VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
CUL COMBAT –
Dimarts passat començava al Teatre Tantarantana el VII Cicle de Companyies en Xarxa amb l’objectiu d’apropar propostes de teatre independent d’arreu de l’estat. Seran nou les companyies que oferiran diferents formes d’entendre l’experimentació en les arts escèniques amb varietat de llenguatges i tècniques, del teatre físic al documental passant pel circ i la performance.
CUL KOMBAT és una proposta de la Companyia Patricia Pardo de València, amb la col·laboració d’Amnistia Internacional per a la campanya “El meu cos, els meus drets”.
En paraules de la mateixa Patricia Pardo:
“És un al·legat per l’eliminació dels gèneres, com a horitzó. Però, alhora, reivindiquem la categoria imposada, la de ser dona, perquè sabem de la invisibilitat, de la violència i del control exercit sota eixa etiqueta-dona.
Lluitem per l’eliminació de la sexificació, sí, però no oblidem que els nostres avis amb penis pegaven les nostres àvies amb cony.”
La companyia dirigida per l’escriptora teatral i clown Patricia Pardo, va néixer l’any 2007 i investiga la coexistència entre l’expressió circense tradicional i la contemporània. En els seus muntatges predominen el clown gestual, la música en directe i el monòleg delirant.
Cul Kombat està escrita per Guadalupe Sáez i Patricia Pardo i es tracta d’una obra circense-teatral que qüestiona la intromissió en els cossos, en la identitat i la imposició de les categories. Una obra on amb humor es qüestiona la manca de drets sobre el nostre propi cos, la nostra sexualitat i el nostre dret a tenir o no fills. Aparentment a tots els foros públics és dona una visió de persona- home o dona, lliure, però en realitat la tradició patriarcal de la nostra societat ens assigna un rol en funció del nostre sexe.
Cul Kombat és una exploració entorn del gènere i el cos, reivindica el dret a la nuesa, a la revolució feminista i a la identitat sexual múltiple: “uns són alts i d’altres no, uns són miops i d’altres no, uns tenen vagina i d’altres no, un son morenos i d’altres no, uns tenen penis i d’altres no …. Però tots tenim un cul“. La idea que aporten amb aquesta original proposta és que si totes les persones, homes o dones, estiguéssim classificats pel cul, seríem iguals i s’eliminaria la concepció de sexe.
En entrar a la sala Eva Zapico i Patricia Pardo ens reben vestides de gala i ens ofereixen una targeta de presentació del seu espectacle. Estan immòbils com a taules. Després d’unes projeccions de quadres d’artistes de tots els temps, amb la dóna com a protagonista, apareixen elles dos amb la seva visió mes clown i inicialment sense pronunciar ni un mot. De cop un discurs que és un al·legat contra la violència però pronunciat amb dentadures postisses, potser el moment més feixuc d’un espectacle que agafa ritme i transcendència a mesura que avança i que ens acaba atrapant en un discurs que compartim.
Molt colpidor el moment en què ambdues ens parlen de les seves àvies i sobretot quan Patricia, sola, ens relata l’episodi de violència de gènere, amb el que tanca l’espectacle.
“L’avi m’ha pegat. L’home em pegava” I t’ho conta la teua àvia i tu ja coneixes
un poc més la història de les dones. Perquè les dones no sabem la nostra història,
no ens l‘expliquen. La història de les dones la coneixem per les nostres mares, per
les nostres àvies, pel que diuen i pel que callen, pel que diuen i pel que callen.
Perquè els llibres, els documentals, l’imaginari comú no ens diu res. A vegades ens
parlen de Curie o de Marilyn Monroe. Però de veres és eixa la nostra història? Curie
i Monroe? Qui ens conta la nostra història, la història de les dones?, la història de
les que la societat ha fet dones. Perquè jo no volia ser dona, jo no vull ser dona, jo
no em reconec dona, jo em reconec cul, sempre m’he sentit cul! Sé que és una
etiqueta això de ser dona, però (…)
Una comèdia seria, una proposta molt interessant on a través del clown, els malabars, la capsa màgica, la música i les imatges, són capaços de parlar i fer visible una realitat que cal acceptar i en la mida del possible corregir.
L’escenografia dóna al muntatge un aire circense que ho complementa molt bé.
Cia Patricia Pardo (València)
Dramatúrgia: Guadalupe Sáez i Patrícia Pardo
Direcció: Patrícia Pardo
Repartiment: Eva Zapico i Patrícia Pardo
Vestuari: Raquel Renart i Mar Hernández \ Elements escenogràfics i atrezzo: Lluna Albert, Alberto Vidal, Enric Juezas i Santiago Blanco \ Vídeo – Projecció: Andrés Jerez \ Maquinària i il·luminació: David Sánchez
Cargol de CUL