (encara que també enllaunada) que feia més suportable el pas del temps. Les quatre ballarines passejant-se per l’espai escènic amb tacons intentant fer de Clowns, sense gens de gràcia, i vestides amb xandalls/impermeables de colors cridaners, que desfiguraven els seus cossos; va ser aleshores que vam témer el pitjor.
Per sort, a partir d’aquell moment, cada ballarina va interpretar el “seu” espectacle, amb interpretacions en solitari de grandíssima qualitat, però que no tenien una continuïtat coreogràfica dins d’un espectacle en el qual almenys recerques una mica de coherència en el seu conjunt.
Sense cap mena de dubte, la ballarina que em va agradar més, va ser l’índia Shantala Shivalingappa, interpretant una dansa tradicional índia meravellosa; aquesta ballarina és molt reconeguda arreu del planeta i és que encara que va néixer Madrás, Índia, es va criar a París i va tenir la sort de treballar amb artistes de renom com Maurice Béjart, Peter Brook, i Pina Bausch.
Julie Dossavi té un estil de ball contemporani molt personal, híbrid i sensual però al mateix temps força robust i molt plàstic; nascuda a França el 1968, però originària de Benín, porta a la sang el ritme d’Àfrica i amb ell aconsegueix oferir una dansa urbana que escapa a qualsevol etiqueta.
Minako Seki, nascuda a Tamitsu, Nagasaki, és una mestra japonesa de butō contemporani, pertanyent a la tercera generació d’aquesta dansa. Fa ja forces anys resideix a Berlín i és la co-fundadora de Tatoeba – Téâtre Danse Grotesque, el primer conjunt japonès-alemany de butō, el qual desenvolupa fins avui un estil centrat en les possibilitats del son en els éssers humans. En aquest espectacle ens va mostrar com el seu cos es pot transformar gairebé en una titella, lligant els seus llargs cabells a una corda i deixant-se anar.
Sol Picó també va interpretar el ja conegudíssim i extraordinari ball que fusiona la dansa de puntes amb el flamenc, i evidentment aquesta escena la considerem un dels moments màgics d’aquesta producció. Malgrat tot el que ja he comentat, no vàrem saber trobar el seu treball com a directora de l’espectacle i responsable de la seva coreografia de conjunt, ni el nexe d’unió entre les quatre magnífiques actuacions que hauríem pogut veure deslligades totalment fora d’aquest espectacle.
La resta, ens va decebre, incloent-hi les escasses coreografies on les quatre ballarines van intentar ballar plegades a la recerca forçada per la directora d’una coherència inexistent…. i encara ens va agradar menys les imitacions que Sol Picó va intentar ballar en l’estil de cada una de les seves companyes d’escena… creiem que no es va saber sortir.
Direcció: Sol Picó
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Interpretació coreogràfica: Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó // Interpretació musical: Adele Madau, Lina León, Marta Robles // Assistent de direcció: Verónica Cendoya // Escenografia: Joan Manrique // Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow // Disseny de so: Stéphane Carteaux // Disseny de vídeo: Mayo Films // Producció: Pia Mazuela // Fotografia: Erin Bassa, Carmen Escudero
