El passat dissabte, després de sortir del Teatre Akademia, ens vam dirigir ràpidament al Mercat de les Flors per tal de veure un espectacle de dansa, ÖLELÉS, que en el seu dia ens ho vàrem perdre i que ara per sort torna a Barcelona, precisament quan 
compleix 10 anys de la seva estrena; durant aquest llarg temps ha estat representat arreu del món (22 països d’Europa, Amèrica i Àsia), amb enorme reconeixement i èxit.
Abans d’entrar a la Sala Pina Bausch, on es representava, vàrem poder veure en una sala annexa, el curtmetratge “Coup de Grâce” que és una adaptació cinematogràfica de l’espectacle Ölelés, dirigida per Clara van Gool, durant l’any 2011. Aquesta visió ens va deixar meravellats de tanta bellesa, tant en l’aspecte de la dansa de l’espectacle, (que després veuríem de forma íntegra), com en l’aspecte cinematogràfic, amb uns plànols que crec ens costarà oblidar. Una autèntica meravella.
ÖLELÉS, és una baralla coreografiada, sense guanyador final. El seu argument està basat en la novel·la “L’última trobada” de Sándor Márai, que aquest passat mes d’octubre vàrem veure representada al Teatre Romea.
Aquesta peça parla del retrobament de dos vells amics, que havien estat com germans, després de quaranta anys de distanciament físic i espiritual. Ambdós volen solucionar un conflicte del passat que els va distanciar i ara es veuen obligats a enfrontar-se als seus fantasmes per última vegada. Un duel sense armes en què els dos homes són caçador i presa alhora.
Segons el mateix Márái, curiosament, en hongarès les paraules ölés i ölelés, “matança” i “petó”, s’assemblen i tenen la mateixa arrel; d’aquí el nom de l’espectacle.
Aquesta producció de dansa, és una de les millors que hem pogut veure en directe en els darrers anys; escenes que impacten des del primer minut i que són inesborrables de la memòria, com les que els dos homes, dansen a l’aire, penjats d’una corda que fa de pèndul gegant a l’espai escènic. Els dos ballarins que actualment ja no estan en la seva plenitud de joventut, ens deixen meravellats per les contorsions que encara són capaços d’assolir.
Els moviments de Cortés i Muñoz són vigorosos, amb molta verticalitat i força, i d’una elegància aclaparadora. Són dos homes i la masculinitat, certa brutalitat, es percep en cada gest. Van de la cordialitat a l’odi profund, però sense arribar a les mans, tot i que sembla que ho desitgin.
Curiosament en alguns països que han visitat en aquesta gira, han estat censurats o han provocat un escàndol majúscul, en creure que no era admissible que dos homes es puguin “tocar” tanta estona, en una dansa en què pocs moments els seus cossos no es troben entrellaçats.
