Desprès de molts dies de deixar aparcat el viatge del estiu passat, aprofito l’època de Nadal (força eixuta de Cultura), per prosseguir amb el nostre relat.

Clicka aqui per anar al capitol inicial

Clicka aqui per anar al capitol anterior (10)

clicka aqui per anar al capitol següent (12)  (desaparegut)

clicka aqui per anar al capitol (13)

Dissabte 20 d’agost 2011

Tenim la visita “oficial” a la ciutat de Khiva. Hem deixat las maletes fetes i fora de l’habitació perquè aquesta tarda volarem fins a Tashkent (la capital d’Uzbekistan). Entrem per la porta oest on es paga una entrada general que dona accés a tots els monuments aixi com el dret a fer fotografies, canon que es general en tots els monuments del país.

Comencem la visita per la madrassa de Amin Khan , construïda al 1852 per hostatjar a 250 estudiants. Va estar en actiu fins l’any 1924 i en el 2000 va ser reconvertida en un hotel. Es la madrassa mes gran de Khiva i una de les mes grans d’Àsia Central. Al costat s’aixeca el Kalta Minor o minaret curt que havia de ser el minaret mes alt d’Àsia amb 70 metres d’alçada però que mai no va ser aixecat quedant a 22 metres. La base del minaret fa 14 metres d’amplària. Totalment decorat en blau i verd creuant-se en el centre tres bandes ornamentals en color .

Seguim a la plaça Registan a on es pot visitar una petita presó que recrea las possibles maneres en que els presoners estaven lligats segons el delicte del que estava acusat.

A  continuació la  fortalesa Kounia Ark a on estan assajant las cerimònies de celebració del XX aniversari de la independència de la URSS que celebraran el dia 1 de setembre.

Multitud d’escolars que sembla que preparin una festa de final de curs i que ens recorden altres èpoques viscudes per nosaltres fa molts, molts anys. Tota la construcció es d’argila i pugem a la torra Ak-Cheik-Bobo construïda en el segle XII i des.de on tenim vista de tota la ciutat antiga. A destacar que els esglaons son molt alts.

També visitem la mesquita que ha estat transformada en un museu i la madrassa Muhamad Rakkim Khan que no podem visitar al estar tancada per obres.

Com veieu, ens fan fotos amb els mòbils… i es que per ells som força estranys ja que no es veu massa turisme…. i això que encara estem a Uzbekistan.  Quant entrem a Kirguizistan comprovarem que allà si que estarem realment sols.

.

.

.

.

.

I a continuació el Palau de Tash Khauli (Palau de Pedra) que te annexionat un harem, i que va ser la residencia principal del Khan de Khiva fins l’any 1841. Aquest complex consta de varius edificis de planta rectangular i un gran pati , a la esquerra estava ocupat per l’harem amb cinc iwans, on estaven el propi Khan i las quatre dones principals.

A la dreta cinc iwans mes amb les 40 concubines, a las que tenia dret, i les seves famílies. Els fills mascles de les concubines nomes podien viure aquí fins a la adolescència en que eren obligats a abandonar el lloc. Uns passadissos secrets podien portar al khan fins a la dona o concubina desitjada sense que les altres s’en adonessin. Curiosament era “numerus clausus” de forma que si una nova dona entrava al harem un altre era desplaçada a la banda de les concubines o era directament expulsada del Palau, normalment obligada a casar-se amb algun solter del poble.

.

.

.

.

.

Al fons del conjunt un museu dedicat al artesanat amb representacions dels diferents oficis.

D’aquí anem a visitar la Juma Masjid o mesquita dels divendres amb un minaret de 33 metres d’alçada. Dins un bosc de columnes de fusta esculpides, un total de 213 columnes, sent las mes antigues del segle X.

La madrassa Islam Khodja amb el minaret mes alt de Khiva de 44,5 metres i considerada una de las últimes construccions islàmiques del Àsia Central.

Dubtem si pujar al minaret o no però finalment desistim quan ens diuen que son 120 esglaons d’una alçada important i a mes la escala es de cargol ……

.

.

.

.

.

La madrassa de Shirgazi Khan que alberga el museu de la medecina al que no entrem i per ultim visitem el Mausoleu de Pakhlavan Makhmoud a on veiem, al.lucinats, com entren i surten dos parelles de nuvis, tots quatre de blanc. Aquest mausoleu està dedicat al patró de la ciutat. A la entrada un pou, el costum es que el nuvi llença la galleda dins del pou i si la treu plena vol dir que el primer nen de la parella serà un nen, si la galleda surt mig buida, serà una nena.

I amb aquest mausoleu hem acabat las visites i ens dirigim a dinar al mateix lloc on vam sopar fa dos nits, però aquest cop al menjador interior a on a petició de Rasul, desprès de dinar, enretiren les taules, col·loquen uns matalassos a terra i ens ofereixen descansar per fer temps ja que no tenim les habitacions al hotel. ….. toca fer migdiada col.lectiva.

Sanat, el xofer,  ens ve a recollir amb un retard considerable i a la seva insistència acabem accedint a passar per casa seva i menjar una mica de fruita que ens havien preparat, ens surt a rebre el seu fill “gran” i ens porta la petitona, la dona, ja quan marxem surt a saludar. La casa enorme a mig fer.

Ens impressiona molt el fet de que Sanat (una bellíssima persona), hagi fet que en la nostra visita la seva dona no aparegui fins a l’hora del acomiadament… i es que per el que es veu en aquesta banda del mon, la dona no te el estatus suficient per poder estar amb les visites. Al final quant ja sortim al carrer apareix molt tímida i ens dona la ma… ell vigila de que no s’ha ma acudeixi arribar a fer-li un petó ni tan sols a la ma. Em fa un gest mig en broma, mig en serio, de que ni se’m passi pel cap.

Anem al aeroport i fem els tràmits relativament ràpid, el vol dura una hora.

Ja en Tashkent, abans d’anar al hotel parem a sopar en un restaurant on celebren un casament amb un xivarri descomunal.