Arxiu de la categoria: VIATGES

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – Visitem el Parc Nacional de PARACAS – 2019.09.21 (crònica 14)

Avui ens toca matinar de nou, ja que ens vénen a recollir a quarts de set del matí, per anar fins a la terminal d’autobusos “Cruz del Sur”, que per la carretera Panamericana sud ens conduirà fins a la Bahia de PARACAS.

Iniciem avui la segona part del viatge, en un circuit totalment terrestre d’una mica més de dues setmanes, pel sud del Perú, per tal de conèixer segurament la part més turística del país.

Facturem maletes i ocupen els nostres llocs a la primera fila del segon pis, sortim a dos quarts de vuit i arribarem a les 11 a PARACAS. Ara plou i sembla que aquesta nit també ha plogut força a Lima … el dia és fred.

Un viatge molt tranquil per un paisatge bastant lletjot i amb rètols de terrenys en venda per tot arreu. De fet després ens adonarem que tota la costa del Pacífic és totalment àrida i lletja de “collons”, a causa del corrent de Humboldt, que aparta els núvols de la costa peruana i xilena, transformant-la en un immens desert.

… En arribar ens indiquen que hem de córrer perquè tenim assignat el tour de les 11 …  de quin tour parlen ???, nosaltres havíem contractat des de Barcelona una visita privada i així ho fem saber en el moment de pujar al bus “súper atrotinat” que ens han assignat. Ple de gom a gom, únicament trobem lloc al final del bus.

Força molestos pel tracte i sobretot per les formes en què ho fan … o això o res, ens diuen. Truquem per telèfon al nostre contacte, Rosita de “Mundo Amèrica”, i quasi immediatament fan parar el bus i ens fan baixar. Hem d’esperar al guia privat i ho fem al monument al general San Martin, llibertador l’any 1820 d’Argentina, Xile i el Perú.

Curiosament, al carrer on vivim, hi ha un monument amb el bust del General José de San Martín (Yapeyú, Virreinat del Rio de la Plata 1778-Boulogne Sur Mer 1850). Va viure i estudiar a Espanya, Màlaga i Madrid, i va fer la carrera militar a Múrcia. Va tornar a Buenos Aires el 1812, per lluitar per la independència de les Províncies Unides del Rio de la Plata.

Monument al General San Martin a la Av. República Argentina de Barcelona (fotos del 2019 i 2020)

Tornen el xòfer i el guia i iniciem el recorregut pel Parc Nacional de Paracas declarada zona protegida l’any 1975 amb la finalitat de conservar i protegir la biodiversitat d’aquest ecosistema. Ubicat en un dels punts més desèrtics de la costa peruana, PARACAS té una extensió de 335.000 hectàrees, dels quals 200.000 en l’oceà pacífic.

Fem una primera parada al lloc on s’acumulen els fòssils, un espai que a nosaltres ens sembla poc menys que patètic.

D’aquí ens dirigim a “la Catedral“, una formació rocosa causada per l’erosió del mar i que és considerat patrimoni de la Humanitat.

Al mig del mar, la seva estructura va caure en el terratrèmol que l’any 2007 va tenir com epicentre el mar. Va caure el pont que comunicava La Catedral amb la costa.

Continuem la ruta caminant per la platja Yumaque on veiem pelicans i una foca nedant. Agafem una mica de sorra per a la nostra col·lecció.

Anem a dinar a Lagunilla un petit poble de pescadors amb quatre cases que han reconvertit en restaurants turístics.

Nosaltres escollim, aconsellats, “El Che”. Dinem molt bé unes conquilles amb parmesà i corball a la planxa. Demanem “cafè colado” que el fan deixant caure l’aigua calenta sobre el cafè en gra i deixant destil·lar gota a gota. Sincerament un bon cafè.

Al port, molts, molts pelicans que esperen el que deixen els pescadors que han tornat de la pesca. Sense que ni ens adonem ens fan agafar amb les mans una petita cria de tauró.

Continuem la visita de la platja vermella i fem una parada al desert, que segons ens comenta el guia, “és mort”.

Acabada la visita ens acompanyen a l’hotel Emancipador on, situats a la quarta planta, gaudim d’unes magnífiques vistes.

Descansem una mica i sortim a fer un tomb pel passeig al costat de la platja, una passejada realment maca. Fem un munt de fotos veient la posta de sol.

Decidim sopar al Restaurant El Arizal al mateix passeig. Demanem “chicharrones de calamar” que són similars o de fet son calamars a la romana.

Anem a dormir d’horeta.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 13, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 15, cliqueu en aquest

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CAJAMARCA i novament a LIMA – 2019.09.20 (crònica 13)

Després de tancar maletes i esmorzar anem a fer un tomb al mercat dos quadres per sota de l’hotel. Són les vuit del matí i ja bull d’activitat.

Com sempre que trèiem el nas a un mercat ens tornem bojos amb les fotos. Creiem que aquest és un dels grans al·licients dels nostres viatges, ja que és precisament allà on es capta la vida i costums dels pobles.

A l’edifici central fem un recorregut per tots els passadissos i després als carrers de l’entorn. Arribem a un altre mercat i unes galeries únicament de roba. En total un parell d’horetes copsant la vida que gira al voltant del mercat.

De tornada, a la plaça d’Armes veiem el grup d’estudiants que marxen fent una rua i que ja vam veure ahir al vespre.

Ens recullen a un quart de dotze per anar a l’aeroport. Els tràmits són ràpids, el vol a Lima surt puntualment i té una durada d’una hora.

Tornem a LIMA, ja que donem per acabada aquesta primera etapa del viatge pel nord del Perú. L’endemà començarem la ruta terrestre pel sud del país, que és la més coneguda turísticament parlant. Aquest doncs és el darrer avió on pujarem, abans d’abandonar el país direcció Bolívia.

Curiosament ens ve a recollir la mateixa persona que vàrem tenir els primers dies a LIMA. En el cotxe trigarem el mateix temps per poder arribar a l’hotel, amb un transit horrible. Estem al mateix hotel l’Hotel Britannia Miraflores però la sorpresa és que ens donen una suite, una magnífica habitació, que fins i tot té Jacuzzi.

Per tal de conèixer una mica més la ciutat “real”, decidim anar caminant al barri de Sant Isidre, on tenim una reserva feta des de Barcelona, per sopar al restaurant NANKA   San Isidro, on sopem esplèndidament un aperitiu d’olives i albergínies i després un garrí cruixent, potser un dels millors que hem menjat mai, que realment estava molt bo.

Un pisco sour i un còctel amb maduixes i vodka per acompanyar el menjar. Demanem un taxi per tornar a l’hotel i abans de les nou ja estem al llit.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 12, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 14, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CAJAMARCA i visita al paratge de CUMBEMAYO – 2019.09.19 (crònica 12)

Aquesta nit ja hem dormit a CAJAMARCA, l’ùltima de les ciutats que visitarem en aquesta primera etapa del viatge pel nord de Perú. Avui ens llevem una mica més tard i baixem a esmorzar …. “mas de lo mismo” ….., a les vuit ens vénen a buscar per anar al centre arqueològic de CUMBEMAYO.

Situat 20 Km. al sud-oest de Cajamarca a una altitud de 3500 metres sobre el nivell de la mar. Es tracta d’una zona arqueològica envoltada d’un pintoresc paisatge que alberga nombroses formacions geològiques en forma de bosc de pedres o farallons, sent les formes més conegudes les que assemblen siluetes de frares en silenciosa processó, raó per la qual aquestes formacions rocoses han adquirit l’apel·latiu de “fraylones”. El nostre guia d’avui es diu Pablo.

El santuari un faralló que té l’aparença d’un cap humà en la qual es va llaurar una gruta de 2,50 metres de diàmetre, en forma d’una boca oberta, amb graons rudimentaris d’accés a l’interior que s’assembla a una cavitat bucal i on podem veure petroglifos.

Prop d’aquesta formació existeix una falla geològica que el Miquel acompanyat del guia, s’atreveix a creuar. La Imma mes poruga es desvia per fora.

Estem totalment sols i podem passejar tranquil·lament. Com el dia amenaça pluja anem equipats/carregats, amb paraigües i capes.

El conjunt compren l’aqueducte, una de les mes notables obres d’enginyeria hidràulica de l’Amèrica precolombina construït en roca viva. Servia per traslladar les aigües de la Conca del Pacífic cap a la Conca de l’Atlàntic.

Tornem a Cajamarca, a 2.750 metres d’altitud, fent una parada al mirador per anar després al cerro de Santa Apol·lònia i l’ermita. Baixem amb el cotxe fins a la plaça d’Armes i anem a visitar “el cuarto del rescate” l’únic vestigi arquitectònic inca on segons diuen Atahualpa va restar presoner durant vuit mesos.

Era l’any 1532 i segons diuen va oferir als seus captors, els espanyols comandats per Francisco Pizarro, omplir l’habitació on s’estava amb or i plata a canvi de la seva llibertat. Els espanyols van acceptar el rescat per acusar-lo immediatament de traïció i conspiració contra la corona espanyola. El van jutjar i condemnar a mort. Va ser executat a la plaça d’Armes el 26 de juliol del 1533.

Visitem seguidament el conjunt monumental de Belen amb l’església i els hospitals d’homes i dones. L’església, d’arquitectura barroca presenta una gran cúpula de planta circular feta de pedra volcànica. Una capella adjacent actua de Museu de les peces trobades a les excavacions efectuades pels japonesos. En sortir ens acomiadem del guia fins a la tarda i anem a menjar un sandwich i un tamal de pollastre amb “jugos” (suc de fruita).

Anem desprès al hotel a descansar una mica abans de tornar a sortir.

A les tres ens trobem amb el Pablo que ens explica la portalada de la Catedral i a l’altra banda de la plaça, la de Sant Francesc. Ha començat a ploure. Anem a visitar el Museu Arqueològic instal·lat a l’antic hospital de dones. Comunica amb el Museu Antropològic.

No veiem al Pablo amb gaires ganes d’explicacions i ens acomiadem d’ell.

Continua plovent però decidim voltar pels carrers entorn de la plaça i després els carrers que tenim al voltant de l’hotel, travessia amunt, travessia avall. Ens arribem fins al mercat que visitarem amb calma l’endemà al matí abans de sortir cap a l’aeroport.

Estem molt cansats i fem una paradeta al hotel abans de sortir a sopar. Anem al restaurant El Pez Loco.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 11, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 13, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – Museu de LEYMEMAMBA i viatge fins a CAJAMARCA – 2019.09.18 (crònica 11)

Avui ens acomiadarem de CHACHAPOYAS i d’aquesta magnífica part del nord del Perú.

Malauradament també ens acomiadarem primer del nostre millor guia d’aquest viatge, … en Manuel i d’espres a darrera hora del dia, del nostre xofer l’Alfredo. Ells ens han acompanyat aquests darrers dies i hem tingut molta, moltíssima sintonia amb tots dos. Ens toca matinar perquè hem de tancar maletes i ens vénen a recollir a les set del matí.

Ens dirigim en primer lloc a LEYMEBAMBA (a uns 85 quilómetres de Chachapoyas), per visitar el seu Museu dedicat a la cultura chachapoya

Un Museu inaugurat l’any 2000 que alberga més de 200 mòmies i les seves ofrenes funeràries recuperades de la Laguna de los Cóndores. La sala on es conserven les mòmies és realment impactant.

L’edifici que alberga aquesta col·lecció consta de quatre sales i va ser construït gràcies a donacions privades. Tres de les sales mostren el material recuperat en aquelles excavacions, i la quarta sala és etnogràfica. En sortir comprem un calero i un llibre de la cultura chachapoya.

Un “calero” és un recipient, utilitzat per contenir la cal, que s’afegeix a les fulles de coca abans de mastegar les, la cal, actua de catalitzador dels efectes alcaloides de la planta de la coca.

Acabada la visita del Museu ens acomiadem d’en Manuel, que ha estat un magnífic guia, i continuem ruta amb l’Alfredo, que ens portarà fins a CAJAMARCA.

Un trajecte realment espectacular per una carretera estretíssima, que a vegades sembla més aviat una pista forestal. El trajecte no és pas curt ni fàcil, ja que són ni més ni menys que 238 quilòmetres i triguem en fer-lo unes set hores i mitja …. Com aquell que diu tot el dia.

Durant el trajecte parlem força amb l’Alfredo i ens agafa molta confiança perquè ens explica una part de la seva duríssima vida, especialment en la seva infantesa, quan la seva mare va haver de marxar a Lima a buscar-se la vida i es va quedar a càrrec dels seus tiets. Ell i els seus cosins s’havien de cuidar sempre del bestiar a una edat molt primerenca i a més a més portar els ramats a vendre als mercats dels pobles mes “propers” en llarguíssims recorreguts que duraven diversos dies, dormint al ras durant les nits.

De petit no va conèixer el seu pare, que pel que ens va explicar tenia 11 fills, molts d’ells fora del matrimoni oficial, amb diverses dones de la zona. A l’edat de vint anys, l’Alfredo va haver de marxar a Lima a buscar feina…. i a partir de llavors, en una de les seves vacances va voler investigar qui era realment el seu pare, que encara no coneixia. En aquests àudios podreu escoltar la història d’aquest impactant retrobament …

Però com dèiem, tot el recorregut transitava per una carretera molt estreta, moltes vegades mig penjada de l’abisme i una pujada fins a 3.700 metres d’altitud, enmig de paisatges espectaculars.

Hem deixat enrere la vall del riu Uctubamba i baixem per la vall del riu Marañon (un dels afluents de l’Amazonas) amb un paisatge totalment diferent. Hem tingut molta sort amb l’Alfredo que ens ha parat infinitat de vegades a fer les fotografies que desitjàvem.

La climatologia ha canviat radicalment, del fred Andí dels 3.700 metres a una calor tropical asfixiant i un aire irrespirable, en el moment de travessar el riu Marañon per la petita població de Balsas al voltant de Puente Chacanto, a una altitud de tan sols 860 metres, en una vall molt fonda entre serralades altíssimes.

Parem a menjar una mica de fruita i unes galetes i continuem ruta.

Passem de llarg la població de CELENDIN i a uns 34 quilòmetres de CAJAMARCA ens apropem a veure el Santuari de la Verge del Rosari de POLLOC, considerada una de les joies turístiques de la ciutat.

Es tracta d’un conjunt arquitectònic decorat amb mosaics, que va ser construït pels nens i joves de la població instruïts en el Taller de Don Bosco, per crear els mosaics i decorats en fusta que cobreixen columnes, parets i sostre del temple. Dins del complex podem observar els murs decorats amb passatges bíblics, escultures i una font central.

Arribem al hotel El Portal del Marqués a quarts de set de la tarda, quan ja fosqueja i ens acomiadem molt al nostre pesar de l’Alfredo. Han estat uns dies extraordinaris en la seva companyia.

Anem a sopar a la pizzeria Amore i ens retirem molt d’hora, una estoneta de lectura i a descansar.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 10, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 12, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – complex arqueològic de KUÉLAP i Mausoleos de REVASH – 2019.09.17 (crònica 10)

Recordem pels que seguiu aquestes ressenyes, que encara estem a la ciutat de CHACHAPOYAS i que ens movem amb vehicle pels seus voltants, dins del departament del “Amazonas” peruà.

Ha arribat un dels dies més esperats d’aquest viatge.

Un dels primers, si no el principal al·licient per viatjar al nord del Perú, era conèixer i trepitjar el complex arqueològic de KUÉLAP, una ciutadella molt anterior a l’imperi Inca, Construït per la cultura Chachapoyas, possiblement entre els segles VIII a XI.

Molts arqueòlegs el comparen o inclús el valoren per sobre de la conegudíssima ciutadella Inca del Machu Picchu, situada al sud del Perú. Val a dir, que nosaltres uns mesos abans de planejar aquest viatge, desconeixíem per complet la seva existència.

Avui doncs ens toca matinar, ja que tenim un dia llarg al davant; el Manuel i l’Alfredo ens passen a recollir a les set del matí. Ens dirigim en primer lloc al poble de TINGO des d’on hem d’agafar els telecabines per pujar al complex arqueològic de KUÉLAP. Com preveiem que no tindrem temps per dinar en un restaurant, decidim comprar fruita en una de les paradetes de la carretera.

Fins fa molt poc temps, s’havia de recórrer carreteres mig penjades de l’abisme, però el govern peruà el març del 2017, va inaugurar el primer sistema de telefèric que opera al Perú, per poder accedir a aquesta ciutadella, amb el propòsit de què fos un important reclam pel turisme internacional al nord del país. La seva construcció va suposar una inversió de més de 20 milions d’euros.

KUÉLAP està assentada sobre la cresta de roca calcària del cim del Cerro Barreta, a 3.000 metres sobre el nivell del mar.

Tota la infraestructura per accedir a KUÉLAP està magníficament muntada; quan deixem el cotxe al pàrquing, hem d’agafar un bus especial que ens porta al peu del telefèric. Ja durant aquest primer recorregut pels altaveus ens comencen a explicar el que veurem d’aquí a poca estona.

Com és molt d’hora anem pràcticament sols a la nostra cabina. El recorregut dalt del telecabina és bestial, sobrevolant un paisatge realment espectacular.

Un recorregut de 20 minuts que comença baixant per una banda de la vall del riu Tingo (afluent del Utcubamba), per pujar per la banda contrària fins a arribar gairebé a la ciutadella. El Miquel gaudeix menys que l’Imma d’aquestes increïbles vistes, a causa del vertigen que pateix; la baixada encara ho passarà pitjor, a causa del fort vent que feia bellugar força la cabina.

En arribar al final del trajecte, ens ofereixen cavalls per pujar a la ciutadella, però decidim fer-ho caminant tranquil·lament sense presses.

El lloc arqueològic de la cultura chachapoya té una extensió de 6 ha, amb una gran plataforma artificial orientada de sud a nord, construïda com ja hem comentat, a sobre la roca calcària del Cerro Barreta a 3.000 metres d’altitud. La plataforma de 600 metres de llarg té com a perímetre una muralla que en alguns llocs assoleix els 20 metres d’alçada.

Les més de 500 estructures que encara perviuen ens “parlen” d’una població ben organitzada on devien viure entre 3.000 i 3.500 persones. La majoria de construccions són rodones i les que observem quadrangulars són posteriors, vestigis dels inques. Un temple en forma de con truncat invertit, de 13,5 metres de diàmetre en la part superior, és un dels centres sagrats de més importància de KUÉLAP ocupant un lloc estratègic.

N’hi ha algun aspecte que avui en dia encara no s’han pogut esbrinar, com el transport dels enormes blocs de pedra fins a dalt de la muntanya i l’habilitat dels arquitectes involucrats en la construcció, que van saber dotar-la d’un sofisticat sistema de drenatge de l’aigua de pluja. En l’actualitat, malauradament per estar-ne obstruïts els conductes, el monument s’ha anat “inflant”. En dilatar-se la gran plataforma, les pedres de les muralles que la revesteixen van desprenent-se. Tampoc se’n sap com se subministrava l’aigua als habitants.

La ciutadella o fortalesa (com alguns l’anomenen), disposava de tres accessos i nosaltres entrem accedint pel més allunyat, i això ens permet observar per fora l’enmullarament de la població. Fent un acurat recorregut tot seguint l’itinerari marcat i al nostre guia. Absolutament magnífica.

En sortir, recorregut a la inversa, baixada caminant fins al telefèric i després el bus fins al cotxe que ens espera. Matinar té premi, ja que hem pogut veure aquesta meravella amb poquíssima gent…. ara veiem com forces grups de gent, estan apilats a l’entrada del recinte arqueològic.

Fem una parada per menjar la fruita que havíem comprat i seguim en direcció a San Bartolo, des d’on amb cavalls ens dirigim als mausoleus de REVASH.

Hem d’esperar una bona estona fins que preparin i porten els cavalls, ja que ens comenten que nosaltres som la tercera visita del dia i que en total han vingut cinc persones a visitar REVASH.

Quan deixem els cavalls encara ens espera una bona i dura caminada per apropar-nos als dos conjunts de cases-sepulcres col·lectius (chullpas) que ocupen les coves naturals o excavades a la paret del barranc a uns 2.800 metres d’altitud.

REVASH és una necròpolis pertanyent a la cultura chachapoyas (1.100 a 1.300 dC) i les cases d’un o dos nivells estan pintades en vermell i ocre. Segons els historiadors són rèpliques de les cases on vivien els difunts.

Tornada amb els cavalls i amb el cotxe fins a la ciutat de CHACHAPOYAS.

Deixem les motxilles a l’hotel i sortim, afamats, a sopar al restaurant “El Batán del Tayta“, un lloc especial i atípic. Abans fem un tomb per la plaça d’Armes. Sopem bé tot i la gran incomoditat de les cadires.

El Miquel per primera vegada demana cuy que li serveixen dins d’un cofre, l’Imma demana espaguetis ……

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 9, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 11, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – SARCÒFAGS DE KARAJIA – COVA DE QUIOCTA i LÁMUD – 2019.09.16 (crònica 9)

Malgrat que estarem uns dies més a CHACHAPOYAS, avui deixem aquest magnífic hotel que ens ha servit per “descansar” i dormirem a La Chalca Hotel, situat en una casa colonial al centre de la ciutat.

Avui anirem a fer una excursió que ens portarà a veure els SARCÒFAGS de KARAJIA i després de dinar, a la COVA de QUIOCTA; com cada dia en aquesta part del Perú, ens acompanyen el nostre guia Manuel i l’Alfredo, el xofer.

Circulem per la vall del riu Utcubamba, amb unes vistes espectaculars, per una carretera polsegosa i que presenta molts despreniments.

En arribar al poble de Cruzpata deixem el cotxe i anem a fer el camí de poc més d’un quilòmetre en continua baixada, que ens condueix fins als SARCÒFAGS de KARAJIA. L’últim tram de la baixada és molt fort. Continuem a una alçada de 2.700 metres.

Un primer grup de sarcòfags que ens deixen bocabadats, i més endavant un altre grup de sarcòfags més antics i més deteriorats. Els sarcòfags de Karajia o Carajia eren utilitzats pels chachapoies per enterrar els seus morts, tenen forma humana i arriben a mesurar 2,5 metres d’alçada …. i estan penjats a la muntanya, a llocs inaccessibles, precisament per evitar el seu saqueix. Evidentment el camí que ara utilitzem està fet en l’època actual, per accedir a veure’ls relativament a prop.

Únics en el seu gènere, estan ubicats dalt de tot d’un barranc de difícil accés en una paret rocosa vertical, en una gruta situada a més de 200 metres del fons del barranc. El primer grup el formen set sarcòfags dels quals el tercer ha desaparegut i en estar entrellaçats va permetre als arqueòlegs veure el contingut dels sarcòfags dos i quatre que van quedar al descobert.

A l’interior de cada sarcòfag, una mòmia en posició seguda embolicada amb robes mortuòries i nombrosos objectes de ceràmica i ofrenes. Estan datades l’any 1460 dC. Els sarcòfags estan fets d’argila barrejada amb branques petites i pedres i estan decorats amb pintura vermella sobre una base blanca.

Com la baixada ha estat molt forta decidim tornar a cavall per salvar els 700 metres de pujada continuada fins al poble.

Seguim ruta cap a la COVA de QUIOCTA. Fem parada per dinar al poble de LÁMUD i en el mateix restaurant lloguem les botes katiusques que necessitarem per entrar a les coves, ja que el terra està molt enfangat.

Aprofitem abans per passejar per dins del mercat de LÁMUD, ja que és un dels al·licients més importants dels nostres viatges. En aquests quaranta-cinc dies visitarem un munt d’ells i no ens deixaran de sorprendre.

La carretera fins a les coves està sense asfaltar i és en continua pujada. Ens posem les botes i deixem les motxilles al cotxe agafant només els lots.

La cova de Quiocta estan a 2.793 metres i tenen una longitud de 600 metres, semblen excavades per un riu subterrani i el terra enfangat ens fa caminar en un continu xip-xop.

El Manuel ens ajuda en tot moment i ens indica per on hem de passar. Totalment a les fosques veiem algunes calaveres, de fet aquestes coves van tenir una utilització funerària, i unes magnífiques formacions d’estalactites i estalagmites.

Un recorregut de més d’1 km per l’interior de la cova i en sortir tornada al poble de LÁMUD on visitem l’església del Señor de Gualamita. Les festes patronals on el Crist surt en processó, es van celebrar just fa dos dies i la plaça encara està guarnida amb forces pintures.