Aquesta és una proposta que ha tingut i té un enorme èxit de públic, i que fa molt de temps que ens venia molt de gust veure, ja que per diverses circumstàncies ens la vàrem perdre durant la seva primera temporada.

El fet casual, que en les nostres vacances d’estiu i molt lluny de Catalunya, ens vam trobar cara a cara i amb l’actriu Miriam Iscla, … i sobretot al fet que ens va reconèixer “sou els dels cargols” va dir, … encara ens venia més de gust veure i valorar aquesta producció teatral.

Finalment, ahir dissabte 30 de desembre al Teatre Borràs, vam poder gaudir de FITZROY, que ha encetat a Barcelona la seva segona temporada.

Deu anys després de la comèdia “EL CRÈDIT” (La Villarroel 2013), el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona 1964) i el director Sergi Belbel (Terrassa 1963), han tornat a fer un tàndem d’èxit. Aquest és el cinquè text escrit per en Jordi Galceran i dirigit per Sergi Belbel: “EL MÈTODE GRÖNHOLM” (quan encara no escrivíem aquest Blog), “CARNAVAL“,”EL CRÈDIT” i “PARAULES ENCADENADES” en la versió de 2017.

En aquesta proposta, quatre personatges, quatre escaladores, esperen a mitja ascensió el permís per culminar la seva fita, que és accedir al Fitzroy, per una de les vies més difícils mai assolida per una cordada femenina, la que anomenen via iugoslava. El Fitzroy (conegut també com a “cerro Chalten”) és una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile. Malgrat tenir una altura mitjana (3.405 metres) la seva ascensió és considerada de dificultat extrema per les seves parets gairebé verticals, polides i relliscoses sobre les que baten vents d’enorme força.

És protagonitzada per Sílvia Bel, Miriam Iscla, Sara Espígul i Mima Riera. A la primera temporada el paper de Mima Riera l’interpretava l’actriu madrilenya Natalia Sánchez, que actuava per primera vegada parlant en català. Segons hem llegit, tant l’autor com el director vam voler comptar amb la presència de Sílvia Bel, una experta escaladora, que ha ajudat l’equip a familiaritzar-se amb l’argot, eines i procediments presents en tota escalada. 

Són quatre alpinistes amb edats i motivacions diverses que esperen que canviïn les condicions meteorològiques per continuar l’ascensió. Des del camp base, en Sergi (veu en off de Jordi Boixaderas) controlen la meteorologia. Quan ja sembla que podran reprendre l’ascensió, un fet inesperat, que no desvetllarem, les obligarà a decidir si continuen amunt o retornen al campament base. El conegut joc infantil de la “frase maleïda” omple bona part del temps d’espera i les ajudarà, o no, a prendre la decisió.

Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

La companyonia i el bon rotllo que semblava haver-hi entre elles comença a esquerdar-se quan han de prendre la decisió de pujar o baixar i en tot cas de qui puja o de qui baixa. 

Miriam Iscla, interpreta amb nota molt alta la Cati, la psicòloga, autora de llibres d’autoajuda i cap de l’expedició, que vol tenir tot controlat i ha de prendre l’última decisió. Magnífica la seva gestualitat en els jocs de la “frase maleïda”.

Sílvia Bel és l’Anna, una dona xerraire i extravertida, parella del Sergi, i que no es cansa d’explicar les seves “batalletes” una vegada i una altra. Brutal la seva interpretació.

Sara Espígul, és la Júlia, una dona callada que acaba sent el paper més dramàtic dels quatre i que amaga les seves veritables motivacions.

Mima Riera, interpreta a la Laura, en un paper que acaba sent l’element distorsionador de l’equip i que actua com si el que digués o fes, fos sempre innocent.

Les quatre actrius ens han regalat unes interpretacions magnífiques, tenint en compte que estan presents a escena en tot moment i a més, realitzant accions que han dotat d’una gran versemblança tota la representació.

Una bona història amb un magnífic text, que ha estat explicada d’una forma senzilla i ens ha traslladat al lloc on les quatre actrius esperaven, i ens ha fet viure amb elles els seus neguits, les seves expectatives i els seus somnis. Com diu l’autor “Sempre he admirat les persones que es plantegen reptes innecessaris. El seu estímul és la pura satisfacció d’aconseguir-los.”

Amb diàlegs àgils i molt d’enginy i una expressivitat corporal esplèndida, ens han fet passar una estona molt i molt divertida i ens han parlat de solidaritat, d’amistat, de valentia i de coratge per enfrontar situacions que no controlem i que ens obliga, sovint, a prendre decisions no desitjades.

Un equip que ha funcionat a la perfecció, amb l’escenografia de Max Glaenzel i Josep Iglesias, la il·luminació de Kiko Planas, el so de Jordi Bonet, i la caracterització i vestuari de Núria Llunell (tot el vestuari i els estris d’escalada són reals).

L’espai escènic ha situat l’acció dins d’un marc blanc rectangular presidit per les parets de la muntanya com si es tractés d’una fotografia emmarcada on es desenvolupa l’acció.

Aquest és el darrer espectacle teatral que veurem aquest 2.023. Magnífica manera d’acabar l’any.

Si encara no la veu vista, feu-nos cas almenys aquest cop… paga molt la pena anar-hi al Teatre Borràs on està programada fins al 25 de febrer.