Dijous passat, dia 7 d’octubre vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, per veure la primera obra de la temporada a la Sala Gran.

D’entrada hem de dir que pel Miquel ha tornat a ser un nou desencís, el segon d’aquesta temporada al TNC; en canvi per l’Imma ha estat una proposta que en part, l’ha satisfet prou.

Dirigida per Carme Portacelli, LA VÍCTOR C. és una obra basada en els llibres “Tots els contes” (volums I,II i III) i “Mosaics” de Caterina Albert i Paradís, la nostra Víctor Català.

Caterina Albert (L’Escala 1869-1966) es va amagar darrere un nom masculí per poder escriure, per evitar judicis i prejudicis. Va escollir el pseudònim de Víctor Català, nom del protagonista d’una novel·la seva inacabada. Una autora revolucionaria que va passar els seus últims deu anys de vida al llit on rebia les visites, oferint una imatge de dona fràgil i malaltissa.

Anna Maria Ricart Codina ha construït un text a partir dels escrits de Víctor Català per tal d’aproximar-nos a aquesta autora empordanesa.

La proposta de LA VÍCTOR C. ens presenta a Víctor Català (Rosa Renom) al seu llit. Durant el dia rep visites, a la nit l’acompanyen els personatges de les seves obres. Des del llit, acompanyada de la seva germana Amèlia (Lluïsa Castell), explicarà a un jove periodista (Ferran Carvajal) records de la seva vida.

Una proposta que és una barreja de monòlegs, poemes i narracions de l’autora, amb moments de la seva vida. Una recreació que en molts moments es força confusa, de la vida d’una dona independent que va optar per no seguir les pautes que marcaven la societat de l’època.

“Potser sí que he trobat el meu lloc i el meu lloc era precisament no casar-me amb ningú i fer el que em semblés a mi.”

“He viscut a cavall entre dos segles: m’he sentit modernista quan ja guanyava el noucentisme; m’he trobat entre mossèn Alcover i Pompeu Fabra i les seves disputes lingüístiques (jo anava amb mossèn Alcover i vam perdre); em van titllar de ruralista i quan els escric una novel·la que passa a la ciutat, no els agrada; quan escric sobre el camp i la muntanya que per què no escric sobre el mar si el tinc al costat de casa... Per què? Per què m’han de limitar? Per què m’han de definir?”

Els diferents papers de la proposta estan interpretats per Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Rosa Renom és la Victor C.

Tots els intèrprets tenen el seu moment de glòria i participen més del que en principi ens imaginàvem, ja que creiem erròniament que Rosa Renom eclipsaria la resta de personatges… i no és així, perquè en molts moments el personatge de la Víctor C. resta immòbil observant tot el que gira al seu voltant. Les interpretacions, totes, són magnífiques i per tant creiem que aquest aspecte és el millor de la proposta.

Una escenografia espectacular i alhora minimalista, responsabilitat de Paco Azorín, amb unes precioses projeccions audiovisuals de Miquel Àngel Raió que, amb la il·luminació d’Ignasi Camprodon, donen al conjunt una gran vistositat i fan més “passables” les dues hores i quinze minuts que dura la proposta. A l’escenari, molts llibres i un llit enorme.

Una posada en escena que vol donar dinamisme al text, amb un parell d’enormes parets mòbils, amb portes i finestres per on apareixen els personatges reals o ficticis de la proposta, que en principi impacta per la seva gran vistositat, però amb un reiteratiu moviment que arriba fins i tot a cansar visualment.

Una proposta creada de zero, com un homenatge a una gran autora, però que, al nostre entendre, amb la barreja de textos de diferents estils i episodis de la seva vida, així com amb la durada un pèl excessiva, ens han complicat el seguiment de la peça.

Tal com ens va passar amb “SOLITUD” (vista en aquesta mateixa sala el març de 2020) aquesta proposta ha agradat força més a l’Imma, per la gran riquesa literària dels textos d’aquesta enigmàtica autora.