Ahir diumenge 24 de març (gràcies a un bon amic que ens va avisar), vam fer cap per primera vegada a l’Auditori de Cornellà, per veure l’òpera MANON LESCAUT de Giacomo Puccini (1858-1924), produïda per la Fundació Òpera a Catalunya amb el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès. Una producció que pertany a la 41a temporada de l’Òpera de Sabadell.

La Fundació Òpera a Catalunya (FOC) es constitueix l’any 2021 com a instrument necessari per garantir la continuïtat del cicle Òpera a Catalunya liderat, durant més de 38 anys per l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell.

Una agradable sorpresa va ser el descompte del 50% als majors de 65 anys. Una magnífica iniciativa d’aquest teatre, que ens va permetre comprar entrades de platea a 17 €.

Abans de la representació, va tenir lloc una interessantíssima xerrada amb el musicòleg i historiador d’art Albert Ferrer i Flamerich, que ens va posar en context aquesta òpera tant des d’un punt de vista musical, com dels perfils dels seus personatges, del mateix argument i del compositor. Sense comparació … molt millor que les “prèvies” que ens oferien al Gran Teatre del Liceu.

MANON LESCAUT es tracta d’un drama líric en quatre actes amb llibret de Domenico Oliva i Luigi Illica, que va ser estrenada al Teatro Regio de Torí l’1 de febrer de 1893, i al Gran Teatre del Liceu l’abril del 1896. La darrera vegada que vam veure aquesta òpera en directe va ser al Liceu al juny del 2018 (en aquest ENLLAÇ podreu veure aquella ressenya).

Inspirada en la novel·la “Histoire du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut” de l’Abbé Prevost, publicada a França el 1731, aquesta és la tercera adaptació després de les òperes de Daniel-François Auber (estrenada el 1856) i de Jules Massenet (estrenada el 1884). Massenet en va fer una seqüela en un acte, poc coneguda, anomenada “Le portrait de Manon” estrenada el 1894. Puccini va aportar, a la seva versió, un afegit de passió que les versions franceses no tenen.   

I segons llegim en el programa de mà encara hi ha una altra versió, alemanya, que és “Boulevard Solitude” de Hans Werner Henze estrenada el 1952 i que és una adaptació de la història de Prevost ambientada en el París de postguerra.

MANON LESCAUT de Puccini és una òpera ambientada en l’època històrica coneguda com ‘la Regència’, a França (1715-1721) on l’acció transcorre a diverses ciutats de França i a la colònia americana de la Lousiana, als voltants de 1720. Aquesta òpera va ser el primer gran èxit del compositor, convertida en una òpera poderosa i commovedora que continua captivant.

MANON LESCAUT explora temes com l’amor, l’ambició i la influència corruptora de la riquesa i el luxe. Una història sobre la vanitat humana que conté moments de gran bellesa i dramatisme com les àries de Manon “In quelle trine morbide” i “Sola, perduta, abbandonata”.

La protagonista, Manon Lescaut és una jove capritxosa i voluble a qui la seva família ha decidit tancar en un convent. Arriba en una diligència acompanyada del seu germà, el soldat Lescaut i el vell i ric Geronte de Ravoir. A la plaça d’Amiens, davant de la fonda, es troba reunida una gernació d’estudiants, soldats, ciutadans i noies que venen de treballar. Entre els estudiants el Cavaller Des Grieux que acaba de manifestar que no creu en l’amor. Queda embadalit per la bellesa de Manon. Li explica a la noia que el vell Geronte ha pactat amb el seu germà un rapte, per evitar que ingressi en el convent, i decideixen fugir junts.

Però Manon s’estima el luxe i la riquesa i abandona Des Grieux per instal·lar-se a casa de Geronte, on s’avorreix, però viu rodejada de luxe i pot satisfer tots els seus capricis. Han passat tres mesos i de nou decideix fugir amb Des Grieux, el seu amor genuí, però és arrestada abans de poder-ho fer. És condemnada a ser deportada a Louisiana, on acaba morint en ple desert al costat del seu amor, amb un dels finals més plens de dramatisme de tot el repertori.

La excel·lent direcció musical de l’òpera ha estat a càrrec d’Elio Orciuolo i la direcció d’escena i vestuari ha estat a càrrec de Carles Ortiz.

Una posada en escena, que al nostre entendre ha estat una mica encotillada per una escenografia molt clàssica, massa, encabida en un escenari força peit per la quantitat de cantants que surten a escena; això sí, amb una magnífica interpretació orquestral, que no ha impedit el lluïment dels cantants solistes i del Cor.

El repartiment ha estat el següent: la soprano Carmen Solís (Manon Lescaut), el tenor Enrique Ferrer (Des Grieux), el baríton Milan Perišić (Lescaut) que debutava en aquesta proposta, el tenor Jorge Juan Morata (Edmondo), el baix Juan Carlos Esteve (Geronte di Ravoir), Carles Ortiz (Maestro di ballo), la soprano Laura Obradors (un músic), el baríton Quim Cornet (un osta), el tenor Oriol Luque (el faroner), el baríton Alejandro Chelet (Sergent) i el baix Lluís Vergés (Comandant).

En general, la majoria dels solistes ens ha agradat força, però ha brillat per sobre de tots ells, la magnífica soprano Carmen Solís.

El Cor Amics de l’Òpera de Sabadell es va crear l’any 1982 i està format per una seixantena de cantaires de Sabadell, Barcelona i comarca. Des de l’any 2003 el mestre Daniel Gil de Tejada va assumir la direcció de la formació.

Creiem que manca un bon professional que millori el moviment coreogràfic dels cantants del cor, ja que especialment en el primer acte d’aquesta proposta, els cantants sovint restaven immòbils i palplantats, donant una pèssima imatge no gaire professional. El més important, però, és que les veus del cor van sonar nítides amb un molt bon resultat.

L’Orquestra Simfònica del Vallès es va crear l’any 1987 és un dels membres fundadors de la Fundació Òpera a Catalunya i és l’orquestra titular del circuit Òpera a Catalunya. Des del setembre de 2018 Xavier Puig n’és el director titular.

Encara falta representar la quarta òpera d’aquesta temporada, TURANDOT…. però hem intentat comprar entrades als diferents teatres on es representarà a Catalunya i les localitats gairebé estan exhaurides. De cara a la temporada vinent intentarem seguir aquesta formació.

Ha estat un plaer gaudir d’una tarda d’òpera, especialment per haver conegut una formació que encara no havíem pogut veure als escenaris i també perquè hem descobert un nou espai a prop de la nostra ciutat, que ens ha agradat molt.