Novament l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ha demostrat aquest passat cap de setmana que està situada entre les grans orquestres del panorama internacional, amb un programa ha sobrepassat amb escreix les expectatives que teníem, ja de per si força altes.
La direcció aquest cop ha estat a càrrec del reconegut mestre Pinchas Steinberg (1945), nascut a Israel malgrat que va estudiar violí als Estats Units i composició a Berlín; amb la seva tranquil·la manera de fer ha aconseguit el millor so possible d’una orquestra que està en una de les seves millors èpoques de la seva història.
El programa va estar el següent:
1 – ENRIC GRANADOS (Lleida 1867 – naufragi al Canal de la Mànega 1916)
Goyescas. Intermezzo
Ara fa cent anys, el 28 de gener de 1916, Enric Granados va estrenar Goyescas al Metropolitan Opera House de Nova York. Com era habitual en les òperes d’un sol acte, l’intermezzo servia de pausa dramàtica i, alhora, facilitava els canvis d’escenografia. Però la Primera Guerra Mundial i la mort del compositor en el viatge de tornada a Europa van transformar d’arrel les funcions i les connotacions de la peça, fins a convertir-se en una de les composicions simfòniques més celebrades del seu autor.
2 – FRANZ LISZT (Doborján, Hongria 1811 – Bayreuth 1886)
Concert per a piano i orquestra núm. 2 en La major
El solista al piano va estar aquesta vegada, en Nicholas Angelich (1970), un músic americà molt precoç, ja que va començar a estudiar el piano amb la seva mare a l’edat de cinc i va fer el seu primer concert a l’edat de set anys, amb una orquestra de cambra als Estats Units. La seva interpretació d’aquesta peça musical va ser d’una delicadesa exquisida i per sort aquesta vegada vàrem poder veure perfectament les seves mans com es movien amb una destresa increïble pel teclat del piano.
Liszt va escriure les primeres anotacions d’aquest concert quan ja era un virtuós de l’instrument, entre el 1839 i el 1840, malgrat que la seva partitura definitiva la va acabar 5 anys després. A la manera d’un poema simfònic, va organitzar l’obra en un sol moviment, tenint com a model el final de la Novena simfonia de Beethoven.
3 – GUSTAV MAHLER (Kalixte, actualment República Txeca 1860 – Viena 1911)
Simfonia núm. 5 en Do sostingut menor
Aquesta Simfonia composta entre 1901 i 1902, és una de les seves obres més conegudes i més executades arreu del món. Està estructurada en tres parts amb cinc moviments, amb una durada d’uns 75 minuts. Va trigar dècades a ser reconeguda i apreciada pel públic, a causa de la seva gosadia creativa i del seu caràcter innovador, que trencaven els motlles d’un simfonisme deutor del Romanticisme. Actualment ja és un clàssic i compte el seu cèlebre Adagietto immortalitzat per Visconti en el seu film Morte a Venezia.
Possiblement un dels moments que l’orquestra més m’ha emocionat amb la seva interpretació, en els més de 40 anys que segueixo l’OBC. Gallina de piel !!!
Com de costum us deixo l’enllaç de Catalunya Música amb l’àudio del concert tal com jo el vaig poder escoltar el diumenge passat.
Un concert d’una durada extraordinària de gairabé dues hores i mitja, però que se’ns va fer curt.