Arxiu d'etiquetes: Mima Riera

– Teatre – ESMORZA AMB MI (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2018.05.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 273)

ESMORZA AMB MI (temp. 17/18 – espec. nº 273)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

L’Imma i jo quan sortim de veure una representació teatral, acostumem a tenir una valoració força similar, tot i que sovint argumentem les nostres diferències de criteri i alguna vegada fins i tot arribem a discutir.

Aquesta vegada la sang no ha arribat al riu, però haig de reconèixer que l’Imma ha connectat força mes que jo amb aquesta proposta de “ESMORZA AMB MI“, que vàrem poder veure aquest passat diumenge a la Sala Beckett.

Encara que en general la proposta ens ha agradat a tots dos, jo he sortit una mica amb la moral per terra per la desesperança provocada pel desamor i la incapacitat d’estimar, que vol transmetre expressament la proposta. Per altra banda a mi m’han sobrat uns quants minuts de l’escena inicial del fisioterapeuta i m’han mancat en l’escena final, perquè no me l’he acabat de creure, per la urgència en què prenen les decisions finals els seus protagonistes.

És per això que aquesta vegada la valoració “cargolaire” correspon més aviat a la visió de la proposta que ha realitzat l’Imma. Dit això, entrem en matèria …

ESMORZA AMB MI, de la cia. losMontoya, és una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales i que ens havien presentat la setmana passada en roda de premsa. Una proposta “cuinada a foc lent” segons ens va explicar Morales, perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors.

Continua llegint

– Roda de premsa ESMORZA AMB MI – Sala Beckett – 2018.05.15 (temp. 17/18 – RdP 081)

Roda de premsa ESMORZA AMB MI – (temp. 17/18 – RdP nº 81)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir al matí vaig poder assistir a una nova roda de premsa, convocada per presentar la nova proposta de la Sala Beckett, ESMORZA AMB MI de la cia. losMontoya  (pantalla & escena), amb dramatúrgia i direcció d’Iván Morales.

El director artístic de la Sala Beckett, Toni Casares fa la presentació de l’equip artístic de la proposta i comenta que està molt satisfet del treball de les dues companyies residents d’aquest any, una de les quals (losMontoya) presenta aquesta producció, que s’estrenarà demà 17 de maig i es podrà veure fins al 10 de juny.

La Sala Beckett, afirma Casares, sempre ha volgut donar la màxima importància a la figura del dramaturg, encara que en aquest cas dramaturg i director recauen en la mateixa persona.

Ivàn Morales, ens ha comentat que ha estat un plaer treballar aquesta proposta d’una forma pausada en els locals de la Beckett, perquè ha pogut cuinar-la a foc lent i experimentar sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors, en un ambient gairebé màgic on t’adones que estàs treballant en un “obrador” d’arts escèniques i perquè et trobes contínuament amb altres artistes, creadors i projectes.

Ens comenta que ha volgut escriure una història de personatges com tots nosaltres, com els nostres amics, de com estimem, de com ens perdem, de com ens donem plaer, de què ens fa patir, i com intentem riure. Ha intentat explicar la intimitat de les nostres vides fugint del fals realisme o costumisme de les sèries televisives. Ha volgut retratar-se a ell mateix i a les persones del seu entorn, i construir una mena de mirall on segurament els espectadors es podran veure reflectits.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (306) – PARAULES ENCADENADES – La Villarroel (🐌🐌🐌🐌) – 18.07.2017

PARAULES ENCADENADES

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Encara guardem a la memòria el tàndem Vilarasau/Boixaderas que ens van deixar absolutament impactats quan es va estrenar aquesta obra l’any 1998.

Escrit per en Jordi Galceràn el 1995 és una d’aquelles obres que no oblides malgrat el temps transcorregut. Per això no hem dubtat en anar a veure aquesta nova posada en escena, dirigida aquest cop per en Sergi Belbel.

I hem de dir que ara ens ha tornat a impactar; el clímax aconseguit a La Villarroel és realment important si bé no recordàvem els petits apunts d’un particular sentit de l’humor que ha provocat més d’una rialla a la platea.

PARAULES ENCADENADES és un clàssic del nostre teatre, un thriller psicològic sobre els límits i conflictes en les relacions de parella. Un joc ple de sorpreses que ens mostra les contradiccions i les desigualtats de la parella.

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Belbel ha traslladat l’acció a un teatre abandonat i la primera escena ja ens mostra com l’assassí tanca les portes amb nosaltres a dins. Un lloc sòrdid i claustrofòbic que aconsegueix l’escenografia de Max Glaenzel.

Continua llegint

– Teatre (236) – VIDES PRIVADES (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Borràs – 17.04.2017

VIDES PRIVADES

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Fa gairebé un mes vaig poder assistir a la roda de premsa d’aquesta producció de La Brutal que es representa al Teatre Borràs, i la primera impressió va estar prou bona; després d’això vàrem començar a llegir les primeres reaccions a les xarxes socials i ens vam refredar força, ja que potser el gènere de la comèdia no és el que més ens satisfà en teatre.

Per sort ahir dilluns de pasqua vàrem rebre una oferta del 50% (pensàvem que els dilluns a Barcelona el teatre gairebé estava prohibit), i ens vam animar a provar sort, reconeixem que sense gaires expectatives…. i resulta que ens va agradar molt més del que esperàvem i a més, ens ho vam passar la mar de bé.

La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era un projecte d’arqueologia”… i aleshores t’adones que una adaptació possible comença quan deixes de buscar justificacions per “portar a l’actualitat” el que en realitat sempre ha estat, és a dir, la tragicòmica esquerda entre la biologia i la cultura dels éssers humans“.

Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos anys, quan amb les seves noves parelles, Victor (Javi Beltrán) i Sílvia (Mima Riera), coincideixin en un Hotel de Begur.

Continua llegint

– Teatre (68) – LA TREVA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 26.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA TREVA – 

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.

Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??

De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??

Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.

la-treva-la-villarroel-1

Com ens diu la Sarah en un moment donat, la càmera ha de ser-hi per donar fe de què passa, però no pot intervenir per canviar el transcurs de la vida, no pot interferir en el desenvolupament dels esdeveniments, perquè no és el seu rol.

Els fets que ens expliquen se situen l’any 2009, la guerra de l’Iraq iniciada en 2003 continua, i la Sarah, una gran fotoperiodista de guerra resulta ferida en un atemptat en el qual perd la vida el seu intèrpret.

La seva parella des de fa vuit anys, James, la va a buscar a l’hospital d’Alemanya on durant sis setmanes ha lluitat per la seva vida. Tornen al seu apartament a Brooklyn i en aquesta treva obligada i en aquest període es replantegen la seva forma de viure i volen decidir com continuar quan estigui totalment recuperada.

Continua llegint

– Teatre – L’ONZENA PLAGA (🐌🐌🐌🐌) – cicle Tot pels diners (3/3) – Espai Lliure – 05/06/2015

Divendres passat vàrem assistir a la representació de L’ONZENA PLAGA, l’ultima de la sèrie del cicle “Tot pels diners” que s’ha estat representant al Teatre Lliure durant aquestes ultimes setmanes, produïda per la Cia. La Brutal i amb textos de diferents autors…. i una altra vegada ens ha tornat a agradar molt.

L'onzena plagaAquest cop el text de Victoria Szpunberg, segurament és la que entra més a fons en el tema comú d’aquest cicle, la toxicitat dels diners per les persones, que intenten posseir-lo per poder comprar tot, incloent-hi els sentiments, la fidelitat i l’amor; un text que ens ha impactat força perquè a través de la simbologia d’una plaga de rates, ens mostra d’una manera clara, un entorn humà que podria ser molt proper al nostre, en el que tot ho marca i manega el desig de la possessió dels diners, tant dels que no en tenen, com dels que tenen mes del que realment necessiten per tal d”intentar comprar tot el comprable i el que no ho sembla pas. El poder dels diners no te aturador.

David Selvas entoma aquest text amb entusiasme i el dirigeix d’una forma valenta, assumint a més a més un dels papers principals, cosa que no massa sovint surt del tot bé… i en aquest cas, tot ha anat rodat. Des d’una encertada posada en escena que compta amb una escenografia força senzilla, però impactant, fins a una magnífica direcció d’actors, tot ha funcionat perfectament; l’Espai Lliure, amb espectadors a tres bandes i molt propers a l’escena, no permet construir grans escenografies, en estar situada l’acció al ben mig dels espectadors; malgrat això, tan sols amb una mica de gespa, quatre mobles i una bona il·luminació, ha permès crear dos espais diferents, el pati d’una casa unifamiliar i el seu interior, al que cal afegir una simulada cúpula de llum làser, que servirà per poder furetejar la invasió de les rates….. però els espectadors, a poc a poc ens adonarem que les rates estan més dintre que fora.

L'onzena plaga - Voltar i Voltar-imp

Tot comença amb un sopar especialment preparat per una parella (David Verdaguer i Mima Riera) que s’està desfent per moments i principalment per culpa de la manca de recursos econòmics; ell recerca treball desesperadament com a dissenyador de joies i per aquesta causa convida a una altra parella amiga, que és gai (David Selvas i Pol López), per tal de què amb l’ajut del pare d’un d’ells, es pugui col·locar fàcilment….. una invasió de rates i la fòbia a aquestes d’un dels convidats, malmetrà el pla.

Continua llegint

– Teatre MAMMÓN (🐌🐌🐌 + 🐚) Cicle Tots els diners (1/3) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 11/04/2015

Aquesta vegada ens animem a veure quines sorpreses i esbojarraments ens tenen preparats en Nao Albert i en Marcel Borràs, en aquesta nova proposta… i és que estic gairebé segur que encara no ens hem perdut cap d’elles, quan treballen com a autors teatrals. A l’Espai Lliure veiem la primera obra del cicle “tots els diners” que ens vol parlar d’on són els límits d’allò que estem disposats a fer per diners…. de l’avarícia i les seves conseqüències.

Tres obres de diferents autors sota el mateix pretext dels “calerons”. MAMMÓN és la primera d’elles i s’inicia molt seriosament, tocant un tema que als voltaires ens posa els pèls de punta; el tema és el de la guerra de Síria, i a nosaltres ens afecta moltíssim perquè la vàrem recórrer de punta a punta durant l’estiu del 2007, pocs anys abans que s’inicies aquesta barbàrie…. i els que sou viatgers, sabeu que fem una mica nostre els llocs on has viscut una part de la teva vida, per petita que sigui…. i acabem estimant aquells llocs que has trepitjat.

mammon_felipe.mena_A la representació, ens expliquen amb imatges el viatge arqueològic a Irak, tocant a la frontera Síria, que va fer Marcel Borràs, quan ja havia esclatat tot; és aquí quant s‘assabenta de la història d’un personatge mitològic fenici, MAMMÓN, que va viure per aquelles terres prop de l’antiga Khalpe (l’actual Alep) i que per culpa seva i sense voler, va mostrar als seus habitants, el valor material de l’or que aquells desconeixen fins aleshores. Les conseqüències van ser tràgiques perquè al cap de poc temps, l’avarícia, les baralles i les rancúnies entre ells van acabar destruint-los; de fet MAMMÓN es va penedir molt al principi i els va avisar de què tot tenia un límit. Curiosament aquest personatge segons des de la cultura que es parla d’ell, se’l considera dolent o bo… pels cristians és ni més ni menys que el dimoni de l’avarícia i pels fenicis el Déu de la bonança.

L’acció passa de la pantalla a l’espai escènic ja amb tots els actors presents i aquests situats a la ciutat de Las Vegas, on s’han traslladat per tal d’intentar multiplicar amb el joc, uns calerons que han aconseguit de subvencions públiques per tal de representar com cal, MAMMÓN als escenaris de casa nostra.

Continua llegint

– Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

El passat divendres vàrem assistir al Teatre Lliure de Gràcia (per cert …. quan tindrem el plaer d’anomenar per fi a aquest espai “Sala Anna Lizaran”???), a veure una nova proposta que protagonitzaven “Les Antonietes” juntament amb la “Kompanyia Lliure“; es tractava de SOMNI AMERICÀ i la veritat és que anàvem sense gaires esperances de què ens agrades gaire, ja que les crítiques que havíem llegit no eren pas gaire encoratjadores.

Somni America 5

La veritat és que ens va agradar força mes del que esperàvem, especialment el text elaborat per Oriol Tarrasón, a base d’un treball minuciós de molts mesos de lectura de llibres d’autors dramàtics nord-americans del segle XX….

ERSKINE CALDWELL, ARTHUR MILLER, EUGENE O’NEILL,BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS

Cartell Somni AmericaA partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.

Tots ells són personatges desarrelats pel fet de no voler estar sotmesos a les normes que la societat els obliga…. són bones persones i voldrien ser estimats, aconseguir una bona feina que els ompli, dedicar-se a l’art o a la música, inclús deixar de pensar massa en un mateix per fer-ho per la col·lectivitat o ajudar als altres a viure amb dignitat; la realitat és que no han tingut sort i estan aixoplugats en una nau malmesa que ha de ser enderrocada. Pel que sembla, no és pas veritat que a Amèrica tothom pot triomfar.

Tot i això, no sé ben bé perquè, els diàlegs queden una mica desdibuixats i les referencies a personatges d’obres cèlebres de la literatura del segle XX, queden lluny de ser entesos per la majoria del públic, i solament queden a l’abast de grans lectors.

Somni america 1

Somni America – Fotos de Ros Ribas

 Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins al límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser l’única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Continua llegint

– Teatre – VICTÒRIA D’ENRIC V (***) – Teatre Lliure de Gràcia – 03/10/2014

Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

victoria.enric_

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Continua llegint

– Teatre – EL CABALLERO DE OLMEDO (****1/2) (assaig general) – Teatre Lliure Montjuïc – 13/03/2014

Sorprenent el bon resultat que Lluís Pasqual ha obtingut d’una obra que d’entrada no ens atreia gens i que segurament no hauríem pensat anar-hi (perquè t’enganyes a tu mateix, Miquel ???).

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure1-imp

Un clàssic del Teatre del segle d’Or espanyol de cavallers espadatxins, i donzelles verges que esperen el seu “príncep blau” per sortir de la vida avorrida que porten….. i si això li falla, se’n van a un convent de clausura a “estimar” el ser suprem de la creació.   Buff…. crec que no estic venent bé el producte !!!

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure2-imp

El caballero de Olmedo és una obra de Lope de Vega escrita segurament a l’any 1620 i basada, com altres del mateix autor, en una cançó popular:
Que de noche le mataron
al Caballero,
la gala de Medina,
la flor de Olmedo.
L’obra normalment es classifica com una tragèdia (o tragicomèdia), ja que introdueix elements propis d’aquest gènere en la seva tradició clàssica, com la presència d’un cor, el desenllaç fatal del seu protagonista o la temàtica de la destinació com a força inexorable que s’imposa a els personatges.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 1

Un text sense gaire argument, però escrit en vers i que realment escoltar-lo en directe en una platea, és realment un plaer pels sentits. Els personatges principals d’aquesta tragicomèdia son:

  • Don Alonso, «el caballero de Olmedo», personatge principal de l’obra, ve a Medina, on s’enamora de doña Inés. És caracteritzat com a atractiu, valent i cortès.
  • Doña Inés, la dama de l’obra, de la qual s’enamoren tant don Alonso com don Rodrigo.
  • Doña Leonor, la germana de doña Inés.
  • Don Rodrigo, promès de doña Inés, és l’antagonista de don Alonso. Se li presenta com un personatge covard i traïdor.
  • Fabia: alcavota que serveix d’intermediari entre doña Inés i don Alonso. És una figura similar a la Celestina.
  • Tello: criat de don Alonso i còmplice de la seva relació amb doña Inés. Representa la figura del graciós.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 2

La posada en escena és “brutal” i no precisament pels grans mitjans que s’utilitzen, ja que al Teatre Lliure la veiem despullada de qualsevol escenografia i recurs afegit; aquí és un escenari net i a sobre d’ell un munt de cadires …. i punt; es juga això si, amb una molt bona il·luminació i com a fons en algunes escenes se li afegeixen recursos videogràfics.

Continua llegint