El passat dissabte, després de sortir del Teatre Akademia, ens vam dirigir ràpidament al Mercat de les Flors per tal de veure un espectacle de dansa, ÖLELÉS, que en el seu dia ens ho vàrem perdre i que ara per sort torna a Barcelona, precisament quan compleix 10 anys de la seva estrena; durant aquest llarg temps ha estat representat arreu del món (22 països d’Europa, Amèrica i Àsia), amb enorme reconeixement i èxit.

Abans d’entrar a la Sala Pina Bausch, on es representava, vàrem poder veure en una sala annexa, el curtmetratge “Coup de Grâce” que és una adaptació cinematogràfica de l’espectacle Ölelés, dirigida per Clara van Gool, durant l’any 2011. Aquesta visió ens va deixar meravellats de tanta bellesa, tant en l’aspecte de la dansa de l’espectacle, (que després veuríem de forma íntegra), com en l’aspecte cinematogràfic, amb uns plànols que crec ens costarà oblidar. Una autèntica meravella.

ÖLELÉS, és una baralla coreografiada, sense guanyador final. El seu argument està basat en la novel·la “L’última trobada” de Sándor Márai, que aquest passat mes d’octubre vàrem veure representada al Teatre Romea.

Aquesta peça parla del retrobament de dos vells amics, que havien estat com germans, després de quaranta anys de distanciament físic i espiritual. Ambdós volen solucionar un conflicte del passat que els va distanciar i ara es veuen obligats a enfrontar-se als seus fantasmes per última vegada. Un duel sense armes en què els dos homes són caçador i presa alhora.

Segons el mateix Márái, curiosament, en hongarès les paraules ölés i ölelés, “matança” i “petó”, s’assemblen i tenen la mateixa arrel; d’aquí el nom de l’espectacle.

Aquesta producció de dansa, és una de les millors que hem pogut veure en directe en els darrers anys; escenes que impacten des del primer minut i que són inesborrables de la memòria, com les que els dos homes, dansen a l’aire, penjats d’una corda que fa de pèndul gegant a l’espai escènic. Els dos ballarins que actualment ja no estan en la seva plenitud de joventut, ens deixen meravellats per les contorsions que encara són capaços d’assolir.

Els moviments de Cortés i Muñoz són vigorosos, amb molta verticalitat i força, i d’una elegància aclaparadora. Són dos homes i la masculinitat, certa brutalitat, es percep en cada gest. Van de la cordialitat a l’odi profund, però sense arribar a les mans, tot i que sembla que ho desitgin.

Curiosament en alguns països que han visitat en aquesta gira, han estat censurats o han provocat un escàndol majúscul, en creure que no era admissible que dos homes es puguin “tocar” tanta estona, en una dansa en què pocs moments els seus cossos no es troben entrellaçats.

La música de l‘òpera “I pescatori di perle” de Georges Bizet i concretament una de les seves àries “Mi par d’udire ancora“, cantat per Giuseppe Di Stefano, entre d’altres, també participa i potser és un dels moments mes màgics,  en la que la música fusionada amb la dansa ens porten a gaudir de l’art, en tota la seva plenitud.

L’espai escènic en un blanc i negre quasi total que remarca més encara els moviments dels ballarins…. únicament dues estanteries plenes de copes de vi, que prendran protagonisme al llarg de la representació amb imatges impagables. La il·luminació és un punt importantíssim del espectacle i millor no pot estar.

Segons paraules dels mateixos intèrprets:

L’última vegada que vam ballar ÖLELÉS va ser a Damasc, tres mesos abans que esclatés el conflicte armat a Síria, recorda Cortés. Un calfred recorre el seu cos al pensar en el que els van dir llavors els artistes amb qui van entrar en contacte arran del Festival de Dansa Contemporània en què van presentar l’obra. Tots parlaven d’una transició tranquil·la, d’una obertura cada vegada més gran al país. Quan va esclatar la guerra no ens ho podíem creure.

Com passa amb el bon vi o el bon whisky, amb els anys l’obra ha guanyat en matisos, ha adquirit nous gustos i aromes, comenta Cortés. Tant Damián com jo hem guanyat en experiència, tant vital com artística, i tot això es reflecteix en els nostres gestos i en la forma de moure’ns. Nosaltres no som els mateixos, hem canviat, hem evolucionat. Ara l’obra té més calat, més pòsit, tot és molt més compacte, té unes arrels més fortes i profundes

Jordi Cortés (Barcelona, 1964) – Ballarí, coreògraf, professor i director de la Cia. Jordi Cortés – Alta Realitat. Format en dansa contemporània a l’Institut del Teatre de Barcelona, Jordi Cortés també va ser membre fundador de L’anònima Imperial, i es presenta com destacat professor de prestigioses escoles i estudis com són PARTS a Brussel·les, i el Centre Nacional de la Dansa de París. A banda de la multitud de les seves pròpies creacions, juntament amb Damián Muñoz, a més d’aquest espectacle, també ha creat “Tres tristes Stripsteases”

Damián Muñoz (Vitòria, 1968) – Ballarí, coreògraf, professor i director de la seva companyia La Intrusa Danza. És un dels principals exponents de la dansa contemporània que es fa al nostre país. Reclamat ballarí i coreògraf en l’àmbit internacional, Damián Muñoz ha presentat les seves creacions en més de vint països i ha col·laborat com a coreògraf convidat a prestigiosos centres com el Theater School d’Amsterdam i Le Groupe Dance d’Ottawa. El creador, guardonat amb diversos premis (entre ells el Max al millor intèrpret masculí per l’obra Staff), també és destacat professor.

No us perdeu per res del món aquest espectacle de dansa… potser l’ultima oportunitat de poder-ho gaudir en directe. Estarà al Mercat de les Flors encara aquest pròxim cap de setmana, del 15 al 18 de gener 2015.

Creació i interpretació: Jordi Cortés, Damián Muñoz
Col·laboració artística: María Muñoz
Música: Collage / Il·luminació: Javi Ulla / Espai escènic: Jordi Cortés, Damián Muñoz, María de Frutos / Veu: Sílvia Pérez / Vestuari: Antonio Belart

Producció: Jordi Cortés – Alta Realitat & Damián Muñoz / Coproducció: Endansa