Ahir dilluns “sant”, dia 25 de març era dia d’estrena a la Sala Atrium, LA MÀQUINA HAMLET, un espectacle de Projecte Ingenu, dirigit per Marc Chornet. La traducció del text és de Maurici Ferré.
Abans de continuar amb la nostra ressenya, hem de reconèixer que per primera vegada a la nostra llarga trajectòria com a espectadors teatrals, hem sortit de la Sala Atrium sense entendre “un borrall” del text, i absolutament astorats.
LA MÀQUINA HAMLET (Die Hamletmaschine) és un text teatral del alemany Heiner Müller (1929-1995) escrit en 1977, estrenat en Saint Denis (França) en 1979, i posteriorment reestrenat a Alemanya, en 1988. Està conceptuat com un dels textos més icònics del teatre contemporani europeu.
Una peça atípica nascuda de l’afany de Müller per de-construir el clàssic de William Shakespeare, i dins d’un context històric molt particular, abans de la caiguda del Muro de Berlín.
Una peça dividida en cinc actes determinats pels canvis discursius entre Hamlet i Ofèlia:
- Àlbum familiar
- L’Europa de la dona
- Scherzo
- Pesta en Buda batalla per Groenlandia
- Feroç espera/En la terrible armadura/Mil·lenis
Alguns passatges del discurs són en anglès; un text construït amb monòlegs on Hamlet s’interpreta a si mateix, en un intent desesperat de trobar sentit a la seva existència.
No estem a l’època de Shakespeare…, s’interpreta a si mateix en el present, en el nostre present més immediat. De fet, Hamlet s’està interpretant a si mateix ara, davant nostre.
I en aquesta representació infinita, Hamlet (o qui l’interpreta) ja ha acabat amb totes les corts reials de Dinamarca, i amb tots els governs del món, i amb tots els sistemes econòmics, i amb totes les ideologies… I encara res té sentit.
Hamlet s’interpreta a si mateix, ara, davant nostre, i intenta lluitar contra l’última gran evidència… res té sentit, res ha tingut sentit, res tindrà sentit…
Mentrestant, la seva víctima, Ofèlia, troba una causa, un sentit, un propòsit… i es desempallega del seu rol de víctima i maleeix tot allò que l’ha oprimit. El món ha canviat… Ara la protagonista és Ofèlia.
Una dramatúrgia que col·loca el focus en la relació entre els dos personatges que no dialoguen. Una visió, sens dubte, molt particular d’un text, ja per ell mateix particular i diferent, però que nosaltres no hem entès.
Malgrat tot, també hem de dir que, ens ha agradat molt la posada en escena i també les magnífiques interpretacions de l’actriu Anna Pérez Moya i de l’actor Xavier Torra Xuriguera.
Excel.lent la escenografía d’Alfonso Ferri i Marc Chornet, que inclou el video d’Alfonso Ferri que es projecta en una pantalla de televisió durant tot el muntatge i en les quatre petites pantalles en les darreres escenes de la proposta. Hem de valorar especialment el tractament del so per part de Neus Pàmies Juarez.
La Sala Atrium, ens te acostumats a innovar gairebé sempre amb la incorporació de mitjans audiovisuals i aquest cop a més a més de les diferents pantalles, cada espectador disposava d’uns auriculars que reforçava l’àudio de la veu dels actors i afegia un so ambient amb músiques i diferents sons, que apropava la representació teatral a la cinematogràfica.
La música original és de Gerard Marsal Norte, la il·luminació de Marc Chornet i Laura Sanz, i el vestuari-no vestuari d’Alba Collado.
Per descomptat valorem també la magnífica direcció de Marc Chornet amb l’Alba Collado com ajudant de direcció.
Però com ja hem dit a l’inici de la ressenya, malauradament no hem entès absolutament res del text, només frases aïllades, moments puntuals, i per això la nostra valoració “cargolaire” reflexa que no l’hem gaudit gaire…. malgrat la magnífica posada en escena.
Us animem a assistir a una de les representacions que es faran a la Sala Atrium fins al 28 d’abril, i si ho feu, sobretot, a què ens expliqueu el significat de tot plegat.