DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir, diumenge 19 de maig, a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.
En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.
Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.
També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.
Fotografies de Ros Ribas
Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.
El poble està representat per varius personatges de diferents professions i personalitats, tots ells tenen un moment de protagonisme quan es dirigeixen al públic-jurat per explicar la seva percepció de la Virgínia, però tots ells formen part d’una col·lectivitat, del poble, de la massa que és incapaç de pensar individualment i es deixa arrossegar per un líder.
“Quanta força té el poder del grup sobre l’individu, el del líder sobre el grup, el de la família davant de la societat com a espai protector dels pecats, el de l’amor mal entès i de com l’explotació es pot camuflar com un acte de generositat”.
Anna Güell és la Glòria, la propietària del bar del local social, Andrés Herrera és en Carlos, el transportista del poble, Lluís Marco és l’Albert, una persona gran que està perdent la vista però veu més que la resta de persones del poble. Áurea Màrquez és la Marta, una mestra de personalitat molt fràgil, casada amb l’Ivan, en Josep Julien, que s’ha quedat a l’atur i fa de pagès a contractor, tenen un fill, el preadolescent Abel que avui ha estat interpretat per Joel Bramona. Alba Ribas és la Marta, que representa el jovent del poble que vol fer amistat amb la nouvinguda.
Fotografies de Ros Ribas
L’Albert Pérez es Xavier, el metge del poble i pare del Max que veu com el seu fill filosofa i deixa pasar el temps sense fer res, un jove idealista però covard que proposa “experiments” col·lectius mentre diu que escriu un llibre. Andreu Benito és el pare de la Vírginia, l’home poderós que amb els diners tot ho pot comprar.
Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. El bé i el mal de cadascú de nosaltres, la fina línia que ho separa, el mal que és capaç de fer per acció o per inacció, fins i tot, la bona gent.
Ens defensem, ens justifiquem, ens emparem darrere el líder, la família, l’amant, el cap a la feina, …. i deixem que les coses passin. Anteposem les nostres pors, els nostres dubtes i no fem res.
Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt, tant pel que fa a la direcció, com en general a les interpretacions, malgrat que algunes d’elles han quedat força reduïdes, per la decisió de Sílvia Munt de buscar l’essència, que en definitiva ens vol alertar del perill d’adherir-se al comportament col·lectiu com a única opció.
Nosaltres no pretenem comparar aquesta versió reduïda amb la pel·lícula original de Von Trier; ens ha agradat la dramatúrgia, la posada en escena, les interpretacions i la direcció sota els paràmetres d’unes idees molt clares.
Enriquidor com sempre, el col·loqui postfunció amb la directora i quasi tots els membres de la companyia.
Autor: Lars Von Trier
Traducció: Pau Miró
Dramatúrgia: Pau Miró i Sílvia Munt
Direcció: Sílvia Munt
Intérprets: Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez, Alba Ribas, i David Verdaguer
Escenografía: Max Glaenzel / Vestuari: Mercè Paloma / Caracterizació: Ignasi Ruiz / Il.luminació: David Bofarull (a.a.i.) / So: Damien Bazin / Vídeo: Daniel Lacasa / Ajudant de direcció: Tilda Espluga / Suport a la direcció: Daniela Feixas / Ajudant d’escenografía: Enric Romaní / Ajudant de vestuari: Nadia Balada
Idioma: català
Durada: 1h. 35′
