Aquest passat dissabte, inauguració de la nova temporada d’òpera 2015/16, que es retransmeten en directe des del Metropolitan de New York, a 70 països de tot el món. Nosaltres aquest any únicament ens hem abonat a mitja temporada, escollint 6 de les 12 òperes que es retransmetran…. deixant aixi la nostra agenda amb més espai pel Teatre.

Feia molt de temps que no revisàvem aquesta òpera de Giuseppe Verdi, malgrat que aquesta és potser una de les que més havia escoltat quan encara era adolescent i molt especialment els seus conegudíssims cors, que és el primer que em va impactar en el món de l’òpera.

IL TROVATORE (El trobador) és una òpera en quatre actes sobre un llibret italià de Leone Emanuele Bardare i Salvatore Cammarano, basat en l’obra teatral El trobador d’Antonio García Gutiérrez. La seva estrena va ser al Teatro Apollo de Roma l’any 1853.

La trama -intricada i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la revolta de Jaume d’Urgell, a les primeries del segle XV, contra Ferran d’Antequera, arran del resultat del Compromís de Casp, celebrat després de la mort sense successió de Martí l’Humà.

La protagonista de la història és Azucena, la gitana, qui per a venjar-se del comte de Luna, (que havia cremat viva la mare d’aquella), porta a la pira al fill d’aquest. Però en el seu deliri venjatiu, a qui realment fica a la foguera és al seu propi fill.

Manrico, un desconegut trobador que festeja Leonora, que està enamorada d’ell des que, anys enrere, la coronés com a cavaller després d’un torneig palatí, i que apareix com a fill de la gitana, és el supervivent de l’error i, per això, germà de l’actual comte de Luna, que desitja a Leonora. El comte imposa el seu matrimoni amb Leonora, però aquesta, enamorada de Manrico, cau a la presó amb la seva “mare” i en descobrir l’assassinat d’aquesta, prefereix el suïcidi. El comte, absolutament fora de si per la pèrdua de la seva estimada, ordena la mort de Manrico, de manera que la gitana acaba consumant la seva venjança en explicar al comte com ha matat al seu propi germà.

La producció de Sir David McVicar, reaprofitada dels mateix Metropolitan de New York (ultim cop 2011), la veritat es que vista des de avui en dia es realment …patética; tant la posada en escena que no em va agradar gens ni mica… i encara menys, la fosca i rudimentaria escenografia giratoria, que està massa envellida, la veritat es que no hi ha per on agafar-la; sembla mentida que el millor Teatre d’òpera del mòn, encara opti per reposar produccions tan anticuades esteticament que arribin fins a graus de lletjó feridores pels aficionats a l’òpera.   Tampoc ajuda l’actitud dels espectadors neoyorquins, amb aplaudiments constants sense to ni so, en mig de la representació, en veure apareixer els seus idols; a mi em sembla una mica aldeà.

Per acabar d’adovar-ho, els primers minuts de la retransmissió en directe, potser el primer quart d’hora, es va veure enterbolida pels constants talls de só i d’imatge, que vàren fer temer el pitjor. Malgrat aquestes greus incidencies, haig de reconeixer que els equips de captació del so al Metropolitan han millorat i molt aquesta temporada i ja per sort no s’escolten els buits de soroll de fondo, quan acaba d’interpretar-se un aria, o existeix una variació del volum de la música de l’orquestra.

Un cop dit això, val a dir que el repartiment en aquesta ocasió va ser absolutament espectacular, amb una increïble Anna Netrebko (Leonora), el meu descobriment del coreà Yonghoom Lee amb una veu que fa tocar el cel (Manrico) i això malgrat la poca expressivitat que té a curta distància.

Dmitri Hvorostovsky (Di Luna), va ser un dels que va rebre més aplaudiments, però en aquest cas totalment justificat, perquè acaba de sortir d’un greu ensurt en detectar-li fa poc un tumor cerebral, que semblava li impediria inaugurar aquesta temporada; sembla mentida però la seva veu resta intacte i va ser un dels grans protagonistes de la nit.

Dolora Zajick (Azucena), malgrat la seva avançada edat, va continuar sent un dels valors important d’aquesta inauguració de temporada.

La direcció d’orquestra va ser correcta i suposo que força fàcil compta’n que es tracta la millor del món en aquest gènere. També el cor del Metropolitan va estar a l’altura de les grans ocasions.

La música de Verdi i la qualitat dels seus intèrprets tant musicals com vocals, van compensar tota la resta amb escreix i finalment haig de dir que va ser una nit realment magnifica i per recordar (llàstima de posada en escena).

Director musical: Marco Armiliato

Leonora: Anna Netrebko  //Comte di Luna: Dmitri Hvorostovsky // Ferrando: Štefan Kocán // Manrico: Yonghoon Lee // Azucena: Dolora Zajick // Ines Maria Zifchak

Director d’escena:  Sir David McVicar // Escenografia: Charles Edwards //   Vestuari: Brigitte Reiffenstuel // Iluminació: Jennifer Tipton // Coreografia:  Leah Hausman