Ahir divendres 12 de novembre, vam fer cap al Teatre Akadèmia per veure una obra que s’havia estrenat el 12 de marc del 2020 a la Sala Dau al Sec, i havia hagut de suspendre representacions conseqüència de la Covid. Va fer temporada al juny i juliol del 2020 a la mateixa sala.
Es tracta de PARTÍCULES PARAL·LELES una creació de la theAmateurs company escrita i dirigida per Ivan Andrade. Clara Bes és la directora artística i Alexandre Dupuis l’autor del software.
El títol de PARTÍCULES PARAL·LELES, fa referència al fenomen “quantum entanglement” del que ja en 1.935, van parlar els científics Albert Einstein, Boris Podolsky, Nathan Rosen i posteriorment Erwin Schrödinger… en el que afirmaven que existeixen partícules que tot i estar situades a punts molt distants de l’Univers, poden desenvolupar un comportament paral·lel, és a dir, un estímul aplicat a una d’elles té un efecte en l’altra.
En paraules del seu creador, “Volia construir un mecanisme escènic que parlés de com Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials estan homogeneïtzant les societats a tots i cadascun dels racons del planeta. Sento que els trets culturals que ens distingeixen són cada cop menys visibles.”
El senyor Nishida (Andy Fukutome) és un empresari japonès d’èxit que lloga els serveis de la senyoreta Tanazaki (Rina Ota) a través d’Internet, amb l’objectiu de què l’acompanyi a esdeveniments socials com si es tractés de la seva dona. Realment, al Japó existeix una plataforma que permet llogar persones perquè es facin passar per membres de la família.
Dos adolescents contacten a través d’Instagram. Nil (Roger Guitart) i Sara (Laura Gaja) tenen disset anys i mitjançant el xat parlen de tot allò que no s’atreveixen a parlar ni entre ells ni amb ningú en persona. Els joves adolescents confessen sentir-se sols i deprimits, sense il·lusions, sense futur. A l’època actual jugar al carrer ha estat substituït per xatejar amb amics, jugar a videojocs en línia o posar “like’s” a l’Instagram de persones desconegudes.
Nil (Ivan Andrade), un jove enginyer de Silicon Valley rep, a casa seva, un androide de companyia (Àlex Sanz) que li facilita l’empresa on treballa. L’objectiu és millorar la seva productivitat i contribuir a l’estadística que mesura el grau d’aïllament i solitud de les persones d’edat mitjana. Als Estats Units, el lloguer d’humanoides de silicona amb un sistema d’intel·ligència artificial, que interaccionen amb les persones, és un dels mercats amb més gran creixement.
La posada en escena d’aquesta proposta ens mostra tres espais diferents dins del mateix escenari que s’identifiquen per canvis d’il·luminació de l’Ignasi Camprodón.
L’espectacle és en català i japonès (amb sobretítols en català). Per cert, tot un encert la grandària del sobretitulat que permet llegir els diàlegs sense gairebé cap esforç.
Una proposta que, com veieu per la valoració “cargolaire”, ens ha agradat molt, tant pel que fa al text, que ens fa reflexionar sobre la deshumanització de les relacions humanes… com també per la seva posada en escena. Però hem gaudit de valent sobretot per les acurades i excel·lents interpretacions de tots i cada un dels actors; ens ha sorprès la qualitat interpretativa de la parella més jove i molt especialment el treball de l’Àlex Sanz, amb els seus moviments robotitzats.
Un equilibri molt reeixit entre la comèdia i el drama, i un punt d’intriga que ens genera no saber quina de les tres històries segueix a la que estem veient i quin serà el final de cadascuna.
Una molt bona producció que podreu veure al Teatre Akadèmia fins al 28 de novembre.