Dissabte 10 de desembre de 2011. Un altre cop al Teatre, aquesta vegada en el Teatre Lliure de Montjuïc i amb moltes ganes de gaudir un altre cop de la companyia ANIMALARIO, amb la seva nova proposta PENUMBRA.
Al final, els aplaudiments del públic no son gaire entusiastes (i en una nit diguem-ne “especial” ja que es televisa el Madrid-Barça, es de suposar que es gent molt aficionada al teatre); nosaltres no aplaudim… restem asseguts per respecte a la feina feta…. i llavors ens mirem l’Imma i jo, preguntant-nos encara en silenci, si ens ha agradat…. jo li faig un senyal amb el rostre que entén molt clarament… el desencís es brutal, ja que no esperàvem pas una proposta com aquesta. No hem entès gairebé res… i això ens incomoda … i alhora ens fa sentir “culpables” de no haver sabut interpretar el que ens volien fer arribar.
Desprès ja al carrer, comencem a parlar i a discutir el possible significat, sobretot del personatge “Penumbra” (interpretat per Guillermo Toledo) …serà la consciència? l’instint ? la mort ? l’àngel de la guàrdia ? Deu ? un fantasma ? el incitador als nostres somnis ?.
Durant un hora i quart, mes que gaudir d’un bon Teatre, hem estat inquiets e incomodes i segurament això precisament es el que recerca Animalario….. però no estem segurs de res… han volgut remoure les nostres consciencies ? ens han volgut ensenyar la rutina del dia a dia d’una família amb escenes repetitives de mare, pare i fill menjant sopa ? ens volen explicar que es la por ? potser el mon oníric dels nostres somnis ?
Ja a casa nostre, continuem parlant i surten idees que segurament ningú ens aclarirà mai…. sabem que en un moment donat un personatge de l’obra diu que “la casa és el millor refugi per mantenir-se fora de la mirada dels altres”… que “que faríem si en las ciutats els edificis fossin totalment transparents ?… no ho podríem resistir !!! …. diuen també que “la façana ens protegeix de la curiositat aliena i, alhora, des de les seves finestres, podem treure el cap a l’exterior…. Em ve llavors a la memòria molts del gratacels de New York, amb les parets de vidre de dalt a baix i sense cap cortina… on es veu la gent no gaire incomodada.. També es parla que la casa on es representa l’acció te dos finestres si mires des de dins…. i 3 finestres si mires des de fora ??? … que cony volen dir ?.
Dins de la casa viuen la família , un jove matrimoni jove i el seu fill … sembla que el que veiem es real, escenes que podrien ser fins i tot quotidianes … però per el que sembla i hem llegit amb posterioritat, son simplement SOMNIS dels seus ocupants. Aquests somnis ens mostren la convivència d’una família amb les seves frustracions. La dona (Nathalie Poza), te les seves fantasies sexuals amb un minusvàlid alhora que se sent menyspreada per el seu marit, que sempre la compara amb la seva mare i la humilia psicològicament. El marit (Alberto San Juan) al mateix temps se sent massa compromès amb el benestar de la seva mare ja anciana, fins al límit que la seva pròpia mare el rebutja, per poder veure la Televisió tranquil•lament, que a la fi es l’únic que ara desitja. El matrimoni en molts moments es mou com si cada un d’ells fossin maniquís o potser figuretes de una caixa de música, … però tampoc sabrem el significat d’això.
Aquets somnis estan relacionats casi sempre amb la POR. En aquest cas la por que retransmeten els pares al seu fill, un nano curiós que no entén el que passa al seu voltant, que vol saber per quina raó no li deixen anar a la platja si la tenen al costat mateix de la casa. La conclusió a la que arriba es que te que alliberar-se d’ells per fer la seva pròpia vida.
El nen en realitat es una titella molt aconseguida, que esta manipulada per un adult, en Luis Bermejo i parla per la seva veu.
A “Penumbra” l’escenografia ens mostra un esquelet de casa de fusta on viu la família, en mig d’un núvol de plàstics. La escenografia signada per Beatriz Sant Joan, es impactant i es el que a nosaltres ens va agradar mes de tot… aquesta casa simula que està plàcidament situada a la bora del mar, a la platja on el nen intenta anar durant tota la representació i els seus pares no el deixen…un vaixell ancorat a la mateixa platja (els espectadors ???) … i un tsunami en els moments finals que s’engoleix la casa amb els seus propis habitants. L’il.luminació de Valentín Álvarez i Pedro Yagüe esta molt aconseguida i ajuda molt a passar el mal tràngol d’una idea que segurament es molt innovadora però que a nosaltres no ens va interessar gens ni mica.
L’idea inicial del projecte es responsabilitat de Andrés Lima i el text esta elaborat Juan Mayorga i Juan Cavestany. Valorem l’espectacle tan sols amb dues estrelles (**) i obté la segona estrella gracies a l’escenografia, la titella i els efectes escenogràfics com el tsunami. La resta sincerament, per oblidar-ho.
Aquest tipus de Teatre, on els espectadors s’ho tenen que “imaginar TOT”, no ens interessa gens, sinó be acompanyat d’una espècie de Teatre fòrum posterior on els mateixos espectadors puguin dialogar amb els actors i resoldre el seus dubtes o almenys entendre una mica millor el que aquets professionals del Teatre volen fer arribar al públic. Tampoc demanem que ens donin tot mastegat perquè l’espectador pugui tenir llibertat en la seva pròpia interpretació, però tampoc això que ens deixa absolutament despistats i quasi emprenyats.
Puc estar equivocat, però al meu parer existeix un tipus de públic que aplaudeix encara que no hagi entès la proposta …. però clar un “ANIMALARIO” i llavors te que ser bo….. millor dit “boníssim”.
En el Teatre Lliure tan sols han fet 4 representacions i si la voleu veure, tindreu que investigar a quina ciutat la representaran a partir d’ara … i us aviso de que cal estar alerta i no baixar la guàrdia ja que en molts moments el excés “metafòric” o la “reflexió massa profunda” que vol implantar ANIMALARIO en aquesta proposta, fa que el espectador perdi el fil de l’historia… Esteu avisats !!!
Juan Cavestany i Juan Mayorga
intèrprets Luis Bermejo / Nathalie Poza / Alberto San Juan / Guillermo Toledo
veu en off Gloria Muñoz
escenografia i vestuari Beatriz San Juan / il·luminació Valentín Álvarez i Pedro Yagüe / so i música per a piano Nick Powell / música per a instruments de joguina Pascal Comelade / ninot-nen Román y Cía.
ajudant de direcció Laura Galán / documentalista Walter Scopherbill / regidora i producció en gira Violeta Ferrer / direcció tècnica Juan Luis Moreno / tècnic de llums Manolo Ramírez / tècnic de so José Peña / producció executiva Joseba Gil
i els equips del Teatre Lliure
producció Animalario
——————————————————————————————————
– Teatre Lliure de Montjuïc – Preu per persona 27 € ( preu pagat 15 € – abonament)
—————————————————————————————————-
La meva germana, que es dedica al teatre, ja em va advertir ahir que es tractava d’un nyap considerable i que el dia de l’estrena, amb nodrida presència de la professió, els aplaudiments escassejaren.
Hola Allau
Primer de tot gracies per el teu comentari, ja que últimament escassejant força. Jo me la vaig jugar al fer aquesta crònica però es el que pensava (no em va interessar gens ni mica) …i un amic Blocaire, que tu també coneixes, em va donar un consell que he intentat seguir… i es dir sempre el que penses i no deixar-te influir per cap motiu ens transcriure en paraules el que et va semblar un determinat espectacle o concert, sense pressions externes. En aquest espectacle vaig veure unes conegudes que van aplaudir força al final… desprès las vaig anar a saludar i els hi vaig preguntar si havien entès quelcom del que havien vist i llavors em van confessar que NO i que l’espectacle els havia decebut. Llavors em pregunto jo ….perquè aplaudien ???
La teva germana te tota la raó, aquesta proposta es un nyap.
M’agradaria però, i ho dic amb tota sinceritat que algú intentes explicar-me el significat d’aquesta producció i a lo millor canviava la meva opinió.
Una abraçada Allau
Em sap greu! Potser Animalario ha volgut “provocar” al seu públic, fer-lo pensar més enllà o potser s’han passat . Vaig estar a punt d’anar-hi, però em feia certa mandra enfrontar-m’hi (pura intuïció). Aquest dijous la comentarem amb el Grup de Lectura de Teatre (que si l’han vista). “Investigaré” i us en diré alguna cosa. El titella una passada, no? Inquietant, en algun moment?
Per mi s’han passat 7 voltes i mitja. Una coneguda teatrera que em retwiteja totes les meves cròniques de Teatre als seus 750 seguidors, i en privat m’ha comentat que he estat massa generós en les dues estrelles. Això em fa pensar que no dec estar massa errat en la meva valoració.
Mes que la titella, l’inquietant era el personatge del nen que es revela davant la mare perquè ja no pot mes. M’agradaria que fessis arribar a les companyes del teu club de lectura aquesta crònica per veure si alguna s’anima caritativa s’anima a comentar quelcom si es que va entendre una mica mes que jo, sobretot en el significat del personatge de “Penunbra”. El que si et pregaria es que desprès tu mateixa em facis 5 cèntims de les conclusions. Estic força intrigat, ja que ningú fins ara m’ha aclarit res de res.
Una abraçada Montse. Veig que tu encara no t’has cansat de comentar i això de veritat que es d’agrair.
2 estels a can voltar i voltar és una advertència en tota regla.
Que la progremessin tan sols un cap de setmana vol dir que ni ells mateixos tenien gaire convicció del producte, sobretot tenint en compte que a les altres visites d’Animalario a Barcelona havien assolit uns èxits molt considerables.
No es un teatre realista o comercial com va ser URTAIN, una de les obres que m’han impactat mes en aquests últims anys. Aquesta vegada han optat per un teatre mes experimental i metafòric…. es una opció valida i no tinc res a dir; hem vist coses mes innovadores en el cicle RADICALS que fins ara es feien al LLiure…. però segurament nosaltres no anàvem preparats per veure teatre “metafòric” i ens va enganxar en calces. Segurament amb una explicació prèvia (encara que fos escrita) o amb una xerrada posterior haguéssim gaudit d’aquest treball, que en cap cas dubto de la seva qualitat, però que malauradament no vam entendre.
Gracies per fer-nos saber que has llegit la crònica.
Ui! havia escrit un comentari i he premut una tecla que no corresponia… paciència. Abreujo: Els companys i companyes del grup de Lectura de Teatre hi van anar el dia de l’estrena. Després de tenir un problema amb les entrades (n’havien comprat 23 feia dos mesos i només els hi havien reservat 20, per la qual cosa tres persones van quedar al carrer havent pagat!), l’espectacle va començar 20 minuts tard, no per motius tècnics, si no perqué el bo i millor de “l’actorada catalana” s’estava en el vestíbul fent-la petar.
L’obra va agradar més a uns que d’altres (i algú no). En general m’han apuntat que els hi va agradar: l’escenografia, el treball dels actors, el titella. L’obra l’han entés com una metàfora, no és lineal (el que la fa més difícil d’entrendre), treu la part més primària de les persones, el tema de la por… La impressió general és que s’ha de pair a distància i potser d’una manera molt personal (de cadascú). També els hi va influir, diuen, el fet que van entar a sala molt empipats pel tema de les entrades (tot i que després el Lliure s’ha disculpat i han solucionat el tema del pagament), però també perqué finalment van observar que quedaven seients buits que deurien ser de les “patums” que finalment no van anar-hi.
Sembla que dos dies deprés de l’estrena la Vanguardia va fer una crítica molt negativa de l’obra: Per contra, El País la deixa molt bé. I, diria jo, la fa més entenedora. Us la recomano.
Els hi he passat l’adreça del vostre blog perqué hi tafaneigin i/o diguin la seva.
Salut!
Tranquila Montse…això de perdre un text quant ja sembla casi que li tens el peu al coll es mes normal de que sembla i també en els Blocs de WordPress.
Es fotut que reservis (i paguis) unes entrades, i quan arribis al Teatre et diguin que res de res. Jo no hagués marxat i si cal faig que treguin 3 cadires i les col.loquin en el lloc que tenen reservat per les cadires de rodes, que ho facin…. i mes quan es un error del Teatre. Algun cop hem presenciat duplicats d’entrades i gent que a les seves cadires es troben que ja estan ocupades i sempre es soluciona.
El tema dels dies de les estrenes teatrals donaria per un tesi doctoral. Jo mateix hi patit en les meves pròpies carns problemes derivats de la servitud que tenen aquestes dates i per posar un exemple que millor que explicar un cas que em va passar en aquest mateix Teatre, el LLiure de Montjuïc… vaig intentar reservar 2 entrades per el dia de l’estrena, uns 8 mesos abans de l’ultima obra que va presentar Alex Rigola, per telefon i em van dir que ja estava tot ocupat (encara no havien sortit ni a la venta…. i els abonats una de les avantatges que tenim en aquest teatre, es poder reservar-es abans de la sortida a la venta al public).
Vaig escriure directament a Alex Rigola per intentar fer reflexionar sobre el que jo creia que era totalment inadmissible …que tot l’aforament en un dia així, les butaques estiguessin reservades a invitacions i 8 mesos abans de sortir a la venta. Al dia següent es va resoldre el tema i jo tenia la meva reserva feta. Em van demanar disculpes per el “mal entès” assegurant-me que jo no havia entès be… que l’únic que m’havien dit es que no podien reservar unes determinades butaques. Davant d’un abús com el que es van trobar les teves companyes, crec que no es bo girar la cua i tornar-se a casa… tenim que aprendre a que ens respectin com a persones i per això fer el que calgui… i mes encara si ja hem pagat un preu per anar-hi.
Els dies d’estrena jo intento evitar-los per no veure massa aprop meu…ni Consellers, ni polítics i gent similar que en general únicament van al Teatre quan se’ls convida i aixi poder figurar entre ells… i sobretot parlar de CULTURA quant molts d’ells no saben de que es tracta. Em poso malalt, de debò.
Gracies Montse per fer-nos arribar a tots els que les teves amigues van entendre del espectacle. Per el que veig mes o menys , no s’allunya del que jo vaig entendre… o sigui gaire be res….. que tot es una metàfora, que no te una narració lineal i que es millor pair-la des de la distancia…. I que cadascú s’espavili en el intent de treure-li suc.
M’agradaria molt rebre aquí algun comentari d’alguna de les teves amistats… per nosaltres seria un gran honor.
Gracies de nou Montse. Has complert la teva promesa de fer-me arribar altres visions de d’altres persones que han vist l’espectacle.
Xavi:
a) si senyor, em referia aquest article, gràcies per posar l’enllaç.Ja al principi ho deixa clar, i això que diu del Pinter també.
b)Personalment no m’agraden les nits d’estrena. Crec que el millor es veure les obres quan ja porten rodatge (sense arribar a les darreres representacions), es quan l’actor ja s’ha deixat anar i domina al 100% el personatge. Per més assajos previs a l’estrena, l’hora de la veritat és quan la sala és plena i un bon actor sap copsar les reaccions del públic.
Saps perquè,a vegades vaig alguna estrena o prèvia? Doncs sincerament i senzillament per una sola raò: €!! Veiem moltes obres a 5€ , 6€, 12€….
És la trista i crua realitat!! Ha, ha! Però espera que em toqui la rifa i hi anirem quan ens sembli, apa!
Una abraçada teatraire!
Montse