És difícil escriure una critica o ressenya d’opinió teatral, d’una proposta escènica en la què amb unes invitacions t’han situat a la fila 20 d’un Teatre tan enorme com és el Teatre Condal. Però, malgrat que segurament no el podem valorar en la seva justa mida, volem escriure sempre el que pensem de tots els espectacles als quals assistim, i no podem en aquesta ocasió deixar de fer-ho.

La nostra valoració cargolaire, aquesta vegada possiblement no reflecteix la vàlua de l’espectacle que hem “mal vist”; és per això que optem per una qualificació de compromís, equivalent a un 5 sobre 10. Una llàstima, per què som especialment entusiastes del Teatre Musical.

Però parlem de l’espectacle … ahir dilluns vam fer cap al Teatre Condal per tal de poder “veure” la proposta de Teatre Musical… UNA LLUM TÍMIDA, escrita i interpretada per Àfrica Alonso i dirigida per Marilia Samper. També compta amb Júlia Jover en el repartiment i ambdues actrius  acompanyades musicalment per Cèlia Varón i Marta Pons.

UNA LLUM TÍMIDA és un musical de petit format i de nova creació que combina teatre de text i música en directe i ens parla d’uns fets reals, una història d’amor lèsbic en temps del franquisme. Una obra de teatre bilingüe, castellà i català. La peça és la primera producció de la Companyia La Cicatriz i és l’òpera prima d’Àfrica Alonso i Andrea Puig.  

Una estructura clàssica de teatre musical, on els diàlegs alternen amb les cançons i el seu reduït nombre de participants, dues actrius i dos músics, li haurien de donar un caire d’intimitat, que perd la seva força en l’enorme escenari del Teatre Condal.

Les constants entrades i sortides de les dues protagonistes, que a moments es transformen en corredisses, ens han fet desviar l’atenció de la què creiem és una magnífica aposta musical.

Una direcció de Marilia Samper, amb una posada en escena que no ens ha agradat gens, si realment està pensada per ser representada en aquest escenari d’enormes dimensions; possiblement guanyaria en una sala d’escenari molt més petit. Això i el fet que com ja hem comentat, ahir estàvem ubicats a la fila 20, ens va dificultar i molt, entendre la totalitat dels diàlegs parlats i la impossibilitat de veure les expressions de les actrius. En Teatre aquests dos aspectes són fonamentals.

Isabel (Àfrica Alonso) és una jove professora d’història d’una escola de Barcelona. És l’any 1959, en ple franquisme. Està profundament enamorada de Carmen (Júlia Jover), la professora de literatura. Neix una història d’amor entre elles dues, que s’interromprà quan la família de Carmen, fortament conservadora, l’obliga a internar-se en un hospital psiquiàtric per curar-se d’aquest amor “malaltís”.

Temps després, Carmen retorna a casa amb Isabel, deixant família, hospital i feina enrere, havent d’enfrontar-se ara a les seqüeles que els electro-shocks que ha estat rebent a l’hospital li estan causant. Isabel intentarà ajudar-la a sobreviure fins a les últimes conseqüències.

Una obra on l’acció transcorre al llarg de molts anys, del 1959 al 1998, fet que s’indica a la pissarra que hi ha a l’escenari, i que està centrada en la relació de les dues dones. Les referenciés a les famílies o al món exterior que les envolta són minses. 

UNA LLUM TÍMIDA reivindica la llibertat de viure segons els desitjos de cadascú i ens mostra les dificultats, encara vigents, que comporta ser diferent i estimar diferent en una societat normativitzada. 

La música original únicament fa servir una guitarra, una guitarra elèctrica (Cèlia Varón) i un violoncel (Marta Pons) per transmetre les emocions, els sentiments i el patiment de les dues protagonistes. La guitarra elèctrica únicament apareix en els moments del tractament per electroxoc al qual sotmeten a la Carmen i en els seus posteriors atacs d’angoixa i pànic. Sense cap mena de dubte la part musical i les veus de les dues actrius és el millor d’aquesta proposta.

L’època, en bona part franquista, en què es desenvolupa la història, fa que les dues dones es relacionin en castellà i amb el tractament de vostè utilitzat en plena època franquista. Només quan elles dues mostren els seus sentiments més profunds flueix el català i el tractament passa a ser de tu.

Un musical senzill, amb bones veus, però amb una escenografia excessivament rudimentària, i un moviment escènic molt poc estudiat, malgrat que segurament la proposta arribaria molt millor en un espai de dimensions reduïdes.

Aquesta és la tercera temporada que el Teatre Condal acull aquest espectacle i ens va sorprendre gratament veure la platea plena. L’obra ha fet gira per Catalunya i també es va representar al mes de juny al Teatro Lara de Madrid. 

Malgrat la nostra opinió, hem de dir que és l’espectacle guanyador del Premi Teatre Barcelona a millor espectacle de teatre musical i nominat a diversos Premis Butaca.

El podeu veure els dilluns fins al 12 de desembre.