Al començament de la setmana passada, vaig tornar de nou al Teatre sense l’Imma… i aquesta vegada sense especials ganes, ja que havia llegit les opinions força negatives dels meus amics “teatraires” sobre l’obra que anava a veure…. EL LARGO VIAJE DEL DIA HACIA LA NOCHE, al Teatre Romea. Curiosament nosaltres havíem comprat les entrades amb força il·lusió, esperonats per la roda de premsa a la qual vaig poder acudir el passat 21 d’octubre i que em va provocar immenses ganes de veure aquesta producció.

Però malauradament es va complir fil per randa, el desencís que ja m’havien transmès les crítiques llegides.

Com deia jo mateix en la crònica que vaig publicar de la roda de premsa, tot referint-me al text de l’obra: Es tracta d’una de les obres més importants d’Eugene O’Neill, que marca el naixement del mini gènere del drama familiar del teatre nord-americà, del qual formen part, obres tan conegudes com “Quien teme a Virginia Woolf ?” d’Edward Albee i “Agost” de Tracy Lefts.

El text crec que és realment bo i potent i sembla que a priori, té tots els elements per aconseguir una representació teatral d’aquelles que fan història; però l’intent de portar al dia d’avui aquesta història per part de Borja Ortiz de Gondra, amb una versió que gairebé redueix a la meitat de temps de l’obra original (arribava a les quatre hores), no m’ha acabat d’agradar, i en alguns moments se m’ha fet feixuga i amb forces ganes de què acabes la representació.

Continua llegint →