INFLAMMATION DU VERBE VIVRE (DES MOURANTS) –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Divendres ho havíem reservat íntegrament per anar al Teatre Lliure per veure les dues propostes de Wajdi Mouawad que completen el seu projecte de portar a escena el conjunt de tragèdies de Sòfocles.

Iniciat amb els projectes “Des femmes” (2011) i “Des héros” (2014), es completa ara amb “Des mourants“.

“Des femmes” no es va arribar a presentar al Festival Grec 2011 en ser vetada l’actuació del músic Bertrand Cantat acusat de l’assassinat de la seva companya Marie Trintignat.

Dones, herois i moribunds que en paraules de l’autor representen un paisatge de la vida humana que es desplega i parla de l’amor, del desig de grandesa i l’egoisme i de morir una vida que sigui bella. Un ambiciós projecte en tres fases agrupant les set obres de Sòfocles que s’han conservat.

En aquesta primera proposta del díptic DES MOURANTS, Wajdi Mouawad s’envolta d’imatges cinematogràfiques per a un viatge físic i metafòric a la recerca del rastre d’un heroi de Sòfocles en la Grècia d’avui.

La història original parla de Filoctetes, un guerrer molt poderós que ha estat abandonat a una illa deserta per Ulisses, a causa de la ferida purulenta que pertorba la resta dels soldats. Per recuperar l’arc del guerrer Ulisses envia a un adolescent, Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que ha de guanyar-se la seva confiança amb mentides i afalacs.

En llenguatge cinematogràfic, de fet tenim la sensació que estem en una sala de cinema veient una pel·lícula sobretitulada, Wadji Mouawad ens explica com el va impactar la mort del poeta Robert Davreu que era qui estava fent les traduccions de l’obra de Sòfocles. El personatge decideix abandonar el projecte i emprèn el camí del suïcidi com única sortida al dolor per la pèrdua de l’amic.

Ha de decidir si vol viure i buscar el motiu per viure. Un taxista el fa de guia en el seu particular viatge per Grècia ple d’ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents. Des de l’escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l’antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l’únic camí possible.

L’espectacle salta de l’època de Pèricles a l’època actual, de la poesia visual a l’acció, de la pantalla a l’escenari. Wadji és l’únic actor que veiem a l’escenari entrant i sortint contínuament de la pantalla interaccionant amb la pel·lícula.

Una bona idea però que s’ha tornat repetitiva, molt repetitiva i fins i tot pesada. Potser amb una hora de menys la proposta hauria estat molt més que suficient.

Als deu minuts del començament un problema tècnic ha obligat a aturar la representació, que s’ha reprès amb tres quarts d’hora de retard, des de l’inici. En total han estat tres hores al “cinema”, fet que ens ha fet entrar ja cansats a la segona proposta i sense temps material ni per prendre un cafè.

Il·lusió i una certa “por” en entrar a la sala, decepció absoluta i avorriment infinit en sortir.

Després de la segona representació (que serà absolutament frustrant), arribarem a casa molt tard i sense ganes de sopar… de cap al llit. Aquesta nit passada el “Teatre” no ens ha alimentat ni físicament ni molt menys culturalment.

Autoria i direcció: Wadji Mouawad

Traducció al francès: Françoise Arvanitis

Dramaturgia: Charlotte Farcet

Interpretació: Wadji Mouawad i Dimitris Kranias

Composició musical: Michael Jon Fink – Escenografía: Emmanuel Clolus – 

Idioma: francès sobretitolat en català – Durada: 135 minuts