A vegades un tema que en principi no t’atrau gens, com el de la violència per la violència, t’acaba atrapant per la seva història i pel sol fet d’intentar comprendre a l’esser humà en totes les seves facetes, incloent-hi les més fosques i terribles. Es el cas d’aquesta producció que ara mateix s’està representant al Tantarantana Teatre, “Consejos de un discipulo de Morrison a un fanático de Joyce“.
Enguany és desè aniversari de la mort de l’escriptor xilè Roberto Bolaño, i el director de teatre Fèlix Pons ha volgut adaptar per l’escena aquesta obra escrita a quatre mans, les del mateix Roberto Bolaño i les del barceloní Antoni Garcia Porta, que en realitat és el primer que la va començar. De fet va ser la primera obra literària dels dos escriptors i va ser escrita a intervals que van des de l’any 1.979 fins al 1.984, any en la que va ser publicada i va obtenir el premi “Ámbito Literario de Narrativa 1984”.
CONSEJOS narra les desventures d’Ángel Ros (català, 29 anys) i d’Ana Ríos Ricardi (sud-americana, 22 anys) durant un sanguinari estiu en la Barcelona de principis dels anys 80. Àngel, el narrador, és un escriptor fracassat, cineasta aficionat i baixista ocasional en una orquestra tropical, que coneix a Ana en un dels seus concerts. S’enamoren.A partir de llavors, la sud-americana arrossegarà a l’Àngel a una veloç i irrefrenable carrera delictiva, sanguinolenta, que es desenvoluparà a Barcelona i que acabarà amb la fugida de l’Àngel a París.
Com uns moderns Bonny&Clyde passats d’amfetamines, els dos protagonistes emprenen la seva escalada d’amor i crim. Una espiral violenta que comença amb l’assassinat de la vella per a la que treballa l’Ana i segueix durant tot l’estiu amb robatoris a botigues, empreses, pisos i assalts a bancs, amb les seves respectives morts.
Mentrestant s’oculten en pisos francs per evitar a la policia, Àngel Ros, el narrador de la història, admirador i expert en l’obra literària de James Joyce expressa i reflexiona sobre la seva obra literària inconclusa Cant de Dédalus anunciant fi. Els fragments d’aquest text, protagonista del qual, Dédalus, està inspirat en la vida de l’Àngel, s’intercalen, utilitzant tècniques narratives pròpies del cinema, amb episodis de violència, diàlegs entre els protagonistes, trucades telefòniques a la mare de l’Ana i als amics de tots dos, i els flashback d’escenes de la vida de parella, previs a l’espiral criminal d’aquell estiu. També s’ intercalen les cartes que l’Àngel escriu a la seva mare des de la seva recent clandestinitat i que crema una vegada escrites.
Els dos escriptors són de la meva generació i de fet jo sóc un parell d’anys amb mes “experiència” que ells. El tema que toca no és que sigui molt proper a mi, sobretot en el tema de posar-se fins al cul d’amfetamines i encara molt menys en el de assassinar quasi com a plaer; però si que el que traspua darrere de tot això per l’època que em sona molt familiar, perquè vaig estudiar 5 anys a la meva joventut en un ambient força bohemi, a l’escola d’arts aplicades i curiosament ja d’adults varem viure més de 20 anys a l’edifici “blau” de la plaça Lesseps… plaça on passa tota l’acció de la novel·la. Però també les notícies de l’atracament del banc Central de Plaça Catalunya i la lluita postfranquista que tant l’Imma com jo vàrem viure en pròpia carn i d’una manera força activa en la anomenada transició “democràtica”.
A banda de l’argument principal que és sense cap mena de dubte, la violència, també es pot veure una mescla de gèneres com la novel·la policíaca, el diari d’un escriptor, les cartes, el guió cinematogràfic, la cultura pop-rock (Jim Morrison), l’alta cultura (James Joyce) en una posada en escena transgressora que utilitza a més del text, la música de l’època i les projeccions cinematogràfiques.
El dos actors, NAO ALBERT i CLAUDIA BENITO, lluiten amb totes les seves armes i aconsegueixen fer-nos creïble aquest argument tant complexe, tant feridor i desagradable a la vista dels espectadors a dia d’avui. El triangle AMOR-PODER-VIOLÈNCIA sempre estan sobre l’escena però també saben extreure pinzellades d’humor, barrejades amb una barreja de sexe, drogues, creació, al·lucinacions, fantasia i violència que els converteix en una mena de Bonnie i Clyde casolans.
L’escenografia senzilla, com a centre de tot plegat un llit desfet i per tot arreu objectes deixats sense cap ordre… el llit com a pedra angular de la seva relació, allà s’estimen, es traeixen, discuteixen, desconfien, es droguen, s’emborratxen, riuen, ballen, follen i sobretot creen el seu propi guió de la seva road movie.
La màxima nota de 5 estrelles pel seu director i adaptador FÈLIX PONS i felicitacions merescudes pel nostre estimat NAO ALBERT al que hem anat seguint des de l’inici de la seva carrera que va començar quant tenia tan sols 12 anys; cada cop està més madur en les seves interpretacions i per fi ha deixat una mica de banda els seus excessos interpretatius d’adolescent.
Una gran sorpresa amb la també magnifica interpretació de CLAUDIA BENITO, que creiem mai encara havíem vist a l’escenari.
Totalment recomanable pels molt teatraires, i ja no pas pel seu argument, sinó per la manera de plasmar-ho a l’escenari i per les extraordinàries interpretacions. Una ùnica pega…. no entenc pas perquè no s’ha traduït al català tot i ser una producció catalana… una ocasió desaprofitada per fer costat a la nostra llengua.
Una producció de Fèlix Pons i Arsenic Arts Studio
Direcció i Dramaturgia: Fèlix Pons
Autoria: Roberto Bolaño Ávalos i Antoni García Porta
Intèrprets: Nao Albet i Claudia Benito
_____________________________________________________________
– Teatre TANTArantana – Preu de 11 a 12,75 € a traves de la seva web – ( Invitació)
_____________________________________________________________________________
Tot i no dir mai res, segueixo dia a dia les vostres crítiques teatrals i tot el que pengeu al blog.
És per això que goso comentar aquesta entrada amb les vostres mateixes paraules…
“una promesa de bona actriu com sembla ser Clàudia Benito”
La vareu veure a l’Almeria Teatre, a l’obra de Josep Maria Benet i Jornet, “Com dir-ho” juntament amb Jordi Boixaderes.
Xavier
Acabes de ser anomenat amb tota la solemnitat, “Secretari general de Voltar i Voltar”, ja que tens tu mes memòria que no pas nosaltres que vàrem escriure la crònica d’aquell espectacle, que per cert, no ens va agradar gens.
El motiu no va ser pas l’actuació de Clàudia Benito, ja que com tu ens recordes, varem inclús apuntar que semblava una bona promesa de bona actriu. L’Imma te una micona mes de memòria que jo i ja en el mateix teatre em va comentar que segur que l’havíem vist, però no recordava on i tampoc estava segura.
Et devem una “birra”, que et serà adjudicada amb tots els honors la propera vegada que ens trobem al Teatre.
Una abraçada
Tenim suficients autors catalans, i traduccions molt bones en llengua estrangera, com per traduir un text tant magnífic al català en un lloc on tots sabem castellà. A més, A.G. Porta és català i ell mateix ho va escriure en castellà.
Cadascú teu el seu punt de vista però jo que vols que et digui, m’agrada llegir i escoltar en la llengua en la qual penso. Sóc molt aficionada a la lectura i prefereixo mil vegades la lectura en català encara que l’autor sigui castellà i l’hagi escrit en castellà, idioma que evidentment parlo i entenc, ja que de fet els meus pares eren de parla castellana.
En el teatre,em passa exactament el mateix, prefereixo una obra ben traduïda i més quan els actors també són de parla catalana. I em passa el mateix amb el cinema, la televisió o la premsa, en que prioritzo el que està expressat en l’idioma en el qual penso.
I amb això no menyspreu ni molt menys la bellesa o qualitat del text en castellà.
Del que comentes de A.G. Porta trobo lògic que escrivís en castellà, ja que és una obra compartida amb un escriptor xilè.
Gràcies per comentar.
Benvingut Abel a “Voltar i Voltar”
Bé, … estic bàsicament d’acord amb la resposta de l’Imma. Nosaltres no rebutgem el TEATRE mai, independentment en la llengua en la qual estigui expressada.
Per posar-te un exemple… de les 10 ultimes obres de Teatre que hem pogut gaudir a Barcelona, durant el període d’un mes, 6.5 eren parlades en llengua castellana, 2.5 en llengua catalana i 1 en llengua francesa.
1 – Consejos de un discipulo…. – CASTELLÀ
2 – Doña Rosita la soltera – CASTELLÀ
3 – Ocells i llops – CATALÀ
4 – El caballero de Olmedo – CASTELLÀ
5 – Nuestra señora de las nubes – CASTELLÀ
6 – La Ratonera – CASTELLÀ
7 – Enlloc, Arizona – BILINGUE CASTELLÀ / CATALÀ
8 – SEULS – FRANCÈS
9 – L’ENCARREGAT – CATALÀ
10 – EL PRINCIPITO – CASTELLÀ
Tant l’Imma com jo, ja som granadets, 59 i 61 anys…som de llengua materna castellana i l’estat espanyol en aquella època ens van obligar a fer tots el estudis en aquesta llengua sense cap possibilitat d’escollir. Ja d’adults varem apostar per la llengua catalana per voluntat pròpia i ara (sense rebutjar cap altra llengua) parlem català i el més important és que pensem en català. Considerem que és la nostra llengua i ens trobem molt més còmodes fent us d’aquesta que d’altres llengües que també coneixem.
Per tant, crec jo que és lògic, que independentment en la llengua en què l’autor va escriure una obra, ens agradi que en el nostre país CATALUNYA s’intenti traduir-la al català, sobretot si es tracta d’una producció realitzada a Catalunya i per intèrprets catalans.
Agafant la llista de l’exemple anterior, dues de les obres són produccions pròpies realitzades a Catalunya (no són importades d’altres territoris); una es LA RATONERA i l’altre CONSEJOS DE UN DISCIPULO….
Crec que som lliures de desitjar i d’expressar per escrit en aquest blog, que aquestes dues representacions s’haguessin pogut produït en la nostra llengua, ja que no desvirtua cap vers com si podria passar amb “El Caballero de Olmedo” per posar-te un exemple. A la fi l’únic territori, país o nació on es parla la nostra llengua és aquí a CATALUNYA i desitgem que almenys aquí, aquesta llengua sigui de normal ús en tots els aspectes.
Crec que l’argument que utilitzes en el teu raonament és d’altres èpoques que voldriem oblidar…
…. “…com per traduir un text tan magnífic al català en un lloc on tots sabem castellà”…
… “ON TOTS SABEM CASTELLÀ”, s’ha utilitzat massa sovint en aquests últims 75 anys en un intent d’aniquilar la nostra llengua…. la que, almenys nosaltres, hem decidit adoptar i utilitzar amb tota la normalitat.
És per això, ….per tot això, que desitgem que el Català estigui present amb normalitat en tots els aspectes de les nostres vides, incloent-hi el Teatre que es crea a casa nostre.
Una abraçada
Aquí tornem a coincidir… Molt bé el muntatge del Fèlix Pons i el treball dels dos actors, tot i que a mi em va agradar més ell que ella (sense desmerèixer la seva feina…). M’han agradat molt algunes novel·les i contes del Bolaño i conec el Garcia Porta personalment, però no coneixia aquest text, de manera que va ser una mitja sorpresa.
I aquí acabo la meva crònica valorativa, Voltaires. Moltes gràcies per mantenir i alimentar aquest espai, que ens permet posar en joc les nostres veus i intercanviar tonalitats i perspectives. És un luxe… 🙂
Per nosaltres també va ser tota una sorpresa i aquí sí que crec que la nostra valoració s’ajusta més a la realitat, un cop ja passades unes quantes setmanes d’haver-la vist.
T’agraeixo com no t’imagines aquesta injecció de moral que ens has donat amb aquest reguitzell de comentaris, ja que últimament no rebem masses “retorns” en format comentari, cosa que algun cop ens fa pensar que no interessa massa el que aquí escrivim.
De debò, mil gràcies pel teu temps i per comentar algunes de les nostres cròniques teatraires.
Una abraçada, Daniel
Retroenllaç: Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce – Ramon Ciércoles