PARAULES ENCADENADES –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Encara guardem a la memòria el tàndem Vilarasau/Boixaderas que ens van deixar absolutament impactats quan es va estrenar aquesta obra l’any 1998.

Escrit per en Jordi Galceràn el 1995 és una d’aquelles obres que no oblides malgrat el temps transcorregut. Per això no hem dubtat en anar a veure aquesta nova posada en escena, dirigida aquest cop per en Sergi Belbel.

I hem de dir que ara ens ha tornat a impactar; el clímax aconseguit a La Villarroel és realment important si bé no recordàvem els petits apunts d’un particular sentit de l’humor que ha provocat més d’una rialla a la platea.

PARAULES ENCADENADES és un clàssic del nostre teatre, un thriller psicològic sobre els límits i conflictes en les relacions de parella. Un joc ple de sorpreses que ens mostra les contradiccions i les desigualtats de la parella.

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Belbel ha traslladat l’acció a un teatre abandonat i la primera escena ja ens mostra com l’assassí tanca les portes amb nosaltres a dins. Un lloc sòrdid i claustrofòbic que aconsegueix l’escenografia de Max Glaenzel.

La posada en escena aconsegueix, amb la tensió i el ritme adequat,  crear una atmosfera inquietant on els dos protagonistes de la història Mima Riera i David Bagés van mostrant les peces del trencaclosques que ens ha d’ajudar a arribar a un final que intuïm (o sabem) malgrat els girs argumentals que acostuma a fer Jordi Galceràn en els seus textos. Un text que circula entre la veritat i la mentida i on quasi res del que ens van descobrint és una realitat. Un joc de l’autor amb els espectadors que provoca el canvi d’opinions constant, del que en realitat ha passat.

Mima Riera ha fet una interpretació que ha anat agafant força a mesura que avançava la representació, i David Bagés, una mica a l’inrevés, amb molta força inicial ha esdevingut menys creïble al final de la representació.

Al nostre entendre és un text, que malgrat ser un clàssic, requeriria una petita actualització per acabar de ser rodó amb els ulls d’avui.

Tot i que respectem el fet de no fer-ho, ja que segons ha manifestat en Sergi Belbel, no ha volgut tocar ni una coma del text …

“Comença a ser hora que se’n faci una nova posada en escena. Que espectadors i nous actors revisquin l’experiència d’aquests dos personatges intensos que es barallen, que es desbudellen amb ungles i dents damunt de l’escenari, personatges que malgrat l’atmosfera asfixiant de terror psicològic en què l’autor els situa, també tenen esclats de lucidesa i un particular sentit de l’humor”.

En qualsevol cas hem gaudit molt d’aquesta proposta i de les magnifiques interpretacions dels dos protagonistes.

Autor: Jordi Galceran 
Direcció: Sergi Belbel 
Amb: David Bagés i Mima Riera

Escenografia: Max Glaenzel \ Il·luminació: Kiko Planas\ Espai sonor: Jordi Bonet\ Audiovisuals: Oriol Paulo\ Caracterització: Toni Santos\Ajudant de direcció: Antonio Calvo \Regidoria i producció executiva: Ingrid Marín \ Cap de producció: Nati Sarriá \Direcció de producció: Josep Domènech  

Idioma: català

Durada: 1 hora i 40 minuts