Arxiu d'etiquetes: Roberto Fratini

– GREC2015 – Dansa – W.W. (We Women) – Sol Picó (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 06/07/2015

Ja és força conegut pels seguidors d’aquest Blog, que no ens acaba de fer el pes les coreografies de la ballarina Sol Picó, i que fins i tot en algun espectacle ens hem sortit abans que finalitzes… i això reconec que no és de bona educació, però abans d’agafar una enrabiada, crec que és el millor. Hem vist espectacles que sempre des de la nostra subjectiva opinió, ens han semblat autèntics bunyols, com per exemple el que vàrem veure l’any 2011 … “Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Maya“.

La temporada passada vàrem seguir els consells d’un bon amic per tal de veure un altre espectacle de la Sol Picó, que volia ser un recull dels sus millors espectacles, “One– Hit Wonders, i encara que el vàrem trobar força millor, tampoc vàrem saber trobar el que.

Enguany ens ha tornat a passar… i és que no escarmentem, carai !!!….. i mira que li posem voluntat, i ens agradaria que ens interessés el seu treball !!! El mateix amic ens va assegurar que ara, sí que si, l’espectacle que presentava la Sol Picó al GREC2015, W.W.(We Women), era el millor que havia vist d’ella …. i ens ho vàrem creure de totes totes i de nou hem caigut de quatre potes, seguint l’entusiasme d’un dels seguidors més fidels d’aquesta professional de la dansa.

We Women

La primera mitja hora de l’espectacle el vaig trobar insofrible, malgrat l’espectacular escenografia i la música en directe (encara que també enllaunada) que feia més suportable el pas del temps. Les quatre ballarines passejant-se per l’espai escènic amb tacons intentant fer de Clowns, sense gens de gràcia, i vestides amb xandalls/impermeables de colors cridaners, que desfiguraven els seus cossos; va ser aleshores que vam témer el pitjor.

Per sort, a partir d’aquell moment, cada ballarina va interpretar el “seu” espectacle, amb interpretacions en solitari de grandíssima qualitat, però que no tenien una continuïtat coreogràfica dins d’un espectacle en el qual almenys recerques una mica de coherència en el seu conjunt.

We Women 5Sense cap mena de dubte, la ballarina que em va agradar més, va ser l’índia Shantala Shivalingappa, interpretant una dansa tradicional índia meravellosa; aquesta ballarina és molt reconeguda arreu del planeta i és que encara que va néixer Madrás, Índia, es va criar a París i va tenir la sort de treballar amb artistes de renom com Maurice Béjart, Peter Brook, i Pina Bausch.

Julie Dossavi té un estil de ball contemporani molt personal, híbrid i sensual però al mateix temps força robust i molt plàstic; nascuda a França el 1968, però originària de Benín, porta a la sang el ritme d’Àfrica i amb ell aconsegueix oferir una dansa urbana que escapa a qualsevol etiqueta.

Minako Seki, nascuda a Tamitsu, Nagasaki, és una mestra japonesa de butō contemporani, pertanyent a la tercera generació d’aquesta dansa. Fa ja forces anys resideix a Berlín i és la co-fundadora de Tatoeba – Téâtre Danse Grotesque, el primer conjunt japonès-alemany de butō, el qual desenvolupa fins avui un estil centrat en les possibilitats del son en els éssers humans. En aquest espectacle ens va mostrar com el seu cos es pot transformar gairebé en una titella, lligant els seus llargs cabells a una corda i deixant-se anar.

We Women 2

Sol Picó també va interpretar el ja conegudíssim i extraordinari ball que fusiona la dansa de puntes amb el flamenc, i evidentment aquesta escena la considerem un dels moments màgics d’aquesta producció. Malgrat tot el que ja he comentat, no vàrem saber trobar el seu treball com a directora de l’espectacle i responsable de la seva coreografia de conjunt, ni el nexe d’unió entre les quatre magnífiques actuacions que hauríem pogut veure deslligades totalment fora d’aquest espectacle.

We Women 3

La resta, ens va decebre, incloent-hi les escasses coreografies on les quatre ballarines van intentar ballar plegades a la recerca forçada per la directora d’una coherència inexistent…. i encara ens va agradar menys les imitacions que Sol Picó va intentar ballar en l’estil de cada una de les seves companyes d’escena… creiem que no es va saber sortir.

Direcció: Sol Picó
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Interpretació coreogràfica: Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó // Interpretació musical: Adele Madau, Lina León, Marta Robles // Assistent de direcció: Verónica Cendoya // Escenografia: Joan Manrique // Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow // Disseny de so: Stéphane Carteaux // Disseny de vídeo: Mayo Films // Producció: Pia Mazuela // Fotografia: Erin Bassa, Carmen Escudero

Snail Girl

– GREC2015 – Inauguració Popular (30 juny 2015) & Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – Teatre Grec – 01/07/2015

Inauguració Popular (30 de juny)

Dimarts al vespre vàrem treure el “morro” per la Plaça Margarida Xirgu, per tal d’estar presents a la “inauguració popular” del Festival Grec 2015. Creiem que oferir un espectacle de forma gratuïta, és simplement una excusa, per fer veure que aquest Festival està obert a tothom, independentment de la seva disponibilitat econòmica. No enganyen a ningú, perquè la realitat és que per poder participar d’aquest esdeveniment, s’ha de desembutxacar un bon grapat de diners, ja que els seus preus són realment prohibitius i sobretot els abonaments mal plantejats, perquè no tenen pas en compte el nombre d’espectacles adquirits.

La Plaça Margarita Xirgu, a l’hora de començar estava a menys de la tercera part de la seva capacitat i l’ambient era majoritàriament de gent jove; els bars improvisats per l’ocasió estaven literalment deserts…. i la veritat que feia una mica de llàstima veure tant desplegament amb un enorme escenari, equips de so i de mitjans tècnics, per la poca gent que estava present.

OBERTURA - inauguració popular GREC2015 2-impOBERTURA - inauguració popular GREC2015 1-imp

Solament faltava que el “cavall de Troia” Ada Colau, que sota l’aparença d’una ideologia esquerrana i populista, sortís a xuclar càmera i inaugurar el festival conjuntament amb el seu director Ramon Simó. Em va fotre molt que s’auto proclames defensora de la CULTURA, quan no és precisament una persona que sovinteja el món de les Arts Escèniques i mai s’havia pronunciat en aquest sentit; pura demagògia i unes enormes ganes d’aparèixer per tot arreu.

La veritat és que no vàrem estar massa estona i no podem fer una crònica com caldria del concert en el qual intervenien la Banda Municipal de Barcelona, Obeses i Oques Grasses.

Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚)

Dimecres era la inauguració oficial i en l’ambient es notava força, molts polítics, però quan dic molts, vol dir MOLTS…. i clar les sobtades ganes de “cultura” van fer assistir de nou a l’Ada Colau (només faltaria), rodejada de fotògrafs per totes bandes i ella molt satisfeta d’aquest seguiment mediàtic…. això si, almenys aquest dia va callar i no va fer demagògia cultural. A la política canvien les cares, però tot segueix exactament igual. A banda de polítics, suposo que hauria algunes persones aficionades a les Arts escèniques, que haurien comprat les entrades com nosaltres …. i dic suposo perquè el percentatge de gent de la faràndula, que anava de franc, era estratosfèric. De fet jo vaig comprar les localitats en el primer minut de posar-se a la venda, i les primeres 8 fileres senceres ja no estaven a la venda. És clar… diners públics que recullen entre els pocs que paguem els nostres impostos.

Però parlem de l’espectacle de Dansa que hem vingut a veure…. VORÒNIA. Com ja ens imaginàvem aquest nou espectacle ens ha tornat a fascinar i potser encara mes que l’anterior de La Veronal, SIENA, que vàrem veure a l’abril del 2013 al Mercat de les Flors. La Veronal, és una companyia de dansa, formada l’any 2005 per un conjunt d’artistes procedents dels mons de la dansa, el cinema, la fotografia i la literatura que buscaven nous llenguatges d’expressió.

Voronia cartellVORÒNIA és un espectacle que abasta molt més que el món de la dansa, ja que també integra dins seu moltes facetes de les Arts escèniques com són el Teatre, l’opera, la mímica, la literatura e inclús la participació d’animals en el que vol ser un espectacle TOTAL.

Dues parts molt diferenciades, la primera és la “blanca” on apareix el teòric “bé”, simbolitzat per un nen, el seu naixement, l’anyell de deu, les religions monoteistes que manipulen la humanitat per tal de captar “clients”. La segona, la “fosca o vermella” on el “mal” es situa en la foscor i les tenebres, i que l’han volgut situar en un autèntic avern, en la cova més profunda del planeta terra, anomenada VORÒNIA, situada al Caucas occidental, on l’home no pot arribar al límit màxim de la seva profunditat perquè es tracta realment d’un infern on no podria sobreviure. És aquí on estan representats tots els mals de la humanitat, i La Veronal utilitza un ascensor al mig de l’escenari que sempre va de baixada i engoleix als seus personatges. El mal es va filtrant a poc a poc en totes les capes socials de la societat humana, arribant a corrompre el que va començar a fi de bé. VORÒNIA ens vol explicar aquest camí fosc cap a la destrucció de la persona i de la societat.

Continua llegint