ASÍ EMPEZÓ LA GUERRA (temp. 17/18 – espectacle nº 317)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir diumenge vam anar al Teatre La Gleva per veure ASÍ EMPEZÓ LA GUERRA, una creació de la Laia Alberch i l’Eduard Tudela, (Cia. La Chacha del Rey), que la passada setmana ens van presentar en roda de premsa.
Es tracta d’una peça fragmentada que se situa en un ring de boxa. I dins del ring una lluita que no és nova, una lluita per avançar i treure’ns de sobre tots els llasts que formen part de nosaltres i que arrosseguem en el nostre dia a dia. Una lluita per deixar-los enrere.
La Laia Alberch puja al ring mentre l’Eduard Tudela l’ajuda en la seva lluita. Ella ens explica els moments que han marcat la seva vida, parla sense aturador, ha de deixar anar tot allò que porta dins. Accions íntimes o moments concrets de la seva existència que per a ella representen un conflicte o sofriment.
Ens parla de coses que tots hem viscut però que per a ella són cadenes que l’han lligada i l’impedeixen avançar i gaudir de la vida.
L’Eduard Tudela, hieràtic, amb un somriure permanent a la cara, l’ajuda en el que necessita, a canviar-se de roba i a parar la taula pel banquet de noces. A nosaltres ens ha vingut a rebre i en acabar “el combat” ens acomiadarà.
I si se’ns facilités un lloc on poder ser escoltats, un lloc on vomitar i purgar tots els nostres conflictes existencials?
Una mena de lloc on el temps queda suspès i l’expiació dels nostres pecats es prepara per sortir a la palestra, per emergir i envoltar l’espai, creant una atmosfera en la qual batega l’ansietat, la destrucció regeneradora, el dubte, la por, la bellesa …
Un lloc on emanen les entranyes de la persona que decideixi ocupar durant el temps que necessiti, un quadre on tot és possible, on la definició d’allò que ens pertorba és la que marca el nostre límit.
Tres situacions, tres rounds, tres conflictes personals són els que surten a la palestra, la religió que forma i ha format part de la nostra educació de manera imposada i que ens condueix a acceptar tot allò que el rol de gènere ens marca, la dona que davant la seva boda es repeteix a ella mateixa que es casa perquè vol, perquè és el que desitja fer; però, de veritat és el que desitja fer, o més aviat ho fa per què la societat l’imposa ???
Un retrat del què estem vivint, una necessitat d’enfrontar-se al buit existencial que ens angoixa.
Cal fer l’esforç de llençar-se des de l’avió, alliberar-se de tot el que lliga i fa feixuga la vida, tancar els ulls i quan el motor es pari, saltar, confiant en què el paracaigudes s’obrirà.
Una posada en escena impactant per la seva senzillesa i que ens atrapa per la seva blancor. Laia Alberch fa una interpretació física brutal que ens deixa literalment esgotats i amb un text que deixa anar com si brolles de dins seu, sense límit, com si és buidés. El paper de l’Eduard, absolutament mil·limetrat, molt més amable, potser per deixar respirar a l’espectador, en un contrapunt que contrasta amb el d’ella per la seva passivitat i l’acceptació abnegada del seu paper a la vida.
Un treball que ha estat el resultat de la residència de tres mesos al Teatre la Gleva, i que és el segon espectacle de la companyia després de “YO QUERIA SER UNA CHICA ALMODÓVAR PERO DEJÓ DE TENER SENTIDO“, que vam veure la temporada passada.
Una proposta interessant que se’ns ha fet curta, massa curta … i és que ens hauria agradat que hagués pujat al ring de boxe, amb moltes més reivindicacions, de les que ens presenta la protagonista.
Malauradament ahir érem poques persones a la sala de Teatre i quan passa això, a nosaltres ens sap greu que tan poca gent, no pugui valorar com caldria, aquesta iniciativa de creació diferent i arriscada.
Direcció: Laia Alberch
Repartiment: Laia Alberch, Eduard Tudela
Autor: Laia Alberch, Eduard Tudela
Ajudant de direcció: Paula Ribó \ Escenografia: Albert Ventura \ Il·luminació: Albert Ventura \ Vestuari: Laia Alberch, Albert Ventura \ Producció: La Chacha el Rey
Idioma: castellà – Durada: 55 minuts
