Al començament de la setmana passada, vaig tornar de nou al Teatre sense l’Imma… i aquesta vegada sense especials ganes, ja que havia llegit les opinions força negatives dels meus amics “teatraires” sobre l’obra que anava a veure…. EL LARGO VIAJE DEL DIA HACIA LA NOCHE, al Teatre Romea. Curiosament nosaltres havíem comprat les entrades amb força il·lusió, esperonats per la roda de premsa a la qual vaig poder acudir el passat 21 d’octubre i que em va provocar immenses ganes de veure aquesta producció.
Però malauradament es va complir fil per randa, el desencís que ja m’havien transmès les crítiques llegides.
Com deia jo mateix en la crònica que vaig publicar de la roda de premsa, tot referint-me al text de l’obra: Es tracta d’una de les obres més importants d’Eugene O’Neill, que marca el naixement del mini gènere del drama familiar del teatre nord-americà, del qual formen part, obres tan conegudes com “Quien teme a Virginia Woolf ?” d’Edward Albee i “Agost” de Tracy Lefts.
El text crec que és realment bo i potent i sembla que a priori, té tots els elements per aconseguir una representació teatral d’aquelles que fan història; però l’intent de portar al dia d’avui aquesta història per part de Borja Ortiz de Gondra, amb una versió que gairebé redueix a la meitat de temps de l’obra original (arribava a les quatre hores), no m’ha acabat d’agradar, i en alguns moments se m’ha fet feixuga i amb forces ganes de què acabes la representació.
La posada en escena i la direcció que ha realitzat Juan José Afonso, és sense cap mena de dubte, el que menys m’ha agradat de tot plegat i molt especialment sóc crític amb l’escenografia, que per mi no té ni cap ni peus, amb una tarima inclinada sobreposada a l’escenari a la italiana, ja de per si força alt, on passa gairebé tota l’acció en el transcurs d’un llarg dia, on es van coneixent tots els secrets d’una família desestructurada que s’està desfent per moments, malgrat totes les aparences de falsa felicitat. Ni la tarima ja mencionada, que no sé pas quin sentit té, ni els cortinatges de fons on es projecten imatges, ni el to crema del vestuari i el mobiliari, li donen el caire de “modernitat” que el director ha volgut imprimir a aquesta producció…. i més aviat m’ha donat la sensació contraria…. una posada en escena “casposa” força antiquada i per altra banda gens realista.
El millor de tot, segons el meu punt de vista, és la gran interpretació de Vicky Peña durant gairebé tota la representació; solament per aquesta raó paga la pena haver anat al Teatre Romea i gaudir del seu treball; llàstima que l’ultima escena de bogeria, em va semblar un pèl sobreactuada. Feia anys que no veiem treballar junts a l’escenari i com a actors, a la parella a la vida real, formada per Vicky Peña i Mario Gas; aquesta era una de les raons per les quals tenia ganes de veure la representació. Mario m’agrada molt més quan treballa al Teatre com a director que com a actor, i en aquest cas, encara que no arriba a l’alçada de la gran interpretació de la seva dona, durant el primer acte em va sorprendre favorablement; una altra cosa és la seva interpretació al segon acte on ha de fer veure que està força begut… aquí no me’l vaig creure.
La resta dels actors que acompanyen a la parella protagonista, fan un treball força acurat, especialment Maria Miguel (la criada), malgrat el seu petit paper; dels fills em va agradar molt més Juan Díaz que Alberto Iglesias, encara que continuo creient que la manera d’actuar de molts actors que acostumen a treballar a Madrid, tendeixen a la declamació a la que aquí no estem acostumats.
En resum… un text del qual s’hauria pogut aconseguir un millor resultat i una producció fallida que únicament la salva la gran interpretació de l’actriu Vicky Peña.
Autor: Eugene O’Neill
Adaptació: Borja Ortiz de Gondra
Direcció: Juan José Afonso
Repartiment: Vicky Peña – Mario Gas – María Miguel – Juan Díaz – Alberto Iglesias
Escenografia i vestuari: Elisa Sanz // Il.luminació: Juan Gómez Cornejo Sánchez // Vídeo: Eduardo Moreno
Ajudant de Direcció: Laura Ortega
Producció: Teatros Grup Marquina
Cargols – blanc de dia, negre de nit